Wabol: el futbol en què córrer és de covards, per Miqui Otero

Aquest és el temple de Calderé: el meu primer ídol infantil era un futbolista calb i amb bigoti, cosa que dona pistes de la meva edat. De fet, la iniciativa està concebuda per a més grans de 50 anys i quan pregunto a un dels organitzadors, el paio (amabilíssim i bon amfitrió) em diu que si vull em dona una samarreta perquè salti a la gespa (¡però si em falten vuit anys!). 

Per sort, un trio de dones que veuen el partit des de la barana a peu de camp compensen l’assumpte. «¿Coneixes l’Archibald?», em diuen, i jo ho interpreto com que em veuen molt jove per conèixer un jugador culer de mitjans dels 80. Però i tant si el conec (un altre ídol), tot i que avui fa les funcions d’àrbitre. D’àrbitre-jugador, perquè a més de xiular condueix i aclareix el joc al primer toc. Aquí hi ha un col·legiat-jugador, el joc és mixt (hi participen grans exjugadores del Barça femení) i cap seguidor protestarà perquè un extrem no corri. De fet, tirar desmarcatges és una quimera i suar la samarreta, un sacrilegi. «¡Àrbitre, que està corrent, anul·la-ho!», crida un des del públic. Alguns jugadors van amb texans i ulleres de sol i un d’ells s’estampa de morros després de caminar la línia de calç.

I hi ha bellesa, i no només còmica, en aquesta modalitat de futbol. Primer, pel que té d’inclusiva, de gènere i edat. Segon, perquè en un món hiperaccelerat, d’algoritmes i ‘big data’ (els equips ja fitxen jugadors per les seves pulsacions per minut o els quilòmetres que fan en 10 minuts), és bonic que el talent o el goig es democratitzi i tingui a veure amb el gest mínim. 

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Però és que a més les coses a càmera lenta són boniques. Ho pot ser un vídeo d’un refresc que s’obre, una carrera de cent metres, una noia que es fa una cua o fins i tot un pastís a la cara d’un cretí. També un futbol que no hi entén de grans xifres i gladiadors moderns, sinó de proximitat, gestos, acudits i qualitat humana i fins i tot tècnica. Si pogués, decideixo allà mateix, ¡no correria mai més!

Es comenta a l’estadi que fora hi ha un cotxe mal estacionat. Quan en diuen el model, ni em poso la parca: surto escopetejat i corro i corro per rescatar el meu cotxe. Córrer serà de covards, però pagar un rescat de grua et deixa cara de tonto. M’assec, arrenco i poso una cançó. És ‘You’ll never walk alone’, l’himne oficiós del Liverpool: «Tot i que els teus somnis es trenquin a trossos / camina amb esperança al cor. / I mai caminaràs sol, / mai caminaràs sol». El futbol pot ser caminar i, sobretot, no deixar ningú enrere, ningú sol.