Sidecars i les qüestions del cor

El més rocós i el més suau del so de  Sidecars batega compassat a 'Cuestión de gravedad' [que bonica que és la caràtula del disc, amb un cor travessat per un ganivet però sobre un coixí de flors, obra de l’il·lustrador Álvaro Pérez Fajardo]. En aquest quart disc d’estudi,  la banda madrilenya torna a fer un bon ús de les tornades encomanadisses i corejables per narrar, a través de 13 capítols, una intensa història d’amor i desamor. ¿El resultat? Un disc a cor obert: «El més visceral d’aquests 10 anys», subratlla Juancho, cantant i timoner del conjunt.

Sidecars comptava amb «un bon material a la recambra», afegeix el vocalista, després de la gira per teatres que va propiciar l’àlbum anterior. 'Contra las cuerdas' els va situar entre la flor i nata del pop-rock espanyol. Va ser un recopilatori gravat en directe (l’octubre del 2015, a la Sala But de Madrid),  amb convidats com César Pop, Carlos Tarque (M Clan), Dani Martín, Iván Ferreiro i, naturalment, Leiva.

De fet, a l’ex-Pereza li dedica el seu germà petit una de les millors cançons d’aquest nou llançament. Fins i tot el títol és encertat: 'Amasijo de huesos'. «Es tracta d’un homenatge, d’una mostra d’admiració i de respecte. Bé, en realitat és una cançó d’amor, què caram: no totes han de ser romàntiques. Aquesta lletra la tenia a dintre i necessitava deixar-la anar, volia dir-li tot el que es mereix escoltar: «'Qué bonito caminar detrás de ti/ llevarte siempre delante.../ ¿Cómo puede caber en tu cuerpo todo ese talento?/ ¿Cómo puede caber ahí dentro?/ En ese amasijo de huesos/ Cada día me parezco más a ti/ Y ya no intento evitarlo...'». La melodia que vesteix aquest 'Amasijo de huesos' és, a més, per treure’s el barret (en el cas de Leiva) o la gorra (Juancho). 

EL MESSIES

«La música sempre ha estat present en la meva família. A casa no faltaven mai guitarres. Els meus records d’infantesa per Nadal eren els meus oncles cantant, borratxos, cançons de Miguel Ríos, molt rock & roll, molt tequila... D’aquí se’ns va encomanar l’ambient musical i festiu, suposo. Ah, i el meu pare sempre posant-nos el mateix disc: El Messies de Händel. Quan el punxava, de petit, odiava aquesta música», riu.

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Juanjo, Gerbass (baix) i Ruly (guitarra) són el nucli dur de Sidecars, banda madrilenya fins al moll de l’os però amb nom barceloní (l’hi deuen a la petita sala de la plaça Reial on es van foguejar quan no sabien com dir-se). «És com la nostra casa a Barcelona. Sentim que ens hem guanyat el públic d’un en un. No ens han caigut mai els anells per tocar davant poca gent. Pensàvem: ‘Aquestes 10 persones s’emportaran el millor xou’», explica Gerbass.

«I així seguim, amb els valors ben afermats –assenteix Ruly–, tot i que ara toquem en un altre tipus d’aforaments». O que hagin d’afegir més dates després de penjar el cartell de sold out. Sidecars és d’aquelles bandes que creix a base de «metes assequibles». «Hem tingut més d’una relliscada, i això ens ha fet ser una mica acollonits», admet Juancho. Sempre amb el cor a la mà.