On Catalunya

Barcelona singular

Un passeig pels tresors ocults de la Rambla dels Caputxins

Per mil raons cada vegada tempta menys baixar a la Rambla. I que estigui com està, potes enlaire per les obres, tampoc hi ajuda. Pot ser que sigui l’ocasió perfecta per explorar-la de portes endins, començant pel seu tram central, el més fascinant

Sala Chopin.

Sala Chopin. / Marc Piquer

5
Es llegeix en minuts
Marc Piquer
Marc Piquer

Periodista

ver +

A finals del segle XVIII, quan a Manhattan no sabien encara què eren els espaguetis, aquí ja existia una Little Italy. Les primeres tavernes i cafès eren de lígurs, llombards i sobretot piemontesos d’una petita localitat anomenada Civiasco. D’allà provenien també cuiners, treballadors de l’hostaleria i albergatori de desenes de fondes i hotels. Si penses que no queda ni una empremta d’aquella Rambla que van trepitjar una infinitat de famosos fa més d’un segle, segueix atent, i descobriràs vestigis que ni t’imagines.

Visitants il·lustres

La Sala Chopin de l’Hotel Quatro Naciones

El que va començar sent una modesta trattoria i lloc d’hostalatge de forasters que arribaven i se n’anaven en carruatges, es va convertir a mitjans del XIX en un Grand Hotel d’habitacions luxoses. Abans d’aquesta metamorfosi ja havia donat la benvinguda a celebritats com Stendhal i Chopin i el seu amant, George Sand, però una llista molt més llarga s’hi va personar després. Buffalo Bill, per exemple, no va tenir objeccions en dormir a la suite més cara mentre la troupe circense de pellroges que l’acompanyava pernoctava en tipis en un solar del carrer de Muntaner. El Quatro Naciones va anar perdent prestigi i volum –Einstein el va preferir al Ritz perquè li semblava un lloc més conforme amb el seu tarannà senzill– fins que va tancar el 1929. Va reobrir al cap d’un temps com a Hotel Sicoris i a finals dels 60 va renéixer de la mà d’Aurelio Saiz. Els seus tres fills –que maco ets, Javi– allà segueixen, i no posen impediments a pujar al saló de la segona planta, l’interior del qual és memòria viva del passat de la Rambla: conserva el sostre original i està ple de quadres, fotos i retalls que evoquen els seus hostes més il·lustres. La Rambla, 40.

TREPITJANT FORT

Corbeto's Boots

Els seus orígens no s’han d’anar a buscar a Texas sinó al carrer de Cardenal Casañas, on la tia-besàvia de Jordi Corbeto regentava una botiga de calçat que als 70 es va traslladar a la Rambla. Triomfaven llavors les típiques camperas de Valverde del Camino, si bé amb la Sisena Flota Americana van despertar també molta curiositat aquelles botes d’estil cowboy punxegudes i tan cridaneres que portaven posades els marines. Els Corbeto, van decidir crear una línia pròpia (avui disposen de fins a 300 models de boots diferents), i donar-li un look western. A Bob Dylan ja el va satisfer en gran manera l’antiga sabateria familiar perquè, segons expliquen, va sortir d’allà amb unes botes. I no només això. Arran d’aquella compra, hauria escrit una cançó que esmenta Barcelona: Boots of Spanish Leather. La Rambla, 40, al costat del Quatro Naciones

UN CEL AMAGAT

Ale-hop

Aquest sostre s’havia mantingut ocult dècades, però un ensorrament del cel ras el 2001 va propiciar la troballa. Els ornaments estaven tan fets pols que van anar a parar, sense mirament, als contenidors de runa. Per sort, algú se’n va adonar i l’ajuntament va obligar el BBVA –que anava a instal·lar-se allà– a restituir aquest tresor que porta la firma de Jeroni Granell. Amb la reconstrucció de la lluerna central, les dues mitges llunes, l’ornamentació floral i una escena pintada a l’oli ens és fàcil imaginar com se sentien els comensals quan això era el cafè restaurant de l’Hotel Quatro Naciones (actualment és un Ale-Hop). El local va canviar diverses vegades d’arrendataris, i quan el 1969 va abaixar la persiana, la premsa en va culpar la clientela: "En l’actualitat aquest tipus d’establiments no són ja tot el rendibles que poden semblar. I és que, últimament es nodrien de penyes i tertúlies que passaven hores i més hores sense que sol·licitessin amb gaire freqüència els serveis del cambrer". Més o menys el que passa avui quan el bar disposa de connexió wifi i s’omple de joves amb portàtils. La Rambla, 38.

AMB SEGELL PERSONAL

La Casa Vicenta Vilaró de Torres

La façana amb una de les decoracions més originals de la Rambla és també una de les més desconegudes del passeig. Ni tan sols la matussera remunta de tres pisos afegida posteriorment ha aconseguit desvirtuar del tot el conjunt, dissenyat el 1882 per Camil Oliveras. Aquest col·lega de Gaudí li va posar plafons de ceràmica i bustos de personatges esculpits en medallons (entre els quals, un Hermes), i tan entusiasmat va quedar el seu propietari, el mestre d’obres Jacint Torres Reyató, que es va construir una torre d’estiueig a Begues –Can Torres, actual seu consistorial de la població del Llobregat–, inspirant-se en aquesta finca de la Rambla. L’edifici va acollir als baixos el cine Mar (1936-1992), a les seves acaballes especialitzat en pel·lícules d’acció i arts marcials. Anteriorment havia sigut el Cafè de la Reina, el Gran Cafè d’Espanya i l’Excelsior, el millor cabaret d’entreguerres; niu d’exiliats de la Primera Guerra Mundial, i d’espies com Mata Hari. La Rambla, 33.

Notícies relacionades

Claustres ocultsLa recepció de l’Hotel OrientE Atiram

Durant els segles XVI i XVII, la Rambla va ser ocupada per gairebé tots els ordes religiosos possibles: jesuïtes, carmelites calçats i també franciscans, agustins trinitaris… En el costat del Raval es van establir, extramurs, la majoria de convents i noviciats, que després de la desamortització de Mendizábal van passar a millor vida. Es conserven, no obstant, alguns claustres. Un dels més bonics és el de l’escola de Sant Bonaventura, que com a vestíbul de l’Hotel Oriente Atiram ha recuperat la magnificència d’abans, quan el Gran Hotel de Oriente organitzava aquí banquets i recepcions. Una de ben sonada va ser en agraïment a Muley Hafid. El sultà –que va estar allotjat aquí el temps que l’arquitecte modernista Puig i Cadafalch va trigar en erigir-li un xalet al passeig de la Bonanova– havia regalat l’elefanta Júlia a la ciutat a l’assabentar-se que el zoo estava de dol per la mort de L’Avi. Tanta gent es va congregar a la Rambla per festejar-lo que l’home va haver de sortir al balcó, i no se li va acudir altra cosa que llançar monedes a l’aire, amb la qual cosa es va muntar un bon enrenou. La Rambla, 45.