L’últim ball de Studio 54, per Miqui Otero

El famós club novaiorquès havia sigut famós precisament per com de difícil era entrar-hi. Corrien llegendes de gent vestida d’alpinista intentant despenjar-se des de les façanes contigües o de mapes secrets de les clavegueres que permetien colar-s’hi. Òbviament, els habituals no els necessitaven: Truman Capote podia sestejar als sofàs amb un fil de Dry Martini a la comissura dels llavis, Bianca Jagger aparèixer-hi en una euga blanca i Salvador Dalí o Dianna Ross beure els digestius que volguessin. Però per a la resta de mortals novaiorquesos entrar-hi es va convertir en una obsessió.

Llegenda global

Studio 54 només va estar obert menys de tres anys (fins que hi van descobrir, entre altres coses, bosses d’escombraries amb gairebé un milió de dòlars en comptabilitat Bárcenas), però encara se’n parla ara com si hagués sonat la música allà durant 30 anys. Abans, la música disco no era part d’un club elitista, sinó de tota una subcultura de saunes i locals clandestins (és famosa una de les festes, en les quals es va exigir etiqueta negra als assistents, però aquesta etiqueta negra consistia en barnussos d’aquest color, que, òbviament, duraven posats menys que una tornada), però el cas és que allà és on es va segellar la llegenda global. 

Així que, malgrat que la historiografia pop diu que la troballa del paio amb corbata al conducte de ventilació del temple de Manhattan va significar l’acta de defunció de tot l’assumpte el 1980, la cosa no es va aturar aquí. De fet, molt poc després va obrir a Barcelona un Studio 54 que, malgrat tenir menys impacte global, va durar molts més anys. Jo el vaig trepitjar en la seva última temporada, el 1997, quan anava a mal borràs i hi regalaven dos ‘chupitos’ (d’aquests de colors més fosforescents que la roba dels alpinistes) a qui hi volgués entrar.

A peu, amb metro... o en euga 

Notícies relacionades

¡Bon Nyamdal!: restaurants de Barcelona on menjar aquestes festes

Manual per no discutir amb el cunyat aquest Nadal, per Miqui Otero

Però la qüestió és que l’univers 54 torna a renéixer una vegada més aquí a prop. The Hoxton Poblenou ha organitzat per al dia 31 un sarau sota el títol ‘La Cava 54’, amb Marcello Giordani als plats (els que sonen) i una altra gran varietat de plats (que es menja) en honor a la ciutat que mai dorm. Una espècie de viatge al Nova York de finals dels 70, articulat per zones que representaran (i evocaran amb begudes i plats i temes) aquests barris. Del China Town a Hell’s Kitchen passant per Little Italy. El sopar acabarà al centre de Manhattan, amb unes postres preparades per Christian Escribà, per després seguir la festa a ‘La Cava 54’, on hi haurà més gent ballant fent ‘voguing’ que a la cua d’un concert de Madonna el 1990.

S’hi pot anar només al sopar, només a la festa o al sopar i a la festa. I la bona notícia és que no hi haurà a la porta un porter que decideixi aleatòriament qui hi entra i qui no (només s’ha de pagar entrada), com feia el de la catedral disco novaiorquesa. Així que si veiem l’endemà algun paio amb corbata en decúbit supí serà perquè està dormint la mona, i no perquè s’hagi quedat atrapat en un conducte de ventilació. Òbviament s’hi podrà arribar a peu, amb metro, amb bus, amb taxi o fins i tot, si algú ho desitja i l’hi demana a la Guàrdia Urbana o als patges dels Reis d’Orient, en una euga blanca.