Els ‘torreznos’ dels Ramones

És 2023 i soc a la Bodega Carol, del Clot, on m’acaben de servir una mica de ‘cecina’ de Lleó sobre un d’aquests mateixos papers. Una mica més i li demano uns retoladors i em trec l’àlbum de cromos perquè el meu fill, també de sis, es posi a treballar. Fa olor de llimona, vi a granel i embotits.

La connexió no seria tan immediata, ni el record tan vívid, si no em sentís en aquest celler (un dels millors de la ciutat, sens dubte) com a casa. Ni si a aquest barri i al meu no els unissin gaires coses, com, per exemple, el familiar, el col·leccionisme i les coses de segona mà. 

Camí cap aquí m’he aturat a les galeries dels Encants Nous, obertes des de fa gairebé un segle, convertides ara en un laberint de botigues més o menys ancorades a allò ‘vintage’. Entrar allà és com fer-ho, literalment, a un túnel del temps. Figuretes de dibuixos dels vuitanta, botigues de retalls amb rètols antics on es llegeix Borbón (molta tela), sastres com el Ballesté i cafeteries com el Bar Susana (subtítol al cartell: entrepans i cafès). 

Aquesta olor de tela antiga, tallat amb la llet gairebé bullida i paper groc de llibres sobre el Barça de Calderé és exactament la de la meva infància als encants del Mercat de Sant Antoni, on jo, com molts, vam descobrir gràcies als cromos i als llibres de segona mà, diverses coses. Com que una cosa és el preu i una altra el valor de les coses. Que costa el mateix la foto d’un jugador dolentíssim (Amunike) que el del millor (Laudrup). Que el millor tresor de vegades surt barat.

Afany garsa

La Bodega Carol, punk de tota la vida, fes-ho tu mateix a casa teva, és una cosa semblant i està contagiada d’aquest afany garsa de conservar objectes que brillen a la pila. Aparadors amb discos de Peret, càntirs antics amb la llegenda «Visca Ramones», un quadro de Chiquito i un joc arcade de les Tortugues Ninja. El talent del popular. I els clauers, uns 3.000, joies dels mercats ambulants i aquí col·lecció portentosa: quan van traspassar el bar el 2015, els antics amos van preguntar als nous (dues figures imprescindibles en la conservació de l’ecosistema de bars de la ciutat) si els treien. Ni parlar-ne. El clauer és el primer que se li treu a la clau quan abandones una casa. No fer-ho va assegurar mantenir el «‘sabor de barrio, tesoro antiguo’», com cantava Gato Pérez, del celler, per afegir-li després la bogeria ‘cañí’ i el deliri subcultural. 

Notícies relacionades

Santa Llúcia omple Manresa de tradició

A Barcelona la cuina gallega parla amb honestedat

Oh, Carol. Oh, Bodega Carol: estic boig per tu. Mentre engoleixo les patates especialitat de la casa (amb cansalada viada, piparra, pebre vermell a dojo i llimona) penso en tot això. Tothom col·lecciona clauers, discos, llibres, ampolles, però és que jo aquí em faria col·leccionista fins i tot de ‘torreznos’ de Sòria. Allà, amb la seva vitrineta, com si fossin minerals.

Aquesta ciutat necessita més Carols, amb els seus embotits a ritme de grans temes guitarrers, amb el seu ambient parroquial i festiu. Ple de gent a qui l’«exalta el nou i l’enamora el vell». Gent del Clot o de Sant Antoni que sap que el vell és, en realitat, el nou.