On Catalunya

Conde del asalto

Com escapar-se de Barcelona amb Miró, per Miqui Otero

Quan un es queda sec d’idees per Setmana Santa, és bo imitar els grans per planejar una escapada. La casa on es refugiava Miró ens queda molt a prop

Com escapar-se de Barcelona amb Miró, per Miqui Otero
3
Es llegeix en minuts
Miqui Otero
Miqui Otero

Escriptor

ver +

«Definitivament, mai més Barcelona. París o el camp, fins a la mort», va deixar anar Joan Miró el juny de 1920. El pintor ho deia (en carta a Picasso i a altres amics) després d’haver trepitjat per fi la capital francesa en el seu apogeu dadaista i surrealista i després d’uns dies a la capital catalana, on va veure, entre altres coses, «50 anys de vida intel·lectual de retard». Però ho podria pensar algú l’abril del 2023, mirant Booking o Tripadvisor per trobar destí durant la Setmana Santa, una mica fart del bucle urbà i del soroll d’una ciutat que porta mesos en obres: «Digui que sí, Miró, o viatgi amb magnificència a l’estranger o qualsevol lloc on hi hagi més oliveres que fanals i més ocells que éssers humans. I com que el meu camp queda a mil quilòmetres, me n’aniré al teu».

Quan un es queda sec d’idees, és bo imitar els grans. I si planeges una escapada qui millor que Miró, una persona que es va evadir pintant constel·lacions quan pensava que el feixisme li arrabassaria els pinzells (va arribar a témer que li prohibissin pintar i només poder dibuixar amb un pal a la sorra o imaginant formes a les volutes del fum del tabac).

‘La masia’ de Mont-roig

Tenim sort: la casa on escapava Miró ens queda molt a prop, entre Tarragona i el Delta de l’Ebre, una terra de tessel·les llaurades, vinyes, oliveres i palmeres que el vent pentina i despentina: Mont-roig. El seu pare la va comprar per 14.000 peles i aquesta finca rústica li va salvar la vida a Miró i a tu et pot salvar un cap de setmana.

Miró va anar-hi per primera vegada cap al 1911. Després de diverses crisis nervioses (la feina alimentària no era el seu fort) i de contraure tifus («les febres de Barcelona», per la poca salubritat de les seves aigües) el van enviar allà a respirar aire fresc i hi va reafirmar la seva vocació: només pintaria. Trobava ulls a l’escorça dels garrofers i colors impossibles al cel. Aquesta casa va inspirar la seva obra més cèlebre de joventut: ‘La masia’, entre el 1921 i el 1922.

Visites teatralitzades

Ara un pot entrar en aquesta casa si tecleja a Google Maps «Mas Miró Mont-roig». Potser la pau no sigui la mateixa (se senten brunzir els cotxes de l’AP-7), però la finca està cuidadíssima i, a més, els seus responsables munten visites teatralitzades i rutes de jocs per a nens. Hi ha una cosa màgica en el fet d’entrar a la casa d’un ídol (Miró és, per si no es nota, el meu pintor favorit), quan s’ha intentat conservar tot tal com es va deixar: hi ha llimones i taronges a la taula del menjador, envoltada per cadires de fusta i boga, fotos familiars i aixovar de pisa, vànoves i micos blaus amb llànties de tèmpera. I una pàgina de calendari de 1976, la seva última vegada allà. Un espera, en qualsevol moment, descobrir un cigarret encara encès, perquè Miró ha anat al lavabo un moment i ara torna.

Notícies relacionades

Només vaig tenir una sensació similar quan vaig anar a visitar la casa cubana de Hemingway, als afores de l’Havana. Finca La Vigía: la seva campana que tocava quan venia Ava Gardner, els seus caps d’antílop a les parets, la seva màquina Corona i fins i tot aquell detall (vaig descobrir com apuntava amb un llapis el seu pes corporal cada dia a la paret del lavabo, així d’obsessionat estava amb la seva decrepitud). Allà, per cert, va acabar penjada un temps ‘La masia’, el quadro de Miró. Hemingway el va comprar amb esforç a París, entrenant pesos pesants de boxa, transportant verdures i endeutant-se amb amics. Es van tractar i Hemingway, de fet, va beure molt vi a casa de Miró.

 Així que ja ho saps: «O l’Havana o Mont-roig». I crec que el segon et queda una mica més a mà.