El nou Poblenou: la fàbrica de les idees

Últimament, al Poblenou hi abunda un tipus de passejant ben curiós. Porta un mapa, busca alguna cosa i no és un guiri. N’hi deu haver algun perquè ni el cementiri se salva de la fal·lera turística. Però la majoria són barcelonins amb ganes de descobrir un barri que ha estat molt temps oblidat i que es vol deixar veure. I no de qualsevol manera. Té molt estil.

Un estil molt diferent del dels temps en què era el Manchester català, un eixam de fàbriques, el motor de Catalunya i d’Espanya, que a poc a poc es va anar  apagant fins a quedar en silenci. Després de l’altra revolució, la que va arribar amb els Jocs, el Poblenou es torna a reinventar, decidit a convertir-se en el barri més artístic i creatiu de la ciutat. Pinta molt bé.

El mapa (del primer se’n van fer 10.000 còpies; de l’últim, 70.000) és obra de Poblenou Urban District, impulsor del desig de donar visibilitat a un barri en auge, i que Claudia Costa va activar arran d’un viatge als Estats Units. «A Miami vaig descobrir el Wyn­wood Arts i va ser com una il·luminació», diu. Més enllà dels Open Days, que permeten descobrir una infinitat d’espais seguint el rastre del mapa, com si es tractés d’una gimcana, la plataforma implica més de 150 associats.

«La vam fundar fa set anys en època de crisi pensant: ‘El Poblenou té espais molt grans i sembla que és per on ha de créixer la ciutat’. Es tractava de tornar a donar ús a les fàbriques, però llavors hi havia pols i palla», recorda Costa, responsable d’un d’aquests reciclatges. En una antiga impremta va muntar la seva galeria La Plataforma. Ella i Gloria Morera són l’ànima del Poblenou Urban District. «Ja hi havia gent del món de l’art i la creativitat, els pioners. L’objectiu comú era que el seu treball tingués visibilitat. I la manera de moure tot això era creant esdeveniments en què es vegi què està passant». I d’aquí també van néixer un munt de sinergies, col·laboracions entre els diferents associats. «Abans anàvem a fer les coses fora, ara ens busquem més els uns als altres», afegeix Costa, encara que puntualitza: «Aquest és un projecte de ciutat, no de barri, i la idea és internacionalitzar-lo tant com puguem». Estaria bé que busquéssiu aquest mapa. Descobrireu molts tresors. Aquí en teniu uns quants.

1. Piramidón

Art des de les altures

Una veu tan dolça com poderosa se sent al terrat d’un edifici de 16 plantes a Sant Martí de Provençals. És Gemma Humet, neboda de Joan Baptista, que, davant una petita audiència captivada i unes vistes imponents, canta amb una delicadesa encantadora. ¿Què s’amaga en aquest gratacel d’un barri que queda als seus peus? El Piramidón. Així el van començar a anomenar els veïns quan va emergir el 1971 i així es va quedar quan Isidre Bohigas i el seu fill Jordi van convertir aquesta obra buida en el Centre d’Art Contemporani. Sota aquest terrat, en què es programen diferents activitats per atraure la gent («ens costa desplaçar-nos, sembla que tot el que surt del passeig de Gràcia està lluny», lamenta el Jordi), es respira art per tot arreu.

A més d’una galeria, hi ha quatre plantes en què s’amaguen 16 tallers independents. Aquest és el secret que guarda el Piramidón: una residència d’artistes. El centre traspassa el límit del mapa del Poblenou, però també està associat a la plataforma. «Com a residència d’artistes és la primera a nivell estatal», explica el Jordi. «A mitjans dels 90, sí que molts ajuntaments van recuperar espais antics, industrials, i els van reciclar com a espais de creació. Catalunya és molt potent en aquestes iniciatives en comparació amb la resta de l’Estat». El Piramidón va començar des de molt amunt. 

---

2. Nomad Coffee

Sol i sense sucre

"Que se’n vagin a Londres a servir cafè». Aquesta va ser la recepta que va llançar fa anys el conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, davant l’atur juvenil. L’ocurrència no va caure gaire bé, la veritat. Jordi Mestre no va seguir el seu consell al peu de la lletra però l’ha acabat complint d’una manera molt personal. Ell va marxar a la capital anglesa a buscar futur. «Vaig estudiar disseny gràfic de producte, com tothom», fa broma. La seva idea era dedicar-se a la restauració de mobles antics. Però les voltes que dona la vida l’han portat a servir cafès. No qualsevol cafè. El seu propi cafè: Nomad. Va passar de treballar en pubs a muntar una parada en mercats itinerants. Un nòmada londinenc. D'aquí ve el nom.

