Barcelona Singular: les 5 meravelles del Coll, el barri perdut de Gràcia

Per anar al Coll cal posar-hi ganes, ja que les pujades són d’aquelles que no s’obliden, i portar bon calçat. El seu origen es remunta a l’any 1099, quan hi va aparèixer una imatge de la Verge i en el seu honor s’hi va erigir una capella romànica. A l’actual parròquia custodien la marededéu, tan morena com la de Montserrat i –si és veritat que és l’original– més antiga. Se l’anomenava "de la Font-rúbia" per l’aigua vermellosa que brollava a les fonts pròximes, i que atreia els visitants del diumenge. Avui el principal reclam és el llac artificial de la Creueta. Però el Coll compta amb moltes més sorpreses, que descobriràs si ets capaç de fer front a la seva pronunciada orografia.

1. La muntanya mossegada, El Parc de la Creueta del Coll

El turó del Coll (abans, del Falcó) ja era freqüentat per senyors feudals, que hi acudien a caçar senglars. Però sobretot es va popularitzar a principis del segle XX, amb la celebració de "berenars fraternals". Aquest paratge bucòlic va quedar alterat quan es va començar a perforar la muntanya per extreure’n granit i pissarra. L’activitat en aquesta pedrera ho omplia tot de pols, i les voladures obligaven sovint a tancar el trànsit per la caiguda de pedres que no aixafaven els cotxes de miracle. Moltes, per cert, es van utilitzar per a una infinitat de construccions pròximes. L’estudi Martorell, Bohigas i Mackay va saber treure partit de l’esvoranc deixat per l’explotació minera al dissenyar-hi un magnífic parc circular. El mateix es pot dir d’Eduardo Chillida; la seva escultura Elogi de l’aigua –de 54 tones– fa la sensació de flotar a l’aire. Recórrer el sender a través de la cresta del turó, fins a arribar a la creu vermella del cim, requereix un cert esforç, però té la seva recompensa als dos costats: ¡mare meva, quines vistes!

2. Un PESSEBRE fastuós, El pessebre de Pinyol

Si en comptes d’accedir al parc de la Creueta avances pel carrer lateral de Castellterçol, passaràs per unes roques de la vella pedrera i després per un mur. Darrere s’hi endevina ja el bosc. Endinsa-t’hi i intuiràs una petita construcció que temps enrere congregava multituds, tot i que no ho diries mai. En aquest racó, el vigilant de la pedrera Agustí Pinyol va construir en les seves estones lliures un pessebre sorprenent amb petites cascades al voltant. També hi va posar efectes de so, recreant llamps i trons des d’una insòlita sala de comandaments.

Salvador Dalí, amic seu, va visitar aquest espectacle i li va etzibar que era ell, Pinyol, el veritable artista. Destruït fa un lustre per uns brètols, amb prou feines sobreviu d’aquell gloriós pessebre l’estructura –embellida amb mosaics– del recinte a l’interior del qual es representava la nativitat. El 2023, el districte de Gràcia va posar nom a la placeta, i va fer justícia dedicant-la a Agustí Pinyol, "el pessebrista del Coll".

3. Les cavernes de Jujol, La finca Sansalvador

Antoni Sansalvador, al comprar el 1909 un terreny al Coll, no s’hauria imaginat gens que el que havia de ser un xalet acabaria sent unes coves. Al ficar-se en política, Sansalvador aviat va transferir al seu germà Salvador la propietat de la parcel·la, on el deixeble de Gaudí Josep Maria Jujol ja treballava. Durant les obres, es va trobar un jaciment d’aigua que el Salvador va voler explotar al descobrir-se que contenia radi, que per aquelles dates es considerava saludable. Es va encarregar a Jujol projectar unes galeries subterrànies que facilitessin l’accés a la mina; i va ser així com va poder comercialitzar-se l’aigua radioactiva en botigues i farmàcies. Quan el pou es va assecar, el negoci se’n va anar en orris, i a causa de la falta de diners, tampoc es va acabar la torre, de la qual únicament hi ha pilars amb arcs de maó vist. Cada segon dissabte i quart diumenge de mes, el Taller d’Història de Gràcia –és la seva seu–, organitza visites a les xocants grutes que es va treure de la màniga un dels arquitectes més desbordants. | Pg. Mare de Déu del Coll, 79.

4. Un carrer en tres actes, El passatge de Ministral

És el que té aixecar un barri sencer a sobre d’una vall: ni Déu se salva de les fortes pujades. Per minimitzar-les, la solució que es van inventar el 1922 al passatge de Ministral va ser fer-lo de tres nivells, cosa que va permetre que els inquilins no haguessin d’entrar a casa rodant. Va donar peu també a la picaresca d’alguns, que hi anaven en taxi. Amb l’excusa de no portar prou diners, deien que anaven a casa a buscar-los, i sortien fugint per la sortida de baix.

Un portal gaudinià ens dona la benvinguda, i després d’una successió d’escales i replans plens de testos, s’arriba a una planta amb dos forats que semblen uns pous. En realitat són respiradors, ja que sota hi ha la resta d’habitacles. Sens dubte, aquest últim tram –un passadís gairebé ocult– és un dels carrerons més inaudits de Barcelona, que amb raó va ser utilitzat després de la guerra com a amagatall.

5. Una finca de llegenda, La Torre Sant Jordi

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Vet aquí un dels edificis més bonics que ens ha llegat el modernisme, i del qual amb prou feines es distingeix un tros de façana. Un any després d’acabar-lo, el seu autor, Salvador Valeri, en va fer un altre que a mi em té embadalit: la Casa Comalat. Aquest palauet del Coll és menys atrevit, però sobresurt per les seves formes arrodonides i la talaia, profusament decorada.

Hi ha constants referències a la llegenda de Sant Jordi, també al jardí, on un drac sosté amb la boca un fanal. La millor mostra d’això és l’allau de roses que adornen la cornisa, el mirador, parets i motllures. Malgrat que el pati conviu ara amb una piscina, la varietat d’espècies el mantenen frondós. I amagat, per a delit exclusiu dels habitants. Tant és així que probablement molta gent de Gràcia desconeix aquesta joia de Valeri, que va morir el 1954, un dia –el 23 d’abril– que segur que li portava bons records. | Sant Eudald, 11.