Com escapar-se de Barcelona amb Miró, per Miqui Otero

«Definitivament, mai més Barcelona. París o el camp, fins a la mort», va deixar anar Joan Miró el juny de 1920. El pintor ho deia (en carta a Picasso i a altres amics) després d’haver trepitjat per fi la capital francesa en el seu apogeu dadaista i surrealista i després d’uns dies a la capital catalana, on va veure, entre altres coses, «50 anys de vida intel·lectual de retard». Però ho podria pensar algú l’abril del 2023, mirant Booking o Tripadvisor per trobar destí durant la Setmana Santa, una mica fart del bucle urbà i del soroll d’una ciutat que porta mesos en obres: «Digui que sí, Miró, o viatgi amb magnificència a l’estranger o qualsevol lloc on hi hagi més oliveres que fanals i més ocells que éssers humans. I com que el meu camp queda a mil quilòmetres, me n’aniré al teu».

Quan un es queda sec d’idees, és bo imitar els grans. I si planeges una escapada qui millor que Miró, una persona que es va evadir pintant constel·lacions quan pensava que el feixisme li arrabassaria els pinzells (va arribar a témer que li prohibissin pintar i només poder dibuixar amb un pal a la sorra o imaginant formes a les volutes del fum del tabac).

‘La masia’ de Mont-roig

Tenim sort: la casa on escapava Miró ens queda molt a prop, entre Tarragona i el Delta de l’Ebre, una terra de tessel·les llaurades, vinyes, oliveres i palmeres que el vent pentina i despentina: Mont-roig. El seu pare la va comprar per 14.000 peles i aquesta finca rústica li va salvar la vida a Miró i a tu et pot salvar un cap de setmana.

Miró va anar-hi per primera vegada cap al 1911. Després de diverses crisis nervioses (la feina alimentària no era el seu fort) i de contraure tifus («les febres de Barcelona», per la poca salubritat de les seves aigües) el van enviar allà a respirar aire fresc i hi va reafirmar la seva vocació: només pintaria. Trobava ulls a l’escorça dels garrofers i colors impossibles al cel. Aquesta casa va inspirar la seva obra més cèlebre de joventut: ‘La masia’, entre el 1921 i el 1922.

Visites teatralitzades

Ara un pot entrar en aquesta casa si tecleja a Google Maps «Mas Miró Mont-roig». Potser la pau no sigui la mateixa (se senten brunzir els cotxes de l’AP-7), però la finca està cuidadíssima i, a més, els seus responsables munten visites teatralitzades i rutes de jocs per a nens. Hi ha una cosa màgica en el fet d’entrar a la casa d’un ídol (Miró és, per si no es nota, el meu pintor favorit), quan s’ha intentat conservar tot tal com es va deixar: hi ha llimones i taronges a la taula del menjador, envoltada per cadires de fusta i boga, fotos familiars i aixovar de pisa, vànoves i micos blaus amb llànties de tèmpera. I una pàgina de calendari de 1976, la seva última vegada allà. Un espera, en qualsevol moment, descobrir un cigarret encara encès, perquè Miró ha anat al lavabo un moment i ara torna.

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Només vaig tenir una sensació similar quan vaig anar a visitar la casa cubana de Hemingway, als afores de l’Havana. Finca La Vigía: la seva campana que tocava quan venia Ava Gardner, els seus caps d’antílop a les parets, la seva màquina Corona i fins i tot aquell detall (vaig descobrir com apuntava amb un llapis el seu pes corporal cada dia a la paret del lavabo, així d’obsessionat estava amb la seva decrepitud). Allà, per cert, va acabar penjada un temps ‘La masia’, el quadro de Miró. Hemingway el va comprar amb esforç a París, entrenant pesos pesants de boxa, transportant verdures i endeutant-se amb amics. Es van tractar i Hemingway, de fet, va beure molt vi a casa de Miró.

 Així que ja ho saps: «O l’Havana o Mont-roig». I crec que el segon et queda una mica més a mà.