L’encant retrofuturista del Camp Nou, per Miqui Otero

Fa uns dies vaig anar a l’últim ball abans de la remodelació i, de sobte, em feia una pena tremenda. En una ciutat com la nostra, on gairebé no hi ha rètols de comerços antics ni cellers ancians, on botigues modernistes són ara cases de carcasses, que el Vell Camp Nou continués en actiu era una cosa així com gaudir d’una banda de rocanrol en edat d’Imserso petant-ho davant un públic jove. Era, també, com tornar a una llar familiar i continuar veient els tapets de ganxet fins al moble de la tele i aquella caixa de galetes daneses de 1983 complint molt eficaçment el seu rol de cosidor.

Tecnologia d’‘Star Wars’

El Camp Nou, pensava mentre veia les últimes passades de Busquets, em recordava a les naus de la resistència a ‘La guerra de les galàxies’, aquella espècie de tecnologia rovelladaretrofuturista, poc aerodinàmica. El Camp Nou era un exemple d’això, de disseny retrofuturista, de com s’imaginava el futur en el passat, que era quan el futur encara era imaginable. El futur, ja ho va dir Ballard als setanta, ja no té futur. O si el té és imposat ara, més que dibuixat amb la imaginació per després.

¿Es pot trobar a faltar aquesta espècie de temple de Mart de formigó? Sí. ¿I les rampes amb més sots que una carretera local a Zamora? Sí. ¿I les goteres o la senyalètica retro o els banys riu, sense separació? Per descomptat (orinar en comunitat feia sentir els colors). Fins i tot el tradicional embús de gent i l’escabetx humà a la línia verda. I encara més les bufandes casolanes de llana blaugrana al coll d’avis amb olor de fària que, encara avui, li criden «burru» i «toia» a Bakero, tot i que la passi enrere un altre jugador. ¿I els Frankfurts crus per dins, una mica cremats per fora, a preu de llamàntol? Bé, potser això últim no, tot i que si algun dia torno a menjar-me’n un serà com la magdalena de Proust mullada en te: es desencadenaran mil records, des de les primeres vegades a l’R5 amb el meu cosí a les nits europees amb l’Álvaro, d’un 5 a 0 als merengues fins aquella lliga que li vam guanyar al Depor en l’últim sospir (quan vaig botar amb el meu amic Albert fins a desfondar dues cadires, vaig sortir del camp, em vaig posar en una cabina i li vaig assegurar al meu pare, llavors d’aquest equip, que no me n’havia alegrat, la primera vegada que li vaig mentir). 

Secció de petanca

Notícies relacionades

Construir amb llistons de fusta solidaris

Jorba celebra un mercat de productes de proximitat

Ara tots els cotxes són iguals, les mateixes formes sense arestes, de la mateixa manera que ho són els camps. No és nostàlgia, mireu-los. Em semblava bonic, sí, tenir aquest estadi (¡i que fos un reclam turístic!) per a un equip tan poderós, en una època en què les empreses gasten un dineral en les formes aerodinàmiques i el tacte addictiu dels nostres trastos electrònics. Ja no hi ha jugadors calbs, ni amb bigoti, ni camps així a l’elit. 

Però va tocar acomiadar-se i el comiat va ser bonic. A la cerimònia, el soci número 14 li va passar un banderí de córner a dos nens molt petits. A la grada ho vam veure el meu pare, el meu fill (que va debutar aquell dia i que cinc anys abans havia nascut en una habitació amb vista a aquest estadi) i jo. El meu pare portava la samarreta arlequinada de fa tres anys, jo la Kappa de franja blanca que em van regalar uns Reis als 12 i el meu fill una de clàssica de Cruyff. Un comiat com Déu (és a dir, Ell; és a dir, Cruyff) mana. Proposo que els culers, com els jubilats, anem aquests mesos a veure les obres i que fundem secció de petanca.