BCN, en el primer llarg d’Aitor Echevarría

Gairebé 20 anys després del seu primer curt, Aitor Echeverría, conegut sobretot com a director de fotografia, va dirigir per fi un primer llarg. I a la primera se’n va sortir, almenys al festival de Sevilla, en què Desmontando un elefante li va valer el premi AC/E a la millor direcció de pel·lícula espanyola. El jurat va destacar la "direcció intimista" i l’"aguda mirada fotogràfica" d’aquest drama sobre una família trastocada per una addicció, la que lliga a l’ampolla una prestigiosa arquitecta, Marga, encarnada per una immensa Emma Suárez.

Aquest problema, aquesta tragèdia, és l’elefant a l’habitació a què al·ludeix el títol, el tema del qual ni a Marga ni a la seva filla Blanca (Natalia de Molina) ni al seu marit Félix (Darío Grandinetti) els ha agradat mai parlar obertament, tampoc ara, quan ella torna a casa després d’una temporada en una clínica de rehabilitació. Echeverría explica com afecta aquesta presència etèria i, alhora, tan pesada en, sobretot, la relació entre mare i filla, un vincle que a la segona li dona la vida i alhora l’hi pren, impedint-li fer veritables passos cap endavant.

La dissenyadora de producció Nina Caussa (Pájaros, la sèrie Sin huellas) havia coincidit amb Echeverría estudiant a l’Escac. "I tot i que mai havíem treballat junts, sí que compartíem aquest background i diversos companys", ens explica. Potser per això es va sentir amb confiança per insistir al director amb la que creia que era la millor opció per a la casa on es desenvolupa la major part de l’acció. "L’Aitor tenia dubtes, ja que hi havia una altra casa que encaixava millor amb la geografia que ell tenia al cap, però per a mi aquesta va ser sempre l’opció ideal".

Es refereix a la casa i estudi d’arquitectura construït a Sant Gervasi als 90 pel reconegut Tonet Sunyer. Des del principi, havien buscat una casa d’arquitecte, ja que el guió explicava que l’havia construït la mateixa Marga. "És una casa molt lluminosa però, alhora, tancada al món exterior", explica Caussa per continuar justificant l’elecció. "En cap moment tenim referència del carrer o d’altres veïns, malgrat ser a la ciutat. Sí que té, en canvi, una gran vidriera al jardí que crea molts jocs de transparència i d’observació entre els espais i els personatges. És com una fortalesa de fusta i vidre en la qual els personatges estan en certa manera engabiats".

L’actual propietària de la casa va entendre el projecte i va facilitar tots els processos, també els previs al mateix rodatge: "El director va poder assajar allà amb els actors algunes setmanes abans de rodar", assenyala Caussa. Tampoc hi va haver obstacles per intervenir en la cuina, que s’havia de veure acabada de reformar després dels estralls de l’incendi. "Vam forrar tots els armaris i plaques de cocció per donar-li un look contemporani utilitzant la gamma de color de la pel·lícula. La intervenció havia de ser de posar i treure, així que ni el marbre és marbre ni els armaris són lacats".

Al Graner

El personatge de Blanca és ballarina professional i és a través del seu treball físic com coneixem els seus sentiments. Tots els espais relacionats amb la seva disciplina d’elecció es van rodar al Graner (Jane Addams, 14-16), autodefinit centre de creació de dansa i arts vives. "La coreografia que assaja el personatge, creada especialment per a la pel·lícula, ens marcava com havia de ser l’espai quant a dimensions i altura", explica Caussa. "Era important que tingués una tarima i un tapís especials per a dansa. A més, volíem un lloc que tingués llum natural i fos interessant visualment. El Graner era l’únic lloc que complia tots els requisits, així que va ser la primera localització que vam confirmar, ja que tenien poques dates disponibles".

Notícies relacionades

Rere el camí de Sant Ignasi de Loiola

La Selva, a cop de pedal

De passada, van descartar la idea de buscar un teatre per a la seqüència final de l’espectacle i van aprofitar per rodar-la allà també. "En la visió de l’Aitor no hi havia detalls de la platea, ni de la boca d’escenari; només necessitàvem un espai ampli per a la coreografia, un element escenogràfic que l’emmarqués i una graderia amb cadires per al contraplà del públic. Tot això ho podíem tenir en la mateixa localització on rodàvem els assajos de dansa sense que semblés el mateix lloc, estalviant-nos així diners i temps en localitzacions i desplaçaments". La màgia del cine, una altra vegada.

I una altra vegada més: les seqüències en què Blanca visita la seva germana a Bordeus es van rodar... no al Graner, però sí també a Barcelona. "Com que no teníem els recursos necessaris per ambientar un carrer o plaça de Barcelona com si fos França, va caldre ressituar la seqüència en un hort urbà.