'Amy (and the orphans)': emotiva i reflexiva 'road movie'

És poc habitual que obres que s’estrenen a l’Off-Broadway arribin tan ràpid a la nostra cartellera. Així ha passat amb ‘Amy (and the orphans)’, que va presentar la Roundabout Theatre Company el març del 2018. La companyia La Niña Bonita es va fixar en aquesta obra de caire autobiogràfic en la qual la seva autora, Lindsey Ferrentino, recorda la figura de la seva tia, Amy Jacobs, a qui va dedicar una comèdia que uneix emoció i reflexió. Amy tenia la síndrome de Down i va ser internada en una residència de persones amb diversitat intel·lectual, una cosa que passava amb freqüència als Estats Units en la dècada dels 70 i, a més, no disfrutaven de les millors condicions. L’objectiu de la jove dramaturga de Florida era descobrir què havia portat els seus familiars a prendre aquesta decisió.

La trama presenta una família repartida pels EUA. Després de la mort del seu pare, la Maggie (Roser Batalla) i el Jacob (Herminio Avilés) es reuneixen per anar a comunicar-l’hi a la seva germana Amy (Odile Fernández), que està internada en una residència per a persones amb diversitat intel·lectual. No només ha mort el seu pare, també ho va fer mesos abans la seva mare, una cosa que l’Amy tampoc sap. Avui, la Maggie i el Jacob volen recuperar la germana que va deixar un dia l’entorn familiar com a redempció per culpes passades i, alhora, com a alleujament per a la seva solitud.

Però l’Amy és una jove cinèfila, té un nòvio al qual anomena Brad Pitt i disfruta de la vida a la seva manera. Sembla força més feliç que els seus germans. Els tres –juntament amb la cuidadora, la Kathy (Neus Suñé),que s’apunta pel seu compte– inicien un viatge per autopista amb destinació al restaurant-karaoke preferit del seu pare, on volen oficiar el funeral.

Viatge al passat

Notícies relacionades

Construir amb llistons de fusta solidaris

Jorba celebra un mercat de productes de proximitat

Aquesta és la part troncal d’‘Amy (and the orphans)’, que s’obre amb un ‘flashback’ en el qual veiem un matrimoni en plena teràpia de parella. La Sarah (Lorea Uresberueta) i el Bobby (Xavi Àlvarez)  analitzen l’esdevenir de la seva vida conjugal a partir de «fets objectius». El viatge al passat ens revela que són els pares dels orfes, i també per què la nena Amy va acabar a la residència.

Xavi Àlvarez i Neus Suñé, també directors, serveixen aquesta obra d’alt voltatge emocional de forma despullada, en la qual tot just la il·luminació i alguns elements escenogràfics acompanyen els intèrprets. En un treball d’entrega i entusiasme general, destaquen el saber fer d’una actriu tan bregada com Roser Batalla i la novella Odile Fernández. Ferrentino exigeix que la protagonista tingui la síndrome de Down –fins i tot va arribar a escriure un text amb un personatge masculí, per si de cas– i l’Odile es guanya El públic amb una naturalitat i espontaneïtat que mereixen un aplaudiment sense fissures.