L’altre ‘Asalto al Banco Central’, el de BCN

No per coneguda, la història deixa de ser interessant. Tot va començar a Barcelona, el 23 de maig del 1981, és a dir, exactament tres mesos després de l’intent de cop d’Estat al Congrés dels Diputats. Un grup d’11 atracadors irrompia a l’antiga seu del Banc Central a la plaça de Catalunya amb la finalitat, a priori, d’aconseguir un important botí. Però un gir polític ho canvia tot: la policia troba en una cabina telefònica una nota en la qual els assaltants exigeixen l’alliberament del tinent coronel Antonio Tejero i de tres militars més en presó militar en espera de judici per la seva presumpta implicació en el 23F.

Van ser 37 hores d’infart, les que es reconstrueixen a Asalto al Banco Central, últim gran èxit nacional de Netflix, sense que la veritable Barcelona faci acte d’aparició. Segons indiquen els crèdits finals, la sèrie de Daniel Calparsoro ha sigut rodada en localitzacions de la Comunitat de Madrid (des de la plataforma ens assenyalen els seus estudis a Tres Cantos, però també es va rodar al districte de Chamberí), Castella-la Manxa i Castella i Lleó.

Política ficció

Per repassar aquests actes des de la ficció i, de passada, visitar Barcelona és millor acostar-se a un altre Asalto al Banco Central, el rodat com a pel·lícula el 1983 per Santiago Lapeira a partir d’una novel·la d’Alberto Speratti. Disponible (és clar) a FlixOlé, era una elucubració disfrutable, entre el documental dramatitzat i el cine quinqui, sobre la participació de l’extrema dreta en el succés. "Plantegem les mateixes preguntes que es va fer llavors l’opinió pública, només que després d’haver-nos documentat i haver parlat amb ostatges, policies, confidents...", li deia Lapeira a Enric Canals a El País el 24 d’agost del 1982, en una petita crònica del rodatge del film.

A la pel·lícula, José Sacristán i Isabel Mestres són una parella de periodistes (i, després, també es converteixen en amants) obsessionats amb un assumpte polític que podria esclatar durant la Setmana de les Forces Armades i que s’està organitzant i finançant, segons algunes fonts, des de França. Però on viatgem en els crèdits inicials és a Itàlia (es tracta de ressaltar la idea d’un complot a escala internacional), més en concret a la seva capital, de la qual es divisa el Temple de Venus i Roma. En la mateixa seqüència apunten poc després a la muntanya del Tibidabo i el seu parc d’atraccions, el famós tren aeri del qual acaba sent escenari d’una escena sinistra.

Notícies relacionades

Mercat amb gust de vi i aroma de Nadal

Tots els camins de Núria

Altres escenaris fantàstics: una adrenalítica persecució automobilística recorre l’antiga Almirall Cervera (es veu el rètol de la Farmàcia del Port), la plaça d’Urquinaona o el carrer d’Aragó; la investigació condueix Molinero fins al cementiri de Montjuïc, i un dels seus informants (el Seta, mític secundari Víctor Israel) pateix una situació espinosa als voltants de la Sala Bagdad. L’acció de l’assalt es desenvolupa, a més, on s’ha de desenvolupar, als voltants i al perímetre de la plaça de Catalunya i al mateix Banc Central, en aquests moments un Primark. El quarter general d’autoritat s’estableix al Banc de Bilbao, on ara trobem un Zara.

De posar la tensió musical, se n’encarrega, amb un estil bastant John Carpenter, Ricardo Rauet, més conegut com a Ritchie Rauet, component del projecte italodisco Jules Tropicana i futur compositor del Ya no puedo detenerme d’Iván. Sens dubte, tot en aquest Asalto al Banco Central roba el cor.