10 cançons per a 10 racons amb ritme barceloní

1. LAS VVITCH 

Cançó: 'Nice'

Lloc: Els Encants

«‘No hace falta Versace para estar elegante, yo compro en los Encantes’», canten la Gala i en Ricard. A Nice,­ aquest contestatari duo dispara contra l’apologia capitalista del trap i reivindica aquest mercat on  es poden trobar grans marques a un o dos euros, però també matalassos, mobles o fins i tot rareses com un taüt –sí, el van veure ells mateixos–, o una pedra d’haixix a la butxaca d’una jaqueta. Allà compren teles per als seus dissenys i també roba de segona mà, que segons una llegenda, expliquen, venen de pisos que han sigut buidats perquè ha mort algú. El mercat dels Encants es documenta des de fa més de set segles i ha canviat diverses vegades de localització. El 2013 va ser reformat i ara la seva activitat es reflecteix en un gran sostre de miralls, al costat de la plaça de les Glòries. 

---

2. LAS BISTECS

Cançó: 'metro'

Lloc: Metro de Barcelona

«Regla número u: una diva proletària no viatjarà per Barcelona d’una altra manera que no sigui en metro. Regla número dos: una diva proletària autèntica, com són l’Alba i la Carla, ho farà, a més, amb una T-Àvia». Sí, les reines de l’electro disgusting van ser multades per colar-se al metro amb una targeta rosa, però també va ser en un vagóon, afectades per l’alcohol, van posar nom al grup que tantes alegries els està donant: Las Bistecs. Potser és per això que li han acabat dedicant una cançó viatge per parades com Clot, Camp de l’Arpa o Universitat. De les 180 estacions que té la xarxa de metro, hi ha un transbord mític, el de Passeig de Gràcia: «En lloc de comprar cremes, baixem a aquest transbord per rebre la brisa i sortir amb la cara negra», diuen. També fan servir el metro com a spa, especialment la línia groga, on els turistes s’asseuen amb el banyador mullat i elles aprofiten per remullar-se.

---

3. CLARA PEYA

Cançó: 'Estudi de la quotidianitat' 

Lloc: Plaça del Diamant 

La Clara estava asseguda a la plaça del Diamant quan va passar una cosa que, poc o molt, la va canviar. Una dona desconeguda se li va acostar i li va donar una flor. Se la va posar al nas, la va olorar, però la flor no feia olor de res. «Com la meva relació, ja no fa cap olor», va pensar. En aquell moment, a la pianista i compositora catalana li van venir al cap alguns dels moments que havia viscut amb la seva parella al barri de Gràcia, on havia passat set anys. Per a ella, Gràcia és el paisatge de la seva relació més important. Estudi de la quotidianitat és fruit d’un dol amorós, i a la vegada un homenatge a les coses petites del barri, com les rajoles mullades d’aquesta literària plaça en un dia de pluja.  

---

4. ENRIC MONTEFUSCO 

Cançó: 'Meridiana' 

Lloc: Meridiana 

Quan l’Enric nen deixava enrere el seu barri, sempre es fixava en uns edificis molt vistosos que hi havia a l’altre costat del Besòs. Per a ell llavors eren «les casetes de colors», però ara són Singuerlín. La Meridiana, on vivia, llavors era una llarga i imponent avinguda plena d’edificis alts que li semblaven de joguina, però ara és un barri obrer de famílies que van emigrar de tot el país buscant-se la vida. Enric Montefusco retrata a Meridiana, al disc, i concretament a la cançó, el context urbà i humil de la seva infància, l’ambient del seu barri. Encara recorda que per a ell, de petit, deixar enrere Barcelona per la Meridiana per anar d’excursió o de convivències era una autèntica eclosió de vida. Adeu, cotxes; adeu, edificis; adeu, soroll. Ara, amb els anys, l’homenatja en el seu primer disc en solitari.

---

5. LOS GANGLIOS

Cançó: 'S.A.N.Z'.

Lloc: Ultra Local Records 

¿Alguna vegada heu comprat un disc i heu demanat que us l’emboliquessin, com si no fos per a vosaltres, perquè us feia vergonya que algú us veiés? Això és el que passa a S.A.N.Z., però no és una història real. Qui sí que és de veritat és Chamorro (Raúl), el propietari d’ Ultra Local Records, una humil i acollidora botiga de discos del Poblenou (Pujades, 113), i protagonista indiscutible del tema. Ell i la Carme –la seva sòcia– organitzen concerts, fan ràdio i ajuden els grups a donar-se a conèixer. 

Els membres de la banda Los Ganglios, de Montijo, s’han convertit en amics del tàndem i en fidels de la botiga. Allà han punxat  Tijeritas o Los Calis, i també han comprat un disc d’Eros Ramazzotti per dos euros. Potser això últim és el que va inspirar aquesta ja mítica cançó del grup que es torna un himne en els concerts: «‘Mira Chamorro, me llevo este disco, envuélvemelo que no es para mí, que es para una amiga mía…’».