«Vaig seguir cursos de formació per fer bé el cafè, vaig treballar en un torrador, m’ho passava molt bé i un dia, després de set anys, vaig decidir tornar». Va muntar una petita barra on només hi havia cafè. Literal. Res més. «La gent deia: ‘Hi ha un talibà que no deixa posar-hi ni sucre», explica. Però va funcionar. I va començar a distribuir. I quan va tenir una cartera de clients, va muntar Nomad. «El Poblenou era l’únic lloc on ho podia fer, encara que ens va costar vuit mesos resoldre el tema de permisos amb l’Ajuntament i el districte. Va ser terrible, sembla que vagin en contra». Li agrada el barri i l’ambient que s’hi ha creat. «El que és bonic és que el meu dissenyador gràfic està instal·lat aquí, el dels mobles, el marbrista, tot el que necessites. S’ajunta la vella indústria i la nova. Però si això no canvia, acabaré sent víctima d’aquesta política de posar tantes dificultats i me n’hauré d’anar», lamenta. De moment, s’ho passa pipa servint cafès. 

---

3. Barcelona Academy of Art

Pintar com al segle XIX

Entrar a la Barcelona Academy of Art és entrar en un món de llums i clarobscurs, de color i blanc i negre, de llenços, escultures i ordinadors (l’art també és digital), i de silenci. Un món que recupera el passat per pintar el futur, sota aquesta capa de sensibilitat que acompanya els que fan de l’art una forma de vida. Una torre de Babel que s’ha construït amb moltíssimes pinzellades d’il·lusió.

L’escola original va néixer a Sarrià, però es va ampliar al Poblenou. «Vam detectar que aquí s’estava generant un ambient creatiu, i a més disposa de grans espais i amb llum natural. Hi ha poques escoles que treballin així, i per a aquest tipus d’ensenyament és bàsic perquè, al canviar la llum, deixes de copiar i has d’interpretar», exposa Jordi Díaz, que, amb 30 anys, exerceix de director. No hi ha ni una sala buida, amb models posant despullats i alumnes embrancats en la seva peça, sota un ritual comú. A cada subtil pinzellada la segueix un parell de passos enrere, un lleuger distanciament, aclucar un ull, mirar i tornar a mirar, acostar-se, un altre retoc minúscul, i així el temps que faci falta, amb el desig impossible d’aconseguir el quadro perfecte. Jornades de vuit i nou hores, amb una dedicació apassionada. Sense límits. 

 «El nostre programa rescata les antigues acadèmies del segle XIX. Si vols ser un artista és important que dominis la tècnica, com un músic el solfeig. Vam veure que hi havia un espai i, de fet, molts com jo vam haver d’anar a fora a buscar aquesta acadèmia», comenta Díaz, que va passar per la de Florència, la número u de les cinc que hi ha al món. Barcelona és la segona però aspira a l’or, captivadora per a joves de tot el món que l’han convertit en una torre de Babel.     Els cursos són d’uns 150 alumnes, encara que al llarg de l’any, incloent-hi els d’estiu, n’hi passen més de 300. «El 80 per cent de l’alumnat és estranger. Venen de tot arreu, de l’Índia, Austràlia, el Japó… No ens n’hem adonat però a fora Barcelona és molt important pel que fa a tendències d’art figuratiu. Venen institucions dels Estats Units a donar premis». El futur pinta molt bé.  

