Instruccions per ser un colom, per Miqui Otero

El Macba organitza cada dissabte un taller familiar en què pots mutar en au

Dissabte al matí, després d’un son intranquil, em desperto i veig que m’he convertit en un colom. En un conte eslau, això significaria que soc una au blanca i pura carregada de simbolisme pacífic. En un de barceloní, les connotacions són unes altres. «Les rates de l’aire», les anomenen alguns. El cas és que els nostres coloms tenen aquest aspecte resolt de senyorassa de dol (vestides amb abrics grisos i negres) que es dirigeixen al mercat en grup. Atentes davant qualsevol tros de cacauet o Cheeto que caigui a terra, de vegades també semblen un ‘gang’ juvenil amb pinta de voler demanar-nos cinc duros o el ‘peluco’, i el seu parrups’assembla bastant a una alarma submarina: pu-pu-pupú. Això sí, en determinats moments semblen Tony Manero entrant a la discoteca: amb gest d’alerta, mirada als costats i capcineig al so d’una música disc que només elles escolten. Si elles votessin en les eleccions municipals, decidirien l’alcaldia: no hi ha cap població amb tant pes (s’estima que ja en viuen entre nosaltres més de 100.000).

Doncs bé, soc una d’elles. I no només això, també ho són el meu fill de 5 anys i la meva filla de 2. Som al magnífic taller ‘Els coloms’ que se celebra cada dissabte al Macba (encara s’hi pot assistir el 18 de febrer, així com el 4 i l’11 de març). Ens acabem de pintar els nassos de gris i dues franges blau cel a les galtes. Cada família té uns colors de guerra i també un so, perquè nosaltres pensem que tots els coloms són iguals (el mateix opinaran elles dels humans), però no ho són.

Dirigirà la bandada la finlandesa Elisa Keisanen, que es presenta com a artista, ballarina, coreògrafa i amiga dels coloms. «I veïna del Pare Noel», completa el seu currículum LinkedIn Nina, una de les nenes colom del grup.

‘Rave’ avícola

Tot el taller és una mescla entre aquesta escena de la pel·lícula ‘Bande À Part’ en què els tres amics creuen el Louvre corrents entre rialles, i aquesta altra del clàssic del nou periodisme, ‘El secreto de Joe Gould’, en què el protagonista puja a les taules de les tavernes per imitar una gavina. I una versió pueril d’‘Els ocells’, la de Hitchcock.

Pugem les famílies de coloms tres pisos per l’escala de cargol del museu, perfecta per a la ressonància: eco de piu-pius, tu-tu, prrrt i altres onomatopeies inventades. Una vegada a dalt, assaig de les tres postures colomenques: a la gatzoneta per dormir, congelades a mitja caminada, supercolom mirant a l’infinit. I, després, a baixar fins al campament base per les rampes del Macba. I a continuació, tornar a pujar per abocar-se a les baranes blanques i després ballar fent cops de cap en una espècie de ‘rave’ avícola.

Cagades artístiques

Notícies relacionades

L’Elisa dirigeix la resta de gent ficadíssima en el seu paper de colom finlandès enfundada en una granota de color blau elèctric. Sobretot quan arriba el moment més espinós. Els corrosius excrements dels coloms tenen molt mala premsa (molèstia i cura d’humilitat per a il·lustres personatges immortalitzats en estàtues i portadores de mil malalties, com la salmonel·la). Aquí, però, són art. Es reparteixen uns pots de plàstic que disparen rajos de pintura de diferents tons de verd. Cada família de coloms fa el seu quadro estrenyent els flascons. El nostre, he de dir sense falsa modèstia, sembla un Pollock.

Les famílies de coloms se separen. Al carrer Tallers noto l’ultrasò d’una cagada enviada des de les altures que acaba de guarnir la pitrera de la meva trenca. Foc amic.

Temes:

Conde del Asalto

Inicia sessió 0 Comentaris

‘Rave’ avícola

Cagades artístiques

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria