Llarga vida al Prize, la iguana de Sant Antoni

Es deia Iggy la iguana, no el cambrer, i això era així en honor a Iggy Pop i els Stooges. I sí, l’animal presenciava des d’un lloc privilegiat com l’amo del local, el Xavi, servia copes.

Era una de les meves primeres nits de festa i havíem acabat en un dels llocs més llegendaris del barri. Fins aleshores, quan, encara nens, passàvem per davant del bar li dèiem Conan, perquè un Bàrbar de cartró mida natural en custodiava l’entrada. Òbviament, el fet que el porter fos un retallable, i no un paio empolainat amb auricular com en altres discoteques de la ciutat, donava una pista: el bar tindria caràcter, però hi podia entrar qui volgués.

A partir d’aquella nit el vam anomenar La Iguana, i no Conan, tot i que el seu veritable nom era un altre: Prize. Poc sabia jo llavors que el nom real d’aquest local, al carrer Floridablanca, guardava ressons d’una altra sala: la Price, amb c, que en aquest mateix carrer, però dècades abans, havia acollit combats de boxa, maratons de ball de resistència i mítings polítics d’Andreu Nin i de la Pasionaria.

Aquest va acabar com gairebé tot a la ciutat als 70 i 80: convertit en un d’aquests xamfrans clònics de Núñez i Navarro. L’altre, el Prize amb z, de Mazinger Z i de Fuzz, corria últimament el perill de tenir un destí semblant: des del novembre passat es va saber que afrontava greus problemes, per uns deutes cortesia de la pandèmia, però sobretot per un canvi en la propietat de la finca que havia anat expulsant tots els veïns per revaloritzar-la. Tots no, clar, el Conan de cartró seguia allà, i ara, gràcies a l’ajuda del sempre heroic Sindicat de Llogateres i del suport de col·lectius i veïns (recollides de firmes, actes reivindicatius, dures negociacions de més de vuit hores), podrà quedar-se indefinidament i no anirà a judici.

Notícies relacionades

Màquines de casino d'Iggy Pop

Bars que ja eren ‘cozy’ abans que la paraula fos moda

El bar només tancarà vuit mesos per a les reformes necessàries, però la idea és que se’n conservi l’esperit. No és fàcil definir-lo. Potser podríem parlar d’aquesta iguana que un dia va baixar un nen (el seu pare l’hi havia regalat a la seva mare per fer-li la punyeta, perquè odiava els rèptils) i que es va quedar com a mascota (o guia espiritual) del bar: tenia el seu propi terrari, on descansava, però sovint acabava a la barra. O del Conan. O de dos rellotges amb els números al revés (una declaració de principis: el temps aquí, com passa amb la mítica taverna novaiorquesa McSorley i els seus rellotges a deshora, no existeix). O els pòsters de l’Último de la Fila al sostre. O els veïns que hi passen la nit. Una cantina de Star Wars de gent molt diferent i, no obstant, agermanada. Com aquests altres que, a l’entrada, juguen als escacs a cada costat de la barra: un pensa que, aquí, jugant de locals, no els guanyaria ni el Deep Blue, l’ordinador aquell d’IBM. Aquesta partida no sembla tenir ni principi ni final i ara, de moment, no en tindrà.

Un final feliç, com de Hollywood Made in Sant Antoni, en una ciutat entossudida a esborrar la seva memòria. D’un temps ençà jo només hi vaig un parell de vegades a l’any amb els meus amics d’infància, l’Albert i el Miki, amb qui vaig veure la iguana a l’espatlla del cambrer bucaner la primera vegada. Com va escriure Tom Sawyer, quan tots al poble creien que no tornaria: «No érem morts. Estàvem fent el pirata».