La felicitat dels fideus ‘sense feina’

La Fonda de Pirenaicas és el DeLorean de Retorn al futur. Arcs, rajoles setentones, representacions de Montserrat i de Sant Jordi: hi va estar La Llesca de Gràcia amb una escenografia que volia evocar una masia urbana i que establia un culte al tremendisme. Vist des del 2024, l’onirisme rural resulta acceptable perquè ha trencat la barrera del temps.

Quan Miguel Puchol Garí (1990), Miki, es va quedar amb el local va pensar en el picot perquè la intenció primigènia era traslladar fins a aquests carrers el seu model de l’Upper Diagonal: Mantequerías Pirenaicas. Encertadament va decidir que aquesta oferta seria un pegat a la República de Gràcia i va optar pel fondisme: «És un local perfectament imperfecte que té ànima». Va voler adequar el menjar a l’ambient i va optar per una carta de «menjar tradicional català», amb algunes incongruències conscients («petites llicències») com la croqueta d’ànec Pequín, un hit als seus altres establiments. Li proposo, sense sortir de l’ànec, dues combinacions que serien coherents i, a més, novetats croqueteres: amb pera i amb naps.

Carta de vins que mereix una adequació a les intencions i de la qual em decideixo pel jumilla Remordimiento 2023 perquè m’interessa la Bodega Cerrón i perquè remordiment és el que tinc pels excessos després de cada sotrac de la bàscula en el viacrucis de restaurants.

La part de la carta que em ve més de gust és l’última, titulada Estofats, tot i que debuto amb el fuet tendre i el bunyol de bacallà, cruixent i cremós. A La Fonda de Pirenaicas cuina, i molt bé, Alberto Soriano, que va estar a Goliard, clàssic del barri que acaba de tancar, i serveix, i molt bé, Jaime Zamora. Els somriures s’agraeixen tant com l’aigua als pantans.

La felicitat arriba mitjançant els fideus i els macarrons i torno a deixar anar el que he dit altres vegades: ¿per què no un restaurants de pastes a la catalana? El Miki té dues trattorias, L’Italiano Perso i Enriquetto –amb altres socis–, així que en coneix bé la mecànica, ben dirigida pel seu xef executiu, Facundo Giménez.

Recorren a la casa De Cecco i estaria bé donar un cop d’ull a empreses locals com Canigó, La Moianesa, Sanmartí, Perla del Segre... En qualsevol cas, els fideus són excel·lents i amb una idea que els copiaran: la costella apareix sense os, sense feina. Coincideixo amb el Miki sobre com de difícil és trobar fideus a la cassola fora del circuit del menú de migdia i la llista és curta amb Al Kostat, Banquet, Haddock o Can Marlau.

Respecte dels macarrons, gratinats amb comté de 10 mesos (una altra vegada, la reflexió sobre el local, etcètera), tomàquet i una mica de nata i botifarra de DosErres: el conjunt és millor que un vestit bo.

Demano, per descomptat, la truita de patates, aquí individual i amb pebrot verd, a diferència de les celebèrrimes de Mantequerías, en porcions. Especulem sobre l’origen de la truita de patates al moment i concloem que n’és Flash Flash la font original.

El Miki ha construït el seu imperi sobre l’ou (a més dels negocis citats, gestiona hamburgueseries i, en marxa, una pizzeria). Fa nou anys, va agafar un local als baixos de l’edifici en el qual viuen els seus sogres i allà va aplicar les idees que havia plasmat en el treball de fi de curs de publicitat i relacions públiques. Es van posar a truitejar com uns bojos fins a ser-ne la referència.

Acabo amb l’enèsima versió de les postres de pa amb xocolata, però abans les mandonguilles de dues carns amb salsa de tomàquet, tendres i rodanxones com galtes, i unes patates fregides que accentuen el remordiment després de donar altes dosis de plaer.

Notícies relacionades

La ‘Casa en flames’ de Cadaqués, a Canet

Reobre el mirador més alt de BCN

Seria interessant replantejar amb accent català l’arròs cremós de carbassa, guanciale i parmesà i l’steak tartar: «Amb ratafia», apunta el Miki. Doncs bé.

Som davant la nova era del fondisme: la marca del passat per assenyalar el futur.