¿Segur que no és Freddy Mercury?

Et deleixes per bandes que ja no existeixen, fins al punt que donaries la teva ànima per aconseguir que tornessin per una nit i poder assistir a un dels seus concerts? No cal que acabis com Faust per sentir en directe aquelles cançons que et sacsegen com si tinguessis 15 anys. N’hi haurà prou fent un 'google' que comenci per «tribut a…» i acabi amb el nom del grup de la teva vida per aconseguir-ho. En webs com beba33.com o lafactoriadelshow.com hi trobaràs més de 300 bandes tribut. De Rammstein a Manolo Escobar, passant per Bruno Mars, Iron Maiden, U2, Muse, Mecano o Amaral. Pensa una banda 'mainstream': hi és. Pensa’n una altra: també.   

Brothers in Band: estimem Dire Straits

Brothers in Band, la banda de tribut a Dire Straits que encapçala Óscar Rosende té la culpa d’aquest reportatge. Aquesta nit omplirà la sala BARTS (està tot venut des de fa setmanes) i demà ofereix sessió doble:a les 17.30 i a les 21.00 hores. Per a la sessió de la tarda, potser encara queden entrades. El seu espectacle és una exhibició de professionalitat que no és incompatible, ni de bon tros, amb el bon rotllo. De fet, en la primera clonen el grup que homenatgen, però en el segon el guanyen per golejada

Rosende, veu i guitarra principal, és càlid i parlador, sobre l’escenari i al telèfon, i disfruta compartint la seva passió pels sultans del swing. «Soc un friqui de Dire Straits», diu rient. Ho sap tot:ha disseccionat cada tema per aconseguir un so idèntic. «A base d’investigació i inversió en equips. ¡Qui m’havia de dir a mi, quan era una criatura aprenent a tocar amb una guitarra barata, que me n’aniria de gira amb el mateix material que portava Mark Knopfler!». Gires de 50 bolos anuals, amb parada no només a tot Espanya, sinó també a Portugal, França i Alemanya, on cada vegada tenen més reconeixement i cap on aspiren a créixer. 

UN NOU BATEC

Van començar, el 2007, amb quatre amics («i tocant on podíem, a vegades per a 20 persones»), i a poc a poc hi van anar sumant membres fins als 15 que són avui: nou músics sobre l’escenari i sis tècnics. I segueixen sent amics, una «banda de germans». Tots gallecs excepte l’'steel guitar', d’Ontinyent. Tots músics professionals («el currículum d’algun fa caure d’esquena», diu Rosende), molt exigents amb l’espectacle que ofereixen i els recintes on el fan. «Apostem per teatres i auditoris. Per cuidar el so i la imatge». Veneren Dire Straits («si soc músic és per les seves cançons», diu Rosende) i tot ho fan amb el màxim «carinyo, admiració i respecte». «No ens podem comparar amb ells, mai ho faríem. Només volem jugar a reproduir com seria un dels seus concerts, passar el desfibril·lador als seus temes i que tornin a bategar de nou», explica el músic de la Corunya.  

Potser l’anècdota de la confusió de Gay Fletcher, que fa 35 anys que toca amb Knopfler i al sentir una gravació del tribut de Rosende va pensar que era de la seva pròpia banda, és un bon aval de la qualitat de Brothers in Band. El millor és que tancar els ulls en un dels seus concerts és viatjar a la Monumental del 1992.I sense haver de triar, com llavors, entre 'Telegraph Road' i 'Tunnel of love': totes dues estan garantides.     

   

---

Momo: FREDDY MERCURY SEGUEIX VIU

Quan Momo Cortés s’asseu al piano per tocar 'Love of my life', un espera que Iker Jiménez aparegui en qualsevol moment per investigar el fenomen paranormal. ¿És possible que l’esperit de Freddy Mercury hagi pres possessió d’aquest cos que, sense disfresses, sembla embegut de la seva actitud escènica i musical? Podria ser: no en va el mateix Brian May el va escollir per protagonitzar l’adaptació espanyola del musical 'We will rock you', una ficció ambientada en un futur apocalíptic en què els clàssics de Queenposaven la llavor per sortir de l’horror. El xou no tenia res de biogràfic, però expressava l’essència del que Mercury, May, Roger Taylor i John Deacon volien transmetre amb la seva música: rebel·lia, contundència, llibertat: rock’n’roll.