---

6. SIDONIE

Cançó: 'Canción de domingo' 

Lloc: Hotel Majestic 

Si Marc Ros desaparegués i l’haguessin de buscar en algun lloc, segurament ningú ho faria al Majestic. Però, sí, igual que un burgès, el cantant de Sidonie es va plantar un dia al bar d’aquest luxós hotel i va demanar un Negroni, mentre jugava a diferenciar els nou-rics dels rics de tota la vida. I el millor: la visita tenia un sentit. Com a forma d’inspiració per al disc de La Costa Azul, en Marc va recórrer diverses localitzacions com els jardins de Laribal o alguns racons del parc de la Ciutadella. Això sí, encara que míster Ros va disfrutar del seu còctel a l’hotel per on van passar Ernest Heming­way, Catherine Deneuve o Jordi Pujol, al final va escriure les lletres de l’àlbum a casa seva, i en pijama. Aquí està, precisament, la gràcia d’aquesta bonica història.

---

7. LAS RUINAS 

Cançó: 'Ramón y Cajal'  

Lloc: Heliogàbal 

«Doncs sí, va passar tal com diu la cançó». L’Edu, cantant de Las Ruinas, bevia al costat del dj i observava com pitjava el play. El que molts no saben és que aquest punxadiscos era el de Heliogàbal, sala mítica de concerts i aliat imprescindible de la música independent de Barcelona. A vegades hi anava amb els seus companys de grup, Toni i Jaime, però altres nits hi anava sol –a vegades el miraven d’una manera estranya– i disfrutava d’algun concert. Aquests 70 m² són un petit espai físic, però un gran espai simbòlic i sentimental. L’Helio, com li diuen els fidels, és un lloc de trobada que ha anat pagant les multes per soroll gràcies als artistes i amics. Amb més de 4.000 concerts i recitals poètics a les seves espatlles, ara ha apagat els micròfons, a l’espera d’una llicència. Però tornarà. Més ens val, pel bé de tots.

---

8. ME AND THE BEES 

Cançó: 'Tibidabo'

Lloc: Tibidabo

¿I si la serra de Collserola, on hi ha el Tibidabo, fos de veritat una muntanya màgica? Quan Esther, de Me and the bees, tenia un d’aquells dies tristos, en què tot ho veia negre, tenia un truc: escapar-se de la ciutat. El seu amagatall era precisament el Tibidabo. A uns metres del mític avió vermell i de l’altíssima talaia, que tants records d’infància li portaven, mirava la ciutat i pensava en com en som d’insignificants. Les preocupacions, com per art de màgia, s’esfumaven. Tibidabo és la primera cançó que van escriure Esther i Eli, llavors membre del grup, i una de les més especials per als seus seguidors. El parc temàtic, que es va inaugurar el 1901, ha inspirat també Maurice Ronet, Brad Anderson i Woody Allen.

---

9. MCENROE & THE NEW RAEMON

Cançó: 'Gràcia'

Lloc: Gràcia 

Molt a prop de l’Heliogàbal, possiblement a la plaça de la Virreina –no ho recorda bé– és on Ricardo Lezón, el cantant del grup basc McEnroe, havia quedat amb una amiga. Ella, que venia del Maresme, i amb qui només havia parlat per internet, li va ensenyar el barri de Gràcia. El seu vestit es movia i el cel feia olor de menta. Van xerrar, van passejar, van sopar, i van tornar a l’Helio, on Ricardo i el seu grup feien un concert. Mesos més tard, el biscaí va fer memòria i va descriure tots aquests moments en una cançó, que va titular Gràcia, a la qual s’uniria The New Raemon. El resultat: una passejada per un dels barris amb més personalitat de Barcelona a través de la mirada d’algú que mai abans hi havia estat. 

---

10. ALESSIO ARENA

Cançó: 'Canción para Jean Genet'

Notícies relacionades

El cementiri que dona la vida a Carles Viarnès

L’única sala de cine de Solsona torna a obrir

Lloc: El Raval

la rambla del Raval. Al Madame Jasmine o el Cafè de les Delícies ha nascut una important relació, i també una novel·la crucial en la seva carrera. El cantaescriptor, li deien a Itàlia, parla del barri com un lloc salvatge, en constant recerca de la llibertat. I, a propòsit de la llibertat, Alessio dedica una cançó al cronista que millor va retratar el Raval rebel i lliure dels anys 30: Jean Genet. A les «coves de la perdició», el poeta i dramaturg francès es va prostituir, i als carrers de l’antic Barri Xino es va convertir en un captaire i un delinqüent. L’artista napolità rellegeix de tant en tant les aventures de Diari del lladre, i viu les pròpies en un barri que sent més que seu. De fet, si passegeu pel Raval sovint, us trobareu Alessio assegut en alguna terrassa llegint un llibre, escrivint alguna cançó o ideant una novel·la.