La ‘Torre de vidre’, el gratacel assassí de Barcelona

Corren temps d’incertesa per als aficionats a tenir les seves pel·lícules favorites en format físic. Les notícies del sector tecnològic fan por: la PS5 Pro no inclou lector de disc de sèrie; LG, un dels principals fabricants de reproductors Blu-ray, ha anunciat que deixarà de produir-los. I als aficionats no ens mou el mer fetitxisme. Les plataformes no ho tenen tot; molt menys, tot alhora. El format físic en alta definició és l’única manera d’accedir en aquest moment, des de fa poc, a Torre de cristal, terror sobrenatural de 1987 que forma part de la història gairebé secreta del cine rodat a Barcelona.

Aquesta producció del pintoresc Sandy Howard va portar a la nostra ciutat un dels grans: Freddie Francis, reputat director de fotografia (de Jack Clayton, David Lynch, Martin Scorsese) que també va fer carrera com a director a seques, sobretot en produccions de terror de companyies com Amicus, Hammer i Tigon.

En un moment en què volia concentrar-se en la fotografia, va acabar acceptant l’encàrrec de filmar aquesta història sobre un gratacel embruixat, una mica com el que un any després es veuria a Poltergeist III. Al principi de la pel·lícula, un netejavidres de l’edifici esmentat, encara en fase de construcció, es distreu veient en llenceria l’arquitecta Carolyn Page (Jenny Agutter, la revelació adolescent de Walkabout, de Nicolas Roeg) i poc després està forcejant amb una força invisible que el fa caure al buit des de la planta 29 i anar a colpejar fatalment, de passada, a un executiu de l’empresa constructora; només el primer de diversos incidents violents i inexplicables. Entre els investigadors del cas i, després, els casos, el més obsessiu és el consultor de seguretat Dennis Randall (Michael Moriarty), en part fascinat per l’opacitat de tot, en part obnubilat per l’arquitecta que va marejar el netejavidres.

La façana vidrada corba de la ficcional torre Unico pertany a un dels edificis Trade (Gran Via de Carles III, 94), emblema del districte de les Corts amb la firma dels arquitectes Josep Antoni Coderch i Manuel Valls. Com que cap arribava a les 30 plantes (dos són de nou i dos més de 10), es va filmar sempre en un pla contrapicat tallat per baix per fer sensació de més altura.

D’altra banda, els desemparats interiors corresponen al que als anys 70 va ser un hotel Hilton, idea del desarrollista José María de Porcioles, i que un parell de dècades després va començar a ser l’Hospital de Barcelona (avinguda Diagonal, 660).

Notícies relacionades

Els millors hotels gastronòmics de Barcelona per a l’últim sopar de l’any

El molt viral ‘hot pot’ de Badalona

El petit tour per Barcelona no acaba aquí. De fet, els crèdits inicials són un recorregut per llocs emblemàtics: del cementiri de Montjuïc (escenari triat per al final de la història) als carrerons del Gòtic, passant pel passeig de Gràcia, on s’acostarà Randall per visitar el suposat Institut per a la Investigació Psíquica de Barcelona, que té les oficines a l’edifici de l’antiga seu de Barclays.

Als d’aquí podrà divertir-nos reconèixer punts familiars i, de passada, rendir-nos al creixent deliri de la trama, però per a Francis aquesta pel·lícula va ser un aparent viacrucis. Segons va explicar la seva dona, Pamela Mann-Francis, a British Cinematographer, "Freddie va treure el seu nom de la pel·lícula perquè el van decebre els mals efectes especials i altres coses". Va ser el seu últim llargmetratge. Després de la seva tràgica experiència als nostres carrers, va decidir dedicar-se una altra vegada en cos i ànima a la direcció de fotografia. Va encertar de ple: va trigar molt poc, tot just tres anys, a guanyar un segon Oscar pel seu treball a Temps de glòria.