TEMES PROPIS

«Jo ja tenia la meva banda, Momo, l’any 2000. Tocàvem en antres de Madrid, els nostres temes i versions. Quan va acabar la meva participació en el musical, cap al 2005, vam apostar per dedicar-nos a la música professionalment i vam començar a combinar els concerts del nostre primer disc amb altres com a tribut a Queen. Llavors érem l’única banda espanyola que homenatjava el grup. Ara no et sabria dir quantes n’hi ha: una infinitat», explica Cortés. Això no vol dir que el preocupi la competència, ni per a la seva banda tribut ni per a la que té repertori original, que serà a Barcelona ben aviat presentant el seu tercer àlbum, apadrinat per Brian May. «Crec que en cada registre podem tenir públics diferents. A més, molta gent ens ha vingut a veure per afició a Queen i a partir d’aquí ha descobert i s’ha fet seguidora dels nostres propis temes. Pel que fa a la proliferació de tributs, crec que és el públic el que ha de seleccionar entre el que val la pena i el que només és oportunista», diu. 

Cortés se sent avalat, a més de pel suport de May i Taylor, per la seva formació musical. Va estudiar clàssica de petit (piano, trompa i cant coral), fins que la va canviar per la seva banda, que aposta pel rock, amb ressons progressius i simfònics en el seu últim treball. «És molt ric en estils, i les lletres connecten amb l’actualitat». Disfruta tant amb aquests temes com amb 'Bohemian Rhapsody', la cançó que tria com a favorita quan es fica en la pell de Mercury. «M’encanta com respon el públic al sentir-la. En el nostre tribut no hi poden faltar els grans clàssics, però ens agrada incloure-hi peces molt menys conegudes, mantenir l’equilibri entre els superèxits i les rareses».          

        

---

The Amy’s Soul: quina nit la d'aquell any

Els 10 membres de The Amy’s Soul, banda tribut a Amy Winehouse, només fa un any que toquen junts, però busqueu a Youtube algun dels vídeos dels tres concerts que han fet fins ara i al·lucineu: compenetració total i un so i una posada en escena que mimetitzen els que van oferir la diva del soul i la seva banda al Shepherd’s Bush Empire de Londres el 2007. Aquest concert, aquest i no un altre, és el que el joveníssim tribut radicat a Barcelona vol homenatjar. 

Al nucli dur de The Amy’s Soul hi ha els fundadors de Monk B, un quartet de soul i R’n’B enamorat de la britànica que va voler ressuscitar la seva màgia als escenaris. «Sobretot, la que va desplegar aquella nit. Així que vam anar sumant músics al projecte fins a aconseguir un planter com el que va tenir ella. I estem molt satisfets del resultat: hem aconseguit clonar les melodies, els arranjaments, els solos, i no és gens fàcil, perquè Amy portava músics de moltíssim nivell», explica Laura Díaz, la teclista i una de les fundadores, que exerceix com a portaveu. Sobretot ara que la banda acaba de canviar de vocalista, triple salt mortal en ple llançament. La prova de foc, l’imminent festival Back to Black. «Pau Artés emprèn nous camins, i s’hi incorpora Júlia Isern, una veu negra amb molta personalitat», assegura Díaz. Dues dones al capdavant d’una banda, que és infreqüent, també en el món dels tributs. «No és més que un reflex de la situació de les grans bandes, on encara hi ha molt poques dones». Temps al temps.

---

El Último Tributo: MÉS CANYA QUE MANOLO I QUIMI

T’agradi o no El Último de la Fila, hi ha una cosa que és indubtable:el seu so és únic, i la veu de Manolo García, personalíssima. Doncs fins i tot els fans més acèrrims que han vist El Último Tributo coincideixen quela banda de Luis Sánchez i Javier González claven les dues peculiaritats. Si el timbre i el color són com l’empremta dactilar d’una veu, Sánchez podria falsificar el passaport sonor de García i no l’enxamparia ni Grissom en els millors temps de 'CSI'. «És que són les meves característiques naturals: l’únic que he fet, això sí, és buscar els girs de Manolo», explica el cantant. 

Fa una dècada que homenatgen els temes del duo «amb respecte màxim i admiració total». «Tenim tots els seus discos ratllats de tant posar-los. Aquest és un dels secrets per triomfar com a tribut: ser un superfan», assegura Sánchez. Els coneixen tan bé que poden interpretar totes les cançons en el to original que tenien al disc. «Per a nosaltres és important fer-ho així, perquè és com les coneixen els fans, que venen a veure’ns buscant la màxima fidelitat». Això sí, com a músics que són, ni ell ni González poden evitar que es coli la seva personalitat sobre l’escenari: «En directe som més canyers: jo soc més flamenc que Manolo, i Javi més rocker que Quimi», assegura Sánchez. 

