Barcelona no perd els papers

A qualsevol hora, un anar i venir de turistes passen lliscant la mà per sobre de la closca de la tortuga, encantats de complir un ritu que ningú sap ben bé com va començar, de la mateixa manera que es llancen monedes a la Fontana di Trevi amb la il·lusió de tornar algun dia a Roma o es posa l’amor sota candau als ponts de París com si així passés a ser indestructible. Que se sàpiga, ningú ha demostrat que aquesta carícia a la façana de la Casa de l’Ardiaca porti sort, però la ciutat pot sentir-se afortunada del tresor que s’amaga al darrere d’aquesta tortuga acompanyada de tres orenetes i unes fulles d’heura: l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Aquesta bústia de pedra, obra de Do-mènech i Montaner, ja no s’empassa cartes com en els seus primers temps, quan acollia el Col·legi d’Advocats i l’arquitecte català va traçar un simbolisme sobre la justícia, que vola alt i en llibertat com un ocell, però a la qual els embolics administratius i burocràtics representats per l’heura condemnen a anar a pas de tortuga. Però aquí dins hi ha milers i milers de cartes i documents, custodiats per devots artesans, que guarden i mimen els testimonis de la història de Barcelona. 

L’Arxiu Històric compleix 100 anys, un segle de vida «al servei del patrimoni, la informació, la investigació i la cultura», que celebra amb una llarga llista d’actes, entre ells una jornada de portes obertes (10 de juny). Cinc dies després, al Corpus, al pati de la casa s’escenificarà com mana la tradició una hipnòtica distracció: L’ou com balla.

PATRIMONI CIUTADÀ

«Qualsevol ciutadà de Barcelona té part de la seva història aquí. És el seu patrimoni. Si vols saber què ha passat a la teva ciutat, vine i ho veuràs. No som conscients del que tenim perquè la memòria cada vegada és més curta, i és una llàstima», explica Carme Martínez, responsable de l’àrea de fons i col·leccions. «La gent té la imatge que els arxius són llocs foscos i avorrits, però fa temps que la política és donar-los a conèixer», afegeix Esteve Barandica, responsable dels programes públics. 

Dos entusiastes que parlen amb passió del que és molt més que una feina, i que se senten uns privilegiats, conscients de tenir entre mans un material únic. Un pou de saviesa sense fi perquè, encara que sembli mentida, queda molt per descobrir. Igual que apareixen ruïnes sota terra quan és fàcil pensar que ja no queda res per desenterrar, segueixen caient joies a les seves mans. El fons no para de créixer. El llistat és imponent: 140.000 títols de llibres de fons bibliogràfic, 15.000 d’hemeroteca (una de les més importants d’Europa) i incomptables fons medievals, gràfics i orals. Set quilòmetres lineals de documentació.

«Fins al segle XIX la paraula arxiu no s’entenia. No estava al vocabulari. Només es guardaven els documents jurídics de propietats per certificar el que era teu, i la cultura estava en mans de l’Església. Però arriba un dia en què els historiadors i els cronistes comencen a buscar documents», exposa Martínez. 

El de Barcelona és un dels primers de néixer (1917), encara que els seus orígens es remunten al segle XIII, quan es va crear el règim municipal de la ciutat a partir del privilegi atorgat pel rei Jaume I. El 1922 es va traslladar a la Casa de l’Ardiaca, que corresponia a un càrrec eclesiàstic.

TALLER DE RESTAURACIÓ

En els inicis, va ser fonamental el paper del seu primer director, Agustí Duran i Sanpere, que es va dedicar a adquirir arxius i fons privats, enmig de moltes dificultats per la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Una de les sèries més importants de l’Arxiu són les actes municipals (des del 1300), un dels millors retrats de la vida i la història de la ciutat.

Gemma Valls té una feina quirúrgica. Amb bisturí inclòs. «Hem d’estar pendents de les infeccions i una de les meves tasques és practicar-hi els primers auxilis», diu. No és metge, però com si ho fos. Els documents són els seus pacients i a ella li correspon vetllar per la seva salut. És la responsable del taller de restauració i la que detecta quan i com s’ha d’ intervenir. S’ha de fer  control de plagues, ambiental i d’instal·lació, revisions per modificar l’entorn si fa falta millorar la conservació. Els documents que necessiten una intervenció més profunda es restauren externament. S’ha d’establir prioritats, perquè no és barat.

A la seva taula d’operacions, posa remei a uns quants mals, amb el paper japonès com a gran aliat, en una cura que es fa deixant-hi empremta de manera conscient. «Tot el que s’afegeix ha de ressaltar, sense dissimular-ho i ha de ser reversible. Ha de quedar integrat però s’ha de veure el que és original. És una feina molt laboriosa, molt lenta, de moltes hores», diu, somrient, encantada de mantenir aquest esperit de cirurgià en un quiròfan tan especial.

Durant anys, l’Arxiu va ser un lloc habitual de pelegrinatge per a molts estudiants, l’únic camí per trobar documentació i que passava per hores i hores escodrinyant pàgines i pàgines de diaris, que acabaven convertides en un munt de fotocòpies. «Ja no en fem», afirmen. Els nous temps. Ara s’ha obert una nova ruta, la de la digitalització, una immensa porta per la qual passen molts més usuaris. 

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

«Les noves tecnologies són una eina de treball que ens ajuda molt en la difusió, i aquest és l’objectiu: poder arribar a més gent i donar comoditat», reconeix Carme Martínez, encara que amb el matís que la digitalització no és una garantia pel que fa a la conservació. A diferència de la microfilmació, que té una durabilitat assegurada de 150 anys, els canvis tecnològics constants obliguen a ser més cauts. Així que el microfilm es manté per si de cas. «Les dades dels últims anys ens diuen que disminueix la consulta presencial però que augmenten exponencialment les consultes via internet», confirma Barandica sobre el que significa aquest canvi.

Així que mentre els turistes desfilen acariciant la closca de la tortuga com una simple atracció, a la Casa de l’Ardiaca vetllen per perpetuar la història de la ciutat, amb la curiositat d’un arqueòleg per trobar tresors amagats i la delicadesa d’un orfebre per tractar un tros de paper com si fos una pedra preciosa. Ja tenen 100 anys. I que en compleixin molts més.