Treu el SAMURAI que portes dins

Fa la sensació que en qualsevol moment et faran posar cera i polir cera. «No ens aniria malament per a les fustes», et somriuen. Creues una porta de Consell de Cent i entres de cop en una casa japonesa d’aire zen. Hi ha taules arran de terra, mampares de paper, s’intueix algun te fumejant, fins i tot sonen ocellets. L’Ireneu i l’Oriol et reben amb roba samurai, et miren com elsenyor Miyagi, amb cara d’estar a punt de donar-te alguna lliçó. I, sí, ben aviat se’t posarà el mateix posat d’alarmisme que en una taula de tertulians sobre el coronavirus.

Aquesta és una Samurai Experience. Al fons, a la dreta, tenen dos dojos amb quatre catanes afilades. En dues o tres hores, sortiràs amb els andamis fanfarrons d’Uma Thurman després de les dues pel·lis de Kill Bill. Aquí et vesteixen com a un guerrer japonès i t’ensenyen a tallar amb catana. 

Ells saben manejar catanes, pals, ganivets, arcs, diu l’Ireneu com qui enumera la llista de la compra. Ireneu Rodríguez, de 34 anys, practica les arts marcials des dels 3, calcula. «Va ser culpa meva que ens poséssim en aquest embolic», va confessar després el seu germà Maurici, un altre dels ideòlegs, 35 anys en dojos. Encara hi ha una quarta sòcia: Sophie Steffen. Ella maneja catanes des de fa 8 anys. «De petit era, continuo sent, un individu molt maldestre», continua recordant ell. Els seus pares el van apuntar a arts marcials amb 5 anys. Ara, afegeix, entrenaran cada any amb mestres del Japó. 

«Això va sortir d’un mal dia a la feina», recorda el Maurici. «Revisant webs de tendències japoneses, va aparèixer una activitat no tan desenvolupada com aquesta, i va ser el típic correu que envies un dia cremat del món. ‘Mira, Ire, mira què fan els japonesos’». «I li vam donar moltes voltes», afegeix l’Ireneu. Més de 150 proves. Van començar fa un any. Van obrir fa només un parell de setmanes.  

«¿Tot això havien de fer per matar algú?», diu un samurai en pràctiques a l’intentar posar-se els pantalons. Avui hi ha una dotzena de guerrers neòfits, col·legues de feina fora del dojo, a punt de posar a prova la seva companyonia amb catanes. Descobriràs, ja tard, que entre espases surten més tensions que en un govern de coalició. 

«És el vestit que portaven a sota de l’armadura», explica l’Ireneu. I ensenya a enfundar-se el keikogi (la roba d’entrenar) amb paciència zen. Tardes més a ajustar-te la hakama (així s’anomenen aquests pantalons) que a buscar una sèrie a Netflix. «Aquests no podien dir: ‘5 minuts i baixo’», riu una altra principiant. 

«¿Què és un samurai?» pregunta l’Ireneu. «¿Algú que mata?», respons per intuïció de pel·lícula. Ell nega amb el cap: «Significa: ‘La persona que serveix’». I et parla d’honor com si fos a L’últim samurai. «Una de les poques coses certes de la pel·lícula –riu– és que els samurais eren de la mida de Tom Cruise». 

«¡Kiiiiaaaa!»

Entres en el dojo, medites uns minuts i et donen una espasa de fusta: el bokken. L’agafes amb l’experiència que dona haver-te criat veient Íñigo Montoya. «Mà dreta a dalt –et corregeix l’Ireneu–; mà esquerra a baix». I ensenya un tall bàsic: en diagonal de dalt a baix. Sembla fàcil. Ara amb crit, incita. «¡¡¡Kiiiiaaaa!!!». Funciona bé –revela– «la saturació auditiva». Sí, al veure’l acostar-se cridant, fins i tot en Popeye sortiria disparat.

Tu comences com la nena de l’anunci dels vuitanta de Wipp Express. «¡Vull el meu quimono, kia!». Acabes cridant amb més emoció que l’ex d’«Estefaníaaaaa» a La isla de la tentaciones. El dojo s’omple de crits. Com una tarda qualsevol a Sálvame.   

Uns minuts de pràctica i passes a la catana de veritat. «Ai, ai, ai».  Ara és quan es comencen a veure cares d’alarmisme, com si estiguéssiu mirant de cara a un coronavirus. L’Ireneu i l’Oriol reparteixen proteccions per a les cames. «Ajuden que la gent es mentalitzi que no és un joc», justificaran després. Funciona. Empunyes la catana amb la mateixa cura que si fos una arma nuclear. Et posen davant un xurro de goma escuma. Un intent, dos, cinc. Allà continua dret, amb només unes rascades. No, no és fàcil tallar a l’estil del samurai. 

Ara et fan provar amb una estoreta de bambú. És el que s’utilitza a les competicions de tall al Japó. Tameshigiri, es diu aquest art. Fiu. El bambú trontolla i torna al seu lloc com si res. Acaba sent una lliçó budista. «T’adaptes a la vida i tornes al teu camí», comparen. ¿El secret? «Entrenar», s’encongeixen d’espatlles. «No hi ha secrets, no hi ha camins curts». És un tema de voluntat, diuen. De paciència. «I d’acceptació del fracàs».  

En segons, passaràs del format Kill Bill al del Chino Cudeiro. S’enfunden les catanes i es reparteixen espases embuatades i cascos. Toca lluita d’equips en actitud Humor amarillo. Acabaràs suant i amb cruiximents com Ferreras de tant moure els braços. 

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

L’experiència acaba al chill out arran de terra, entre te, dolços i cerveses japoneses. I la sensació d’haver guanyat la batalla. «Per fi –esbufega una principiant– he complert el meu somni de sentir-me com Kung Fu panda».