Aquesta cervesa són 3 euros i 20 minutets, per Miqui Otero

Cada vegada més bars d’aquesta ciutat el fan servir (avisen del temps de consumició amb un cartellet). L’assumpte em preocupa tot i que no m’incumbeixi: jo, i més des que la paternitat m’ofereix petites finestres temporals per anar a prendre alguna cosa, no trigo mai tant a esgotar el vas. Podria dir-li al cambrer: «Té, en 8 minuts, queda’t amb els 12 de canvi». I, no obstant, l’assumpte em concerneix com ho fa el conveni laboral fins i tot dels faquirs o la salvació de les balenes. 

Grans misteris

Això se suma a altres fenòmens paranormals. Recordo de manera nítida la primera vegada que vaig descobrir una cua de gent al costat de les taules d’una terrassa de Gràcia. Un gran misteri. Diu l’anglès George Mikes a ‘How to be a brit’ que «fer cua és el nostre esport nacional, per sobre del futbol», però aquí mai havíem sigut gaire amics de respectar-les. Vaig trigar una bona estona a adonar-me que formaven, com en un exèrcit, perquè se’ls concedís l’ocasió de poder asseure’s per pagar més de 2 euros per un cafè. Aquestes llargues files són especialment llargues en locals de ‘brunch’ (per alguna raó, l’ou Benedict és capaç de generar cues com de cartilles de racionament). I em recorden tant les de l’INEM com la que formen els borratxos del poble d’‘Amanece que no es poco’: la guàrdia civil els va donant pas perquè molt ordenadament s’empassin un ‘chupito’ d’anís. 

També és habitual veure aquestes taules que són allà, més buides que la superfície lunar, però que tu no pots ocupar. La manera en què ens ho fan saber és cobrint-les d’estovalles i coberts i vasos del revés (de vegades, gràcies als bioritmes guiris, des de les sis de la tarda). Són terrasses que, malgrat ser de bars i no de restaurants, consideren que allà, a certa hora, es pot sopar però no beure.

Així que quedar en una terrassa comença a ser més complicat que fixar un enclavament espaciotemporal per a una cita als anells de Saturn. I una vegada aconseguit, és clar, pot ser que pretenguin que la teva cita es converteixi en una d’aquestes partides d’escacs amb temporitzador. 

L’origen de beure ràpid

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Un intenta veure-li avantatges. Per exemple, l’última quedada per a una ruptura sentimental: qui deixa l’altre el cita en un d’aquests llocs, per no allargar el comiat: «No ets tu, soc jo i no tinc temps d’explicar-te què soc jo [¿un cabró?, pensa la interlocutora]: ¡mira, ens porten el compte! ¡Adeu!». O per a retrobaments de compromís i cites de Tinder que surten malament.

Això de beure ràpid no és nou, però el seu origen podria estar en èpoques bèl·liques i no de presumpta pau com la nostra. Es diu, per exemple, que a França es diu bistrot als bars on es pot prendre i beure alguna cosa perquè això és el que deien els soldats del tsar a la França de 1814. Com que estaven de servei, i podien matar-los en qualsevol moment, entraven a la cantina al crit de «bistro, bistro» (que vol dir «ràpid, ràpid»). Sabem que aquesta Gran Batalla de París va acabar un 31 de març amb els russos exigint l’exili de Napoleó. Però som veïns, no soldats, tot i que a mi m’agradaria enviar a l’illa d’Elba determinats empresaris de l’hostaleria, a prendre gots d’aigua de mar amb tot el temps del món per davant.