El sorprenent carrer de Rogent, la rambla del Camp de l’Arpa

És l’artèria més comercial i genuïna d’entre totes les que neixen a la Meridiana, una rambla molt animada des que va ser convertida en zona de vianants a finals dels 90. A Rogent –on acaben el trajecte els carrers de Rosselló i Provença– es va esvair el somni de Cerdà de continuar expandint l’eixamplament fins a no deixar cap rastre del barri de Muntanya de Sant Martí de Provençals, que incloïa tant el Camp de l’Arpa com el Guinardó. Al llarg dels seus quatre trams se succeeixen les sorpreses, petits tresors que fan d’aquest passeig un lloc inimitable.

Pans honestos

Forn Elias

Hi haurà temps de recórrer el carrer sencer de baixada i d’atipar-se de veure fleques –¡n’hi ha 11!–, però aquesta és la que reuneix tots els ingredients perquè t’enlluerni. El Forn Elias (Freser, 90) va néixer el 1917 fruit de l’amor entre una bugadera i el fill d’un fabricant de totxos. A la carretera d’Horta, on van coincidir i es van enamorar, van agafar un forn en traspàs i es van instal·lar a l’habitatge de dalt. Aquí comença una història de passió per l’ofici que ha perdurat generació rere generació. I de resiliència, ja que Anna Elias –la neta– va haver de començar a pencar de valent de ben jove. "Em sento responsable del llegat familiar", m’explica. "I també del seu futur". Al seu fill, Enric, li va obrir les portes perquè aprengués dels millors, i el noi no va defraudar: amb 25 anys va ser subcampió del Mondial du Pain del 2021.

Sense deixar de ser un comerç de barri, honest i que fa veïnat, el Forn Elias assumeix sovint nous reptes. "No em fa por provar i equivocar-me", admet l’Enric. "Al començament els panettones no sortien com volia. Ara en faig de quatre classes durant mesos". I és que, si bé els pans especials i els del dia a dia –alguns de tan tradicionals com l’introbable llonguet– continuen sent la seva màxima prioritat, és impossible no quedar enamorat de qualsevol de les propostes dolces. Les meves preferides: les coques (a partir d’una recepta prestada per Joan Baltà), les magdalenes de pastanaga (a la venda cada dilluns) i els pains au chocolat.

Caprici manxec

Mural del Quixot

Els 70 van ser uns anys arquitectònicament qüestionables. Almenys a Barcelona, on la febre constructora va liquidar de cop centenars de cases per alçar blocs infames. A Rogent encara en resisteixen algunes, com la tirallonga de cases populars entre els números 82 i 90, que coexisteixen amb un bon grapat d’edificacions impersonals. La del 114 ho sembla, sens dubte, fins que surts al vidre de l’entrada i descobreixes l’inimaginable.

M’explica Luis Tapia, un veí, que l’impressionant mural ceràmic del vestíbul, dedicat a Cervantes i al seu cèlebre Quixot, el va encarregar el 1977 el promotor de l’immoble, els orígens del qual eren, és clar, manxecs. L’home va residir amb la seva família al 4t pis i es retrobava amb la seva terra natal cada vegada que sortia al carrer o en tornava. L’autor d’aquest peculiar caprici va ser Joan Nieto i Gras, el Mago Gargot, un artista polifacètic badaloní poc reconegut encara que va treballar per al xa en persona de Pèrsia.

Modernistes amb ofici

Institut Caterina Albert

Es tracta de l’edifici més prestigiós de tot Rogent (número 51) , obra del 1911 d’Antoni de Falguera i Pere Falqués, que a l’acabar-lo ja sabien que no seria un asil de dones sense llar, que era la finalitat per a la qual s’havia concebut. Les epidèmies estaven a l’ordre del dia –ben aviat arribaria la de tifus– i la gent tenia por que aquestes pobres dones els encomanessin alguna malaltia. Llavors es va decidir traslladar-hi l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, que havia anat canviant diverses vegades de seu. En aquest centre s’hi donava formació tècnica per exercir d’obrers rasos o capatassos, fonamentalment, en alguna de les fàbriques tèxtils que abundaven en aquella zona. Avui, aquest conjunt modernista acull l’Institut Caterina Albert (abans, Juan Manuel Zafra) d’ESO i batxillerat, i tot i que destaca sobretot per la façana de pedra i maó vist, amb elements decoratius ceràmics –com l’escut i el rètol de majòlica–, en té una altra que dona al pati del carrer de Provença i que passa desapercebuda. Dins del centre escolar es conserven bigues de ferro que en reforcen el caràcter industrial, rajoles hidràuliques en aules i passadissos, i uns vitralls molt bonics en el que va ser la biblioteca.

Una oca amb bec d’ànec

La font de l’Ànec

Quan Frederic Marès ja ho havia donat tot i encarava amb orgull la vellesa, no va tenir objeccions a acceptar un encàrrec del Banc Central per omplir de cabres, cérvols, daines, llops, senglars i ossos els jardins de Jaume Vicens Vives, llavors un recinte privat de la Diagonal promogut per l’entitat financera. Per a ell, esculpir animals no era res de nou, ja que 40 anys abans ens havia regalat un gall i un ànec, escultures destinades a embellir dues fonts públiques instal·lades a l’Eixample. Els dos ocells de corral van tenir una sort semblant, ja que mentre un va migrar del passeig de Sant Joan a l’encreuament de l’avinguda de Roma i el carrer d’Aragó (actual plaça del Gall), un veïnat desagraït va fer que l’obra sortís cames ajudeu-me de la plaça de Comas –que era la seva segona destinació– per acabar aterrant el 1958 on mor el carrer dels Enamorats. En aquestes llars l’ànec hi ha trobat finalment l’afecte merescut. Tant és així que aquesta esplanada que s’obre a Rogent des de fa poc s’anomena oficialment tal com en diu de sempre per error la concurrència: placeta de l’Oca.

El toc llatí

Colombia Viva

Notícies relacionades

Els millors hotels gastronòmics de Barcelona per a l’últim sopar de l’any

El molt viral ‘hot pot’ de Badalona

La comunitat colombiana és el col·lectiu estranger que ha crescut més durant els últims anys a Barcelona, i després de la italiana ja és la més nombrosa. La majoria resideix a la Sagrada Família i, en conseqüència, els barris de la vora compten sovint amb la seva presència. Els cosins Marino Alberto i Iván López, tots dos de Medellín, no van dubtar a obrir fa mig lustre el que potser li faltava al carrer de Rogent: un local d’ambient llatí per tastar esmorzars i berenars típics del país cafeter: papas farcides, pandebono, coques i alguna invenció seva, com els ditets de formatge, que en realitat són gegants.

No només això, però: a Colombia Viva (Rogent, 8) també hi cuinen remenats d’ous, panades de Tolima i de la vall del Cauca i fins i tot lechona, un porc farcit que es rosteix al forn durant vuit hores. Pensa que després un suc acabat d’esprémer t’ajudarà a fer-ho baixar tot: tasta el de lúcuma peruana, amb propietats molt beneficioses. Sortiràs del local rodant però complagut.