---

4. Fab Lab Barcelona

Idees, idees, idees

Quina nau. I quina manera de fer anar el coco. De buscar el sentit de les coses i treballar amb la il·lusió de fer un món millor. El Fab Lab Barcelona és una fàbrica d’idees, una concentració de talent de tot arreu, l’exemple que la ciutat està al mapa del món no només per ser una gran postal. «En poques paraules: al que ens dediquem aquí és a fer accessibles les eines de producció perquè cada vegada més gent sàpiga que és possible tenir una idea, un disseny, un prototip al cap o en un ordinador i convertir-lo en realitat en qüestió d’hores o dies. Això trenca amb els esquemes tradicionals del model econòmic actual. Normalment vas a una feina que no t’agrada, per tenir diners i comprar coses que no necessites i que acabes llençant perquè no hi dones cap valor». És la veu del director, Tomás Díez, un veneçolà que desgrana amb passió tot el que té a veure amb aquest desig de promoure un nou model productiu per a les ciutats a través de les noves tecnologies.

En els seus 10 anys d’existència, aquest centre ha crescut conjuntament amb una xarxa mundial de Fab Labs. Ara, n’hi ha 1.200 en més de 50 països, i operen com una xarxa connectada a través d’internet. «Hem descobert que el Poblenou és un barri que serveix de prototip per a aquesta ciutat del futur que pugui produir localment més coses (l’economia circular), i de fet ja hi estem treballant», assegura. I dins d’aquesta nau, que volaria si fos per l’energia que desprèn, hi ha de tot: enginyers, arquitectes, dissenyadors, artistes, programadors, «gent que s’ha avorrit del sistema tradicional d’educació, gent que es reinventa, un advocat o un banquer que diuen: ‘Me n’he cansat’». I no es cansen de crear. 

---

5. Leka

Restaurant en obert

Iván Enríquez ha viscut sempre entre menús. Ara, ho fa envoltat de modernitat. Leka té una història de 32 anys, però des de fa un temps ha passat de mare a fill, i en aquest salt han canviat moltes coses. Menys una. «De la meva mare vaig aprendre a donar el millor al client i a tenir aquest toc familiar, que abans et donava la proximitat i el dia a dia», explica l’Iván. El primer pas va ser dissenyar el restaurant amb els clients. I el principal va ser Fab Lab Barcelona. Mobles fets amb un programa digital en 3D (tenen un codi QR que et permet baixar les dades i pots encarregar-los a una ebenisteria que treballi amb ordinador), uniformes creats per l’escola de disseny BAU (el QR que no hi falti tampoc), receptes a la vista a la seva web i un lema com a base de tot: 'Open food, open source'.

«Ara hem incorporat l’honest food,­ una espècie de decàleg per saber el que hem de menjar, pensant a tenir una vida sana i més sostenible», afegeix l’Iván. I això passa per conèixer els productors i buscar la màxima proximitat. El Fab Lab, per exemple, els ha cedit un espai en una masia de Valladaura perquè tinguin el seu propi hort. Una altra curiositat: «Comprem l’animal sencer i treballem totes les seves parts». Un menú molt singular. I responsable. 

---

6. Antoni Yranzo

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Madera d'escultor

Antoni Yranzo va descobrir que tenia fusta d’escultor als 40 anys, una edat en què et planteges si la vida que portes té sentit. A ell li va semblar que no. Que era hora de canviar. Va deixar de banda el negoci de fusteria industrial primer, i el de mobiliari de petita sèrie després («estava ficat en una roda de produir i produir, i no hi veia el final»), i es va posar a tractar la fusta amb una mirada diferent. «Tenia peces que feia per afició, a la gent els agradaven, i vaig fer un canvi, però sense programar. No vaig dir: ‘Mira, ara seré escultor’. Si ho fas així, no et surt». A ell li va sortir.  I ja fa 25 anys. Sense moure’s del Poblenou, al mateix taller de fusteria i ebenisteria del seu pare. «Aquest barri sempre ha sigut molt creatiu. La indústria del segle passat ja ho era. Aquí es fabricava de tot. Moltes d’aquelles persones no tenien estudis, però dins del seu cap tenien idees. I amb una sabata i una espardenya et fabricaven un transatlàntic», reivindica, amb la convicció que segueix impregnat d’aquell esperit. La seva història està acompanyada d’un toc màgic. «Treballo amb fusta antiga, de 50, 60, 100 anys, fins i tot més», diu. Ha donat veus, la gent el coneix, i abans de llençar un moble, ell és allà. I aquí és on es tanca un cercle meravellós. «Algunes d’aquestes fustes les havia treballat el meu pare. Són mobles que jo transformo en una peça meva. Això m’omple molt». A ell i a qui l’escolta. ¡Quina fusta!