"Frozen" a l’hospital de Sant Pau

Un os polar amb gorro de Pare Noel saluda des de la façana, lluminosos paquets de regals pel jardí, boles d’arbre gegants on et pots ficar i un ferrocarril de bombetes enceses. Nadales durant tot el trajecte. Fins i tot un arbre de Nadal de 16 (¡setze!) metres a l’entrada. Tot apunta a una cosa. Tots els indicis assenyalen cap a la celebració d’una festivitat molt concreta, que es repeteix cada any en aquestes dates. L’esperit de la... "¡¡¡¡Frozen!!!!", crida la meva filla de tres anys.

Si deien que el Nadal contemporani era un invent de Coca-Cola, la veritat és que la partida en el dia d’avui, a la mínima que apareix una mica de neu i fantasia, l’ha guanyat Disney.

Soc a Els Llums de Sant Pau, l’enorme tinglado luminescent que acull el complex modernista més gran d’Europa. Tot i que més aviat és pensat per als més petits, avui, dilluns a la tarda, el fan servir més els avis. És meravellós veure com en pocs anys han perfeccionat el selfie: els seus autoretrats grupals són pur Caravaggio al costat dels meus, que semblen de cine experimental.

Quan el nen era jo, la visita nadalenca era un aparador comercial, el d’El Corte Inglés. Ara es pensa tot més en gran, tan en gran com les cues. Un bon exemple és la instal·lació a Casa Seat, l’entrada de la qual sembla un encreuament entre les files que es formen davant les estrenes de noves entregues de La guerra de les galàxies i l’inici de rebaixes en llocs com Primark. El meu consell de Nadal és recomanar que, si podeu, us estalvieu anar-hi en cap de setmana.

Avui sí que podem caminar tranquil·lament, mentre sonen nadales i les petites criden Frozen. La cançó que ara entonen sembla una súplica perquè arribi el fred i la pluja, una espècie d’himne infantil contra el canvi climàtic: "Vol volar, el deixo anar, soc part de la neu i el vent / Vol volar, el deixo anar, ja he fet fora aquest turment / Soc aquí, i no em mouran, deixa el vent cridar".

La baldufa s’escapa, després de quedar-se ella, la seva amiga i el més gran, absolutament abduïts pel ball de llums de l’arbre gegant i pel jardí dels regals amb llums. I després pel de dolços envoltats d’arbres (tarongers, oms, til·lers pelats) de colors. Intenten pujar (està prohibit) a l’enorme tren de bombetes i també en un tió (també prohibit) de mida cavall. I es tornen a escapar al laberint de garlandes de boles de Nadal i només paren a l’arbre dels desitjos, embolicat en boira, on pengen les seves absolutament raonables exigències. Durant tot el trajecte, la petita porta un brot de sàlvia (aquí abunden, des de la seva obertura fa segles, les plantes medicinals) i li demana a qui vulgui escoltar-la que l’olori (fa molt bona olor).

Notícies relacionades

La Pobla de Lillet reviu la llegenda del moliner

Bars que ja eren ‘cozy’ abans que la paraula fos moda

Si a la petita tot això li recorda Frozen és pels videomappings de flocs de neu sobre les façanes, sí, però també pel lloc. Convenientment disfressats, els pavellons d’aquest antic hospital vuitcentista semblen efectivament del regne d’Arendelle i de la Muntanya del Nord. Jo, que soc Kristoff en la pel·li carregant amb motxilles, els persegueixo i penso en quan aquest lloc acollia (i dignificava) mil malalts. Rajoles florals, grans finestrals, vegetació de tot tipus contra una ciutat industrial malsana. Domènech i Montaner, el seu arquitecte, era un geni bo.

El souvenir és aquest branquilló lila, de sàlvia. Jo sé que es fa servir per fer orujo d’herbes, del qual no em privo per Nadal. Ella només sap que li recorda Frozen. A tots dos ens agrada.