40 brindis en un Sidecar, per Miqui Otero

No existien els euros, així que cal imaginar una pluja de pessetes aterrant en una capsa de cartró. El cas és que sí que existien les caixes enregistradores, així que ens hauríem de centrar en quin tipus de cambrer o empresari prefereix barrejar bitllets i monedes. 

«És que fa vergonya això de cobrar i tenir una màquina allà aparatosa», devia pensar aquest punk de 23 anys que acabava d’inaugurar la sala Sidecar i ho recorda ara, assegut a l’exterior del mateix local però 40 anys després, aquest mateix punk, ara un elegant paio amb rebeca gris marengo, gavardina i un paquet de Camel Light posat de cantell a la taula de zinc de la terrassa. 

Si em permeto aquesta introducció de dos paràgrafs és perquè no hi ha ningú en aquesta ciutat que no conegui el Sidecar. És més, si juguem a allò dels sis graus de separació, és probable que en un o màxim dos coneguis algú que ha tocat, exposat, servit o punxat allà durant aquestes quatre dècades (jo mateix, lector, si no en tens cap altre a mà). 

Cues des del primer dia

Per a Barcelona, seria més dramàtic que el Sidecar desaparegués que li caigués una lletra del seu nom (Arcelona, per exemple). És un dels temples de la plaça Reial, però potser és més famós que conegut. I això que la seva història és magnífica i encara més si l’explica Roberto Tierz, un dels seus fundadors, encara al peu del canó: «¡És que a sobre imagina’t, al cobrar la màquina faria clinc! Això llavors era imperdonable per a nosaltres». 

Ell, junt amb altres socis, es van il·luminar amb un club que van veure a Holanda i van tramar muntar una cosa semblant. «En aquella època aquí hi havia llocs per a concerts, però, per dir un detall: els cambrers anaven amb uniforme», diu. Ell, en canvi, s’assemblava més a Paul Simonon de The Clash que a un cambrer de la plaça Mayor de Madrid o de la Zeleste de Plateria. I, a més, tenia la mateixa edat i els mateixos (o millors) discos que els clients. 

Així que cues des del primer dia en aquest lloc que havia sigut la Texas, aquell abeurador amb barra americana per a la Sisena Flota. I el primer dia va ser el concert de Districte 5, el 31 de desembre de 1982: un local que neix la Nit de Cap d’Any i que guarda els bitllets en una capsa de cartró està destinat a viure menys que un mosquit o a ser immortal com una muntanya. 

Concerts semiclandestins

Des d’aquell enamorament sobtat han passat moltes coses. Òbviament, hi ha nits favorites. Els concerts semiclandestins de Manu Chao, és clar. O, sobretot, el dels New York Dolls. Però gestionar un local a la plaça Reial tants anys permet també veure molts artistes sense art pel carrer. «Hi havia el Paraca, que es va passar un munt de temps cridant des del terrat d’un edifici de la plaça que es llançaria daltabaix [sense paracaigudes]. O aquest altre que no parava de fer voltes, passant pel davant del Sidecar cada pocs minuts. Sempre el seguia una dona. Al final l’hi vam preguntar a ella i ens va dir: ¡és que té moltes dents d’or i em fa por que els hi robin!». 

Notícies relacionades

Construir amb llistons de fusta solidaris

Jorba celebra un mercat de productes de proximitat

Quaranta anys són el doble de res, però se celebraran pròximament amb grans fastos, com una marató de 40 hores seguides de debats i concerts. ¿I oi que la història mereix una novel·la? Doncs aquí en va una altra: Tierz editarà un llibre de memòries sobre el tema.

Tot això sota una màxima gattopardiana: «El Sidecar no ha canviat, perquè no ha parat de canviar». Potser ara tenen una caixa enregistradora, sí. Però no se centrin en el seu clinc, sinó en el dels brindis que hi farem el dia del seu aniversari.