Assalt al Primark Central, per Miqui Otero

De vegades somio que entro al Primark de plaça Catalunya amb un passamuntanyes i em poso a robar de tot. O millor encara, agafo el passamuntanyes a dins (així no el pago) i furto bodis de nadó amb estampat de robot i dessuadores de dinosaures.

No tinc res en contra de la marca: és només nostàlgia. Perquè ja Astrud cantaven: «‘Nuestro bar cerró, y ahora han abierto un Starbucks y nos da tanta rabia, que parece nostalgia’». Bé, en aquest cas el que hi havia en aquest gegant i regi edifici del Primark no era un bar favorit, sinó un banc. No m’agraden gaire els bancs, però sí que em fascina el que va passar en aquest el 23 de maig de 1981: el llegendari assalt al Banc Central de Barcelona, un dels episodis més eloqüents (per perillós i berlanguià, per ser la cristal·lització del deliri paranoic i improvisador) de la Transició. 

Ara Libros del KO ha editat un llibre fantàstic sobre el cas, escrit per Mar Padilla, que beu de les millors fonts (gent de la banda, responsables polítics, amos de bars) i de la seva Canaletes (el Número 1 i ideòleg de l’operació). 

A mi sempre m’ha fet molta gràcia aquesta cita de ‘L’òpera dels tres centaus’, de Bertolt Brecht: «¿Què és fundar un banc comparat amb fundar-lo?». Òbviament, aquesta setmana, després de llegir titulars en què s’exposa que entitats com el BBVA i el Santander han tingut els beneficis més alts de la seva història (6.402 i 9.605 milions d’euros respectivament), passava per davant del Primark, i de l’antiga seu bancària, i pensava en la frase. 

Això no és una ordre d’assalt. El que sí que recomano és passar de llarg per arribar a una llibreria i comprar una còpia del llibre per a aquest cap de setmana. 

Potser ja coneixeu la història. Un grup d’hipotètics atracadors es van colar al cèntric banc a les 9 tocades d’aquell dissabte de maig. Només havien passat tres mesos des del «‘Todo el mundo al suelo’» del Congrés, així que molt probablement les més de 250 persones que eren dins sabien de memòria què havien de fer. 

Nit en blanc

Aquell assalt va durar un dia i mig. El meu pare, per exemple, recorda passar la nit en blanc corregint exàmens d’EGB enganxat al transistor. De portes enfora, el tema feia una pinta horrible i solemne. Els assaltants havien deixat un missatge en una cabina en què demanaven l’alliberament de Tejero i altres colpistes (si no, volarien l’edifici). Cal viatjar a aquella època, amb moltíssims atemptats, tant d’ETA i el GRAPO com dels grups d’ultradreta, quan el cine quinqui era el nostre ‘blaxploitation’, en plena escalada de delinqüència (el 1973 es van cometre 95 atracaments; el 1983, 2.433) i una sensació de democràcia en imminent perill, amb un Franco que semblava el mort-viu de Peret. 

Notícies relacionades

Construir amb llistons de fusta solidaris

Jorba celebra un mercat de productes de proximitat

De portes endins, però, els assaltants pretenien fugir fent un túnel en pedra dura amb una simple Black and Decker, es feien passar per guàrdies civils però portaven taló cubà o es posaven una careta de cartró amb forats, demanaven entrepans i vi. 

En definitiva, tot era poc seriós, però no per això menys perillós. Com deia Francisco Casavella, per moments un diria que s’havia passat d’un país dramàtic a un país idiota. Llibres com aquest expliquen aquesta paradoxa molt bé. I un encara passa per davant dels llocs on van passar fets així. Proposo rutes turístiques a Barcelona que els expliquin. M’apuntaria a totes: no portaria passamuntanyes, però sí bocates i vi.