Disfressar-se d’un mateix, per Miqui Otero

És impossible no empatitzar amb ell en determinats moments de la setmana de Carnaval. El Rei Carnestoltes és un monarca absolutista més manaire que Lluís XIV, el Rei Sol, i exigeix bastant esforç, però a canvi brinda una Barcelona amb diversos estímuls si se sap mirar bé. Una ciutat en setmanes com aquesta ofereix una lògica onírica i és, per moments, el millor somni (i en alguns de molt concrets, una mica de malson). Vet aquí tres punts calents.

1) A les escoles. Darrere de cada nen vestit aquests dies amb una samarreta del Barça hi ha uns pares amb ulleres, secs d’idees i temps. El Rei o la Reina Carnestoltes exigeix portar una disfressa diferent cada dia de la setmana (tribu urbana dilluns, personatge famós dimarts, cabells bojos dimecres, pijama dijous o motiu mariner divendres). Així que aquests pares que van catejar pretecnologia i manualitats han de programar la setmana per poder complir cada dia l’ordre reial. Un dels clàssics, que sempre m’ha entendrit i que jo mateix he practicat, és aquell dia en què se’t demana que vesteixis els nens de personatge famós. Allà és quan rescates la samarreta blaugrana i dius: «Va de jugador del primer equip del Futbol Club Barcelona». Estic molt a favor d’aquesta actitud. Només que potser podríem afinar l’aposta i, ja que van de jugadors d’elit, pintar-los tatuatges per tot el cos amb Rotring i aplicar brillantina als cabells. Si volen comprovar això, dirigeixin-se avui a la sortida d’una escola: veuran més jugadors prometedors que a la Masia. 

Notícies relacionades

Bars que ja eren ‘cozy’ abans que la paraula fos moda

La Pobla de Lillet reviu la llegenda del moliner

2) Als mercats i franquícies d’establiments. Hi ha una cosa molt pitjor que la tirania de Carnestoltes i és la d’un CEO de cadena de bars o roba. Em semblen boniques aquestes perruques arrissades color pistatxo o fúcsia que s’animen a posar-se, a iniciativa pròpia, les peixateres o els carnissers dels mercats. M’entristeixen, en canvi, aquestes disfresses presumptament gracioses que obliguen a vestir les caixeres de supermercats o de franquícies d’alimentació. Res més trist que algú obligat pel capital a somriure. Bé, sí, algú obligat pel capital a disfressar-se sense ganes. Si es fixen en els seus ulls aquests dies estaran sortint a l’abisme capitalista. 

3) En la nit, de festa. La gent de farra no es disfressa sempre del que li agrada (sigui professió o personatge) sinó del que li agradaria ser o del que necessita (posant-nos freudians, es disfressen de superjo, sí, però es manifesta l’això). Així, qui vagi molt al gimnàs o se senti sentimentalment poc atès reclamarà atenció disfressant-se de mariner marcabíceps o de diablessa amb lligues. «Posa-li una màscara i et dirà la veritat», va escriure Oscar Wilde. Potser, fins i tot, en alguna discoteca vegem un jugador del Barça de 50 anys o algú vestit de si mateix, d’un que passava per allà i ho observava tot.