Sant Medir de la Bordeta, una BCN que ja gairebé no existeix

Ens endinsem en un dels barris populars de Sants, de tradició industrial i obrerista, i durant anys tractat amb menyspreu, fins al punt que la seva gent es va convertir en blanc de tots els acudits, com va passar amb els habitants de Lepe. Si algú no se sabia espavilar amb alguna cosa, es deia: «Et faran alcalde de la Bordeta». Aquest estigma va desaparèixer ja fa temps, si bé al voltant de l’església de Sant Medir es manté un cert arrelament de poble, ple de racons originals i amb sabor anyenc d’aquells que cada vegada més minven a Barcelona.

ESMORZARS COPIOSOS

Ca l’Anglés

Arribo aviat, que les taules s’omplen de seguida. I, abans que demani, el Carlos ja m’ha complimentat amb diversos platillos: sardines fresques, pebrot farcit de tonyina i formatge fresc, ous de Calaf amb maionesa... «El client ha de gaudir, i si es queda amb gana, malament anem», assegura. Dubto entre provar el bacallà a la llauna –«el porto del Ninot i no porta espines»– o les mandonguilles, molt recomanades pel meu veí, un esmorzador de cullera gairebé professional que si no està com un barril és perquè la seva altra gran afició és córrer maratons.

El cap conclou el meu titubeig de la manera més satisfactòria: esmorzaré bacallà amb seques, mandonguilles amb patates... i una ració de carxofes. Així funciona al matí Ca l’Anglés (Gavà, 20) des que el 1991 el Carlos va transformar el frankfurt de la seva exsogra en el millor restaurant de la Bordeta. Entre setmana, molts estudiants venen a buscar els entrepants, ¡quilomètrics! En canvi, els dissabtes, molt aviat, el bar és molt semblant a un casal d’avis: «T’he guardat uns peus, Josep, que et vas quedar amb les ganes l’altre dia».

Carlos Anglés ha sigut testimoni de la metamorfosi que ha patit la barriada, abans plena de tallers, i de fàbriques com l’Elbe, l’Agrupació Vidriera i la Gamo, d’escopetes de perdigons, i avui tan desolada. Quan ell es jubili –no li queda gaire, m’anuncia després de convidar-me a una lionesa i un orujo–, proposo que en el tradicional cercaviles de Sant Medir, en comptes de caramels, reparteixin clínex.

VIDES ESTRETES

El Passadís

L’arribada a la ciutat dels prodigis d’immigrants vinguts de tot Espanya va provocar fa un segle una crisi habitacional sense precedents que va obligar les administracions a intervenir en l’assumpte, i promulgar lleis per crear habitatge social i donar resposta al fenomen del barraquisme. En paral·lel, hi va haver propietaris que van treure profit de solars en desús, parcel·lant-los al seu gust per ficar-hi casetes, sovint precàries, organitzades entorn dels anomenats passadissos. Pocs en queden ja que es mantinguin impassibles als canvis del seu entorn, com aquest, mig amagat (Bartomeu Pi, 16).

Expliquen els més grans del lloc que en el passat això era el corral d’una masia, i més recentment, una posada. Al costat seu –on ara s’aixeca un edifici nou més aviat lleig–, hi havia una vaqueria. El cul-de-sac que ens incumbeix –elevat respecte al nivell actual del vial– és estretíssim, té forma de T i consta de deu habitacles, dels quals vuit no arriben als 30 metres quadrats. Els seus habitants viuen en l’escassetat, i defugen els desconeguts. Quan baixis els esglaons per abandonar El Passadís, deixaràs enrere una Barcelona de la qual no es pot estar orgullós, però que també existeix.

AMB ECOS DE GAUDÍ

Església de Sant Medir

Que Jordi Bonet i Armengol era devot d’Antoni Gaudí ho proven les seves gairebé tres dècades dedicades a coordinar la marxa de les obres de la Sagrada Família. Va posar tant afany en això que va saber convèncer molts il·lusos que la finalització de la basílica no només era possible, sinó que estava pròxima. La influència del geni reusenc és palpable en altres treballs de Bonet, però en cap com en l’església de Sant Medir (Constitució, 17), amb una façana principal que no genera gaire entusiasme. Hauràs d’anar a buscar el carrer Bartomeu Pi, o bé accedir al pati de l’escola annexa, per sorprendre’t de veritat davant el seu absis i la coberta, una successió de cossos piramidals inclinats, rematats amb una cúpula cònica decorada amb un trencadís.

L’interior voltat i la cripta circular són també ben peculiars. Aquesta proposta transgressora li va com l’anell al dit a una parròquia que en el franquisme va ser molt activa en defensa del catalanisme i la democràcia. Sota el seu sostre va néixer, el 1964, el sindicat Comissions Obreres, i en el present continua molt arrelada al barri, ja que alberga a les seves instal·lacions la Colla i la Coral de Sant Medir, i Sants 3, la ràdio local del districte.

HI HA VIDA SENSE MONES

Bombonería Pons

Just abans de Pasqua és un crim no deixar-se caure per aquí –l’exposició de mones hauria de ser permanent–, però pitjor delicte seria absentar-se’n la resta de l’any, encara que ja no puguis posar d’excusa que tens un fillol. Bé ho saben els clients que amb freqüència acudeixen religiosament fins a aquest temple xocolater per reincidir en els seus pecats, i emportar-se bombons; quan és temps de torrons, torrons, i gairebé sempre, un grapat de perles. Aquesta fruita seca caramel·litzada, amb varietat de cobertures, colors i sabors, és la perdició per a qualsevol llaminer sense remei que posi els peus en aquest establiment obert el 1960 per l’àvia d’Àlex Pons.

Des que es van jubilar els seus pares, l’Àlex és qui porta el negoci, i des d’aleshores, la Bombonería Pons (Olzinelles, 78) ha obert un segon local –a les Corts– i ha potenciat la venda en línia. No obstant, jo recomano esperar torn al carrer d’Olzinelles per poder visitar la botiga històrica i veure el personal treballant de manera artesanal a l’obrador. Així mateix, els ulls se te n’aniran cap als bols que estan a vessar de nous de macadàmia, ametlles suïsses i avellanes negret de Reus, totes banyades en cacau, o una de les últimes incorporacions: les boletes verdes de llimona i xocolata de yuzu, molt refrescants.

L’EDIFICI AMB PIGUES

Carrer de Juan Bravo, 11

Notícies relacionades

Un ‘jumping club’ de rècord a Terrassa

El majestuós retaule barroc del Miracle

A l’inici de la Magnificent Mile –el carrer més comercial de Chicago– s’erigeix la Tribune Tower (1925), seu del Chicago Tribune. A la seva base té incrustats 149 fragments de grans monuments del món portats pels corresponsals del rotatiu. La col·lecció és extraordinària: hi ha trossos que van ser trets de la basílica de Sant Pere, de Notre-Dame, del Taj Mahal i de la piràmide de Keops. Creu-me, penso sempre en aquest gratacel quan passo per davant del número 11 del carrer de Juan Bravo, i això que es tracta d’una edificació dels seixanta de tan sols quatre plantes. La raó d’aquesta associació d’idees cal buscar-la en els pegats que omplen la seva façana, i que a partir del primer pis són pedrotesque estan intercalades entre els totxos de cara vista.

«¿Que és bonic?», em pregunta –sense esperar que li respongui que «no gaire»– Delfín Sebastