Canyelles, el ressorgir d’un barri oblidat

Abans que res, un prec: no li diguis més polígon, paraula que amb raó molesta perquè s’identifica amb una zona industrial –no ho ha sigut mai– i perifèrica. I avui ja ni tan sols resulta ser el segon. Antic poble de barraques (la Guineueta Vella), i en els 80 bastant conflictiu –l’heroïna va fer efecte i bandes com Los Peseta robaven fins i tot a la seva pròpia gent–, Canyelles viu la seva època daurada. No li falta verd, i ara també presumeix de taronja i groc. Descobriràs moltes curiositats en «el Pedralbes pobre» de Barcelona –així l’han descrit en alguna ocasió–, i menjaràs de luxe.

1. Gratacels pintorescosblocs a i d de l’expolígon

Sens dubte, els edificis més cridaners aixecats en els 70 al barri –i que formen part de l’última promoció pública del Patronat Municipal de la Vivenda en època predemocràtica– són els onze blocs A, rematats amb una coberta piramidal, per això els denominen cucurutxos. Aquests gratacels –un d’ells, destinat a guàrdies civils– porten la firma del despatx Giráldez, López Íñigo i Subías, que anteriorment havia aplicat a Montbau els mateixos criteris racionalistes.

Més de la meitat de les torres ja han sigut rehabilitades al detectar-se que patien de carbonatació del formigó, i llueixen ara colors vistosos a les façanes, aïllades tèrmicament. També ha quedat com nou El Barco (blocs D). No s’ha de ser gaire savi per endevinar per què es coneix així aquest transatlàntic residencial de 200 metres de longitud –obra de Ballesteros, Cardenal i De la Guardia–, amb quatre cossos vermellons en sortint, des de la planta del qual 10 es disfruta d’una espectacular panoràmica.

2. Que torni la màgiala font manuel de falla

Si no hagués sigut per les mobilitzacions que es van organitzar, a l’actual parc de Josep Maria Serra Martí hauria atracat un altre creuer de ciment. Fins que passats els Jocs Olímpics no es va transformar en aquest immens pulmó verd, aquí hi havia un enorme descampat, i sempre que plovia es convertia en un fangar. «Durant les festes majors de l’octubre es muntava un ciri, ja que no hi havia manera de treure d’allà les atraccions», recorda Manuel Sánchez, sempitern president de l’associació de veïns.

Paradoxes de la vida, les mesures contra la sequera han deixat inutilitzat per a estona un dels al·licients més grans que té Canyelles: la font màgica de Manuel de Falla –dissenyada per Pedro Barragán–, que poc té a envejar la de Montjuïc... quan no està avariada. El joc d’aigua i llums varia en funció de la música (cada to es vincula a una altura i un color), i el llac rectangular, els sortidors, les pedres volcàniques i una plataforma elevada amb què es formen cascades, fan la resta. Sisplau, que torni aviat la màgia.

3. Els dimarts, ganguesmercat ambulant de canyelles

«Lo que me pidas te lo doy / quiero ser un preso de tu amor». A tot volum sona El Chaval de la Bachata. «Chiquilla, mira quina bona oferta», diu un venedor a una senyora gran, mentre li mostra una samarreta brodada massa ajustada. «Et queda que ni pintada, tresor meu, que ets un caramel derretío». El deix andalús no pot faltar al carrer d’Antonio Machado, que creua el parc. Ni tampoc les suculentes ofertes: vestits a 3,50 euros, polos a 4, tota mena de roba barrejada a 1,50 (la que «no es canvia»)...

El mercat ambulant dels dimarts, amb un centenar de parades, omple de vida l’endormiscat veïnat: allà s’ajunta molta gent gran, paradistes variats –cada vegada són més, els bengalís– i algun espavilat. Es fan poques inspeccions –em comenta David González, portaveu dels comerciants– i quan algú abandona el lloc, sol ficar-s’hi un altre sense llicència que no paga». L’encariment del combustible també els perjudica, així que no surt a compte anar canviant diàriament de ciutat. «Demà, pá la Trinidá». I diumenge, a la Zona Franca, que ni el gènere ni la música s’esgoten. «El día que me quieras / la rosa que engalana / se vestirá de fiesta con su mejor color».

4. Túnel literarila biblioteca maria àngels rivas

Quan el porciolisme es va disposar a construir el Segon Cinturó i enviar a Ciutat Meridiana les famílies que destorbaven, Maria Àngels Rivas va liderar les protestes perquè es donés la possibilitat als barraquistes d’obtenir un pis a la nova barriada. Aquesta dona va ser la primera presidenta de l’AV Canyelles i des de principis d’any dona nom a la biblioteca més petitona i curiosa de Barcelona, un dels equipaments pels quals Rivas va batallar –inaugurat el 1994–, i que reuneix algunes de les seves cartes, 500 fotografies històriques i articles de premsa dedicats a «l’última capitana». El fet peculiar és la seva distribució: ocupa tres plantes de dos immobles diferents, units a través d’un túnel suspès.

Rivas no va passar pel tub però sí que hauran de fer-ho els que vulguin consultar el fons especialitzat en ciències forenses i criminologia: textos jurídics i manuals legals, novel·les d’assassinats i autòpsies, sèries televisives tipus CSI i l’obra completa –100 fascicles– de Sumario del crimen: viaje a lo más profundo del delito. / Ronda de la Guineueta Vella, 34.

5. Estimada àviales croquetes del 5 hermanos

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Lamentaré de per vida que fos fa 10 anys, i no tres dècades enrere, quan vaig provar per primera vegada les croquetes. El restaurant 5 Hermanos, obert el 1977, ha anat incrementant la seva popularitat i ara és en boca de tothom per les seves carns a la pedra, la paellassa del menú dels dijous, les tripes amb cap i pota o entrants com el caneló de la setmana. Però les croquetes de l’àvia són la seva autèntica senya d’identitat, el que els connecta als orígens. La iaia en qüestió les va començar a servir al Bar Jané de la desapareguda Guineueta Vella; després va ser la filla –Teresa Feliu– qui va agafar el relleu al nou local; i actualment és un dels cinc nets, Julio, i el seu ajudant Joshua, els que continuen fent les de pollastre, respectant al màxim la recepta original.

«El secret és molt amor», m’asseguren els actuals conductors del restaurant. I no posar-li beixamel, afegeixo. Han introduït més sabors, com xoriço gallec i formatge, galta o pernil –està preparada amb una salsa roux igual de secreta i em consta que molt elaborada–, i que es digereixen en un ambient de bon rotllo en absolut impostat. El colofó arriba al portar-te el compte: sempre tindràs a prop algun germà a qui poder abraçar d’alegria.