El Bon Pastor, un barri renascut i desconegut

Ben aviat el Bon Pastor de les Cases Barates desapareixerà. La immensa majoria de les 781 aixecades a finals dels anys 20 ja han sigut substituïdes per grans blocs de pisos, i amb la demolició s’ha extingit també una forma de vida i de fer comunitat. Però la història dels seus habitants, immigrants murcians, andalusos i extremenys –rojos com els que més–, s’ha aconseguit preservar in situ en el que és avui una subseu del MUHBA. El barri, no obstant, s’estén molt més enllà, sent encara un lloc ignorat pels barcelonins i ple de sorpreses.

VIATGE EN EL TEMPS

MUHBA Bon Pastor

María Rosa Hernández organitza visites gratuïtes a quatre Cases Barates d’una filera sencera que els veïns han aconseguit salvar, i en les quals s’ensenya com eren per dins entre 1929 i 2017. Ella –professora jubilada– les mostra a escolars, i fa goig escoltar-la, ja que va créixer en una casa molt pròxima i sap del que parla: la seva àvia es dedicava a l’estraperlo, quan no cosia de nit, fregava, matava el gall dindi que cuinava per Nadal, atenia el seu marit i allotjava familiars nouvinguts del poble.

Durant el recorregut veuràs un dormitori amb matalassos de borra, interruptors de porcellana i un orinal sota el llit. També un pati diminut i una sala polivalent amb el seu gibrell, la seva cuina econòmica i la seva fresquera. En els domicilis contigus viatjaràs en el temps, primer a l’època en què es van utilitzar les primeres rentadores de turbina, i després, quan es van posar de moda els mobles de fòrmica, les picadores Moulinex i els radiocassets. Desitjaràs tornar al present per acudir a l’antic economat. Allà t’espera el Bar Montferry (Tàrrega, 39), que des de 1982 serveix tapes de mort i uns bunyols de la mama apoteòsics. / Carrer Barnola, 22.

BRINDIS PER MODDÈN CORTINAS

La rosassa de l’església del Bon Pastor

A les Cases Barates hi havia un fort sentiment anticlerical, i la prova està que l’endemà del cop d’Estat van matar mossèn Ballart, ecònom de la vella parròquia i primer religiós de la diòcesi de Barcelona assassinat a la Guerra Civil. En el seu afany per recristianitzar el veïnat, les autoritats franquistes van decidir erigir una nova església, tot i que allunyada del cor. Van comptar amb l’encomiable energia del rector Joan Cortinas, el pare Botella, que va saber fer-se estimar per la seva tasca humanitària, com la de recollir ampolles de cava per tota la ciutat i així recaptar fons per a futures escoles. No obstant, el seu temple mai es va acabar, per falta de diners i perquè l’arquitecte Josep Maria Sagnier estava més entossudit en acabar-ne un altre que el seu progenitor va deixar a mitges: el Sagrat Cor del Tibidabo. Ni hi va haver pòrtic monumental, ni estucat a la façana, ni tampoc rosassa, sinó un simple forat durant anys tapiat fins que el 1998 es va encarregar a la Fundació Centre del Vidre un disseny, que va finançar Codorniu, creat… ¡amb fragments d’ampolles de cava! / Passeig d’Enric Sanchis, 2.

EL PARC QUE NO VA SER

El raval de l’Estadella

Just darrere de l’església, seguia el seu curs la sèquia Madriguera, frontera natural que separava Barcelona de Santa Coloma, al territori de la qual pertanyien les Cases Barates abans de l’annexió de 1945. El canal va ser tapat i s’hi van fer habitatges a sobre, per la qual cosa avui amb prou feines s’endevina aquella línia divisòria. La porció del Bon Pastor que a la capital catalana es coneix com a Estadella, denominació que continua tenint arrelament entre la gent gran. Ildefons Cerdà havia projectat aquí un gran parc urbà, però veient que el seu pla no fructificava, artesans i petits comerciants del Poblenou, la Barceloneta, Gràcia i fins i tot Girona, així com jornalers desnonats del centre històric que no podien fer front a pujades del lloguer, van construir aquí les seves cases.

El 1926 es va aprovar la creació d’aquest raval català, se’n van definir els vials, i després de pagar les preceptives multes, els propietaris van poder legalitzar les seves finques. D’aquelles primeres dècades es conserven una desena de casetes, més de la meitat al carrer major de la barriada (Estadella 10, 14, 18, 20-22, 33 i 35), on a més trobaràs, el 26, la casa amb la façana més ocurrent.

CAÇA MAJOR

Restaurant Fray 83

Anar a menjar a un polígon industrial no sol ser una opció per a la majoria dels mortals. Però no fa falta portar tot el matí pencant amb la granota en un taller mecanitzat, traslladant mercaderies d’un costat a l’altre o movent bonys en una nau del recinte per plantejar-s’ho. Segur que t’entra la gana si et dic que a les cinc de la matinada, la Montse ja està preparant truites de carbassó, botifarró, xoriço picant o albergínia. La seva germana Gemma, la cuinera oficial, satisfarà els atrevits amb una generosa ració de tripa, ronyons i menuts primer de tot. I mentre el pare de les dues dones segueixi amb el cuc d’anar-se’n de caça a Osca, el menú del migdia continuarà tenint com a plats estrella les seves cobejades preses: senglar o cabirol.

Juan Martínez va agafar el 1989 aquest local que estava en traspàs, i tot i que està jubilat i no hi ha tanta feina com abans, continua prestant alguna ajuda. "Ja puc estar per tu", em comenta la Montse. Doncs serà que no: acaba d’entrar un grup amb rostres famolencs. Fins a les 19.30, hora de tancament, Fra 83 és un non stop de menjar casolà i impecable servei. / Carrer Pou de l’Alzina, 71.

¡TOT VA COMENÇAR AQUÍ!

La casa-fàbrica Sanchis

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Va ser amb la compra d’unes terres per part de Ricard Prats, i la parcel·lació en 15 solars, que va començar fa al voltant d’un segle la urbanització del Bon Pastor. Concretament, a l’antic carrer de la Mina –avui una prolongació d’Estadella–, just al costat de l’última caseta supervivent d’aquest sector.

Als seus voltants es va erigir la fàbrica de tints i colorants de sofre d’Enric Sanchis, que va arribar a ser alcalde de Santa Coloma, afí a Primo de Rivera. Enganxat a ella estava la seva residència; al davant, la colònia que van construir els mateixos obrers; i darrere d’aquesta, una ermita promoguda per l’empresari (El Centre Blanc) i a què se li va donar una infinitat d’usos. Malgrat que la façana de la Casa Sanchis i la de la factoria adjacent continuen dempeus, totes dues estan fetes miques, a l’espera que es faci realitat, si no s’esfondren abans, la proposta municipal de transformar el conjunt en un equipament comunitari. / Passeig d’Enric Sanchis, 25.