També tenen un disc amb temes propis, en què es cola la seva passió 'ultimera'. «Es diu 'La más pura necesidad', i també reflecteix això: l’afany d’aportar el nostre granet de sorra, a més de reivindicar els grans, amb cançons pròpies».  

---

Abbey Road: LA PRIMERA PER ALS PRIMERS

«No sé si vam ser els primers, però, si no, vam ser els segons», somriu Ferran Carvajal, el George Harrison dels Abbey Roada l’altre costat del telèfon. De fet, quan la banda va començar, el 1989, el concepte 'tribut' ni tan sols existia. «Eren quatre amics que tocaven cançons dels Beatles per pur amor al grup. I la gent se sorprenia i els preguntava per què ho feien», explica. Parla en tercera persona perquè ell s’hi va incorporar més tard: el 1992. Un quart de segle després, de la banda original no en queda ningú: «La marca preval sobre les persones, i l’hem mantingut amb altres formacions».

També l’esperit festiu i la voluntat de donar a conèixer el llegat dels quatre de Liverpool a les noves generacions. «Les seves cançons són la música clàssica del segle XX. Així com nosaltres escoltàvem Beethoven o Mozart, els joves escolten els Beatles». L’espectacle que Abbey Road té actualment en marxa recorre tres etapes del grup (l’inici, netament pop;l’època psicodèlica, i la hippy), amb l’'attrezzo' pertinent per a cadascuna. «Això nostre va més enllà de la música:volem que la gent els vegi a ells», diu Carvajal. També tenen un format adaptat als nens: Beatles for Kids. «I és fantàstic veure que el gust pels seus temes no té edat».

     

---

Bribriblibli: L'ENERGIA D'EXTREMODURO

 

El naixement de Bribriblibli, que porta el nom d'un dels clàssics de Extremoduro, fue gairebé una casualitat, fa més de 10 anys. «Un amic em va dir que volien fer un concert d'homenatge a Platero i Extremoduro, i que no hi havia cap grup de tribut als extremenys», explica Saúl Pérez, el baixista d'aquesta banda amb centre d'operacions a Madrid. Així que amb altres músics va preparar un repertori que coneixien al dedillo, com fans que eren, i es van llançar al ruedo. «Va funcionar molt bé». I va coincidir amb el 'boom' dels tributs, així que van començar a oferir-los bolos. «Compaginamos Bribriblibli amb els projectes que tenim els cinc membres, que luchamos des de fa 20 anys per guanyar-nos la vida amb la música», diu Pérez.

El naixement de Bribriblibli, que porta el nom d’un dels clàssics d’Extremoduro, va ser gairebé una casualitat, fa més de 10 anys. «Un amic em va dir que volien fer un concert d’homenatge a Platero i Extremoduro, i que no hi havia cap grup de tribut als extremenys», explica Saúl Pérez, el baixista d’aquesta banda amb centre d’operacions a Madrid. Així que amb altres músics va preparar un repertori que tenien apamat, com a fans que eren, i van baixar a l’arena. «Va funcionar molt bé». I va coincidir amb el boom dels tributs, així que van començar a oferir-los bolos. «Compaginem Bribriblibli amb els projectes que tenim els cinc membres, que lluitem des de fa 20 anys per guanyar-nos la vida amb la música», diu Pérez.

«En el tribut ens ajuntems, sobretot, cinc amics que disfrutem tocant junts. I aquesta energia es nota en escena». Aviat seran per aquí. I accepteu un consell per experiència pròpia:porteu samarreta de recanvi. No parareu de saltar.             

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

      

---

SI TARANTINO TINGUÉS UNA BANDA

Quentin Tarantino és un director de culte per a molts cinèfils, però també per a molts aficionats a la música. Des que el 1992 va recuperar per a les llistes d’èxits el tema dels 70 'Hooked on a feeling', a 'Reservoir dogs', i dos anys més tard va llançar a la fama Urge Overkill a l’incloure a 'Pulp Fiction' el seu 'Girl, you’ll be a woman soon' (i què es pot dir del ball que fan Uma Thurman i John Travolta al compàs de 'You never can tell', d’un Chuck Berry convertit en el súmmum de l’indie), en cada nova pel·lícula hi ha gent esperant sorpreses a la banda sonora. La seva forma d’entendre la música desperta tanta passió que almenys té tres tributs dedicats: Tarantination, Quartet Tarantino i Cucarachas Enojadas. Com si Tarantino tingués una banda.