‘Dance usted’ a Barcelona, per Miqui Otero

Aquell soroll, aquell brrrrr, era l’agulla esgarrapant el paper de la galeta del vinil i aquest discjòquei, jo, s’havia embrancat tant en les ballarugues que havia oblidat els seus deures. Aquesta suspensió absoluta del judici i de la versemblança (Twister amb llunes de colors incloses) és el ball. I si en algun moment l’hem trobat a faltar ha sigut durant la pandèmia. 

Precisament durant el confinament Lluís Costa, escriptor i agitador cultural indispensable en aquesta ciutat, va començar a sentir la necessitat (com qui es descobreix seguint el ritme d’un gran tema amb el peu) d’escriure una espècie d’opuscle sobre el ball. Entre la memòria, la historiografia, la sociologia, el xamanisme i fins i tot la medicina (ballar augmenta el volum de l’escorça parahipocàmpica, crucial en el funcionament de la memòria), ‘Dance usted’, que acaba d’editar Anagrama, repassa tots i cada un dels aspectes d’aquesta activitat que el Nietzsche en persona considerava indispensable per ser algú mínimament complet i respectable.

Costa comença en Bes, el déu egipci que va aconseguir separar dos bàndols en guerra pel control d’una illa (Eivissa) interposant-s’hi i movent l’esquelet (tots van deposar les armes i s’hi van unir). Però analitza tant el poder terapèutic de la dansa (nombrosos estudis i programes pioners), com la seva dimensió política (els swinging kids i els zazous que es van rebel·lar contra Hitler ballant; els ravers en l’era Thatcher) o totes les seves interessantíssimes mutacions, de les danses per a la fertilitat dels camps als ritmes urbans actuals.

Barcelona, bressol del ball

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Costa, que ha gastat sola d’Adidas Gazelle com pocs en les pistes d’aquesta ciutat, tot ho inclou amb un mateix ritme i en poc més d’un centenar de pàgines. Ens hauria d’interessar aquí especialment, perquè Barcelona sempre ha sigut bressol de ball, des de les vetllades benèfiques a la Casa de la Caritat (ara CCCB) a les danses regionals dels primers immigrants a Montjuïc, des de les festes casolanes a les taxi girls que es llogaven per als balls agafats per minut («la gran democratització del ball», segons l’opinió de Juan Marsé) fins al Sónar. Però, sobretot aquests dies que fa fred, ¿on ens podríem moure, abans o després de llegir el teu llibre, Lluís Costa? En dona tres clàssics: Apolo, Razzmatazz i Moog. I després un exemple més underground: el Freedonia. I dues xivatades: Curtis («com Curtis Mayfield, al carrer València, un listening bar per a gurmets vinilers i amants del bon so») i el Salvadiscos («una botiga de vinils, a Poble Sec, una associació cultural que va amb filiació i on es fan sessions cada dia de la setmana, menys dilluns»).

Per a aquest Nadal, alliberem endorfines i oxitocina, aprofitem l’ara i rescatem la frase de la pel·lícula ‘Johnny Guitar’: «No deixis de ballar, Dancing Kid, i viuràs més anys».