Raons per estimar Alien

Pel·lícula, llibres i videojocs en continuen agafant préstecs; els seus temes i la seva imatgeria són objecte d’assajos acadèmics; els malsons de xavals i adults haurien sigut molt més avorrits si no fos per aquesta sèrie de pel·lícules que el director Ridley Scott va iniciar amb 'Alien' (1979) i que s’ha anat estenent amb tres seqüeles oficials, dos crossovers i una història d’origen, 'Prometheus' (2012). Això de moment. Els fans, és cert, coincideixen que cap de les pel·lícules posteriors a 'Aliens: el regreso' (1986) ha satisfet les expectatives. ¿Ho farà 'Alien: Covenant', la preqüela que avui s’estrena a mig món? És igual: la influència de la saga seguirà sent aclaparadora. Per aquests motius.  

NOVES FORMES DE NARRAR

Un monstre extraterrestre es cola en una nau espacial per aniquilar una tripulació humana. La premissa ja no era nova el 1979; l’havien utilitzat títols de sèrie B dels anys 50 com El terror del más allá (1958). Però 'Alien' va ser pionera utilitzant aquesta premissa per barrejar la ciència-ficció i el terror visceral, construint tensió de forma lenta i sostinguda durant la seva primera part per poder impactar amb més contundència l’espectador en la segona, trepidant i aterridora. I, set anys després, 'Aliens' va tornar a trencar motllos: actualitzant l’esquema argumental de la seva predecessora –reduïdes a una sinopsi, totes les entregues de la saga són més o menys iguals–, va revolucionar els estàndards i els arquetips del cine d’acció.

Els membres de la tripulació d’'Alien' no eren astronautes de punta en blanc ni guerrers Jedi sinó gent farta de les seves condicions laborals i vestida amb sabates esportives, gorres de beisbol i camises hawaianes. La nau a bord de la qual viatjaven, Nostromo, era un grapat de perns volant, ple de quadros de comandaments tacats amb marques de tasses de cafè i fotos de dones despullades a les parets. Aquesta mundanitat, adoptada per les entregues següents de la saga i per tantes pel·lícules de ciència-ficció posteriors, ha sigut un element essencial de la mística d’'Alien'. 

UNA HEROÏNA PIONERA

Heroïna absoluta de la saga, la tinenta Ripley (Sigourney Weaver), va encarnar un canvi crucial en la manera com les dones eren retratades a les pel·lícules de terror i ciència-ficció. Freda com l’acer, dura com el granit, sense ella 'Resident Evil' i 'Kill Bill' i altres actioners protagonitzats per dones probablement estarien protagonitzats per homes. De fet, Ripley va néixer originalment com un personatge masculí. 

UNA CRIATURA IMPLACABLE

El monstre, bèstia xenomorfa, va ser creat per HR Giger, digne successor de Goya i Brueghel. Inspirant-se en el surrealisme i la psicologia, l’artista suís va crear una iconografia plena de parts corporals i òrgans sexuals i paisatges abissals en els quals la línia entre home i màquina es difumina. Mons futuristes però arrelats en pors atàviques, i tan eròtics i seductors com repugnants. 

Giger, dit d’una altra manera, va canviar la manera com Hollywood retratava els extraterrestres. No més subjectes embotits en vestits de goma o coberts de pèls. El 'Xenomor'f potser va ser el primer extraterrestre que realment semblava extraterrestre, gràcies a aquella brillantor metàl·lica i viscosa, a aquell cos esquelètic adornat d’una cosa semblant a vàlvules, a aquella boca plena de dents amagada dins d’una altra boca i a aquell cap inconfusiblement fàl·lic sense ulls –i sense ulls no hi ha emocions ni empatia–. «La seva perfecció estructural només està igualada per la seva hostilitat», el definien a 'Alien'. «És un supervivent a qui no afecten la consciència, els remordiments ni les fantasies de moralitat». Aquell ésser, doncs, no era un dolent, només algú disposat a fer el que sigui per protegir-se. Just igual que Ripley. Al final de la saga, s’havia convertit en una altra cosa: una distorsió biomecànica de nosaltres mateixos i les nostres pors.

UN MÈTODE A SEGUIR

Notícies relacionades

Rere el camí de Sant Ignasi de Loiola

La Selva, a cop de pedal

¿Quantes pel·lícules han sigut influenciades per la saga 'Alien'? Impossible comptar-les. La premissa argumental va ser copiada per títols com 'Pitch Black' (2000) o la recent 'Life' (2017); el 'Xenomorf' és el mirall en el qual es va mirar la bèstia de la saga Depredador –és lògic que les dues criatures es veiessin les cares a 'Alien versus Predator' (2004) i la seva seqüela–; i aquesta escena mítica d’'Alien' 

en què el nadó àlien sorgeix ple de sang del pit de John Hurt és un moment seminal del 'body horror' que va influir John Carpenter –a La cosa (1982)– i David Cronenberg –a Videodrome (1983) i La mosca (1986)–. L’univers d’Alien és, a aquestes altures, un pilar de la cultura popular. I ho seguirà sent: recentment, Ridley Scott va afirmar que podria rodar fins a sis entregues més de la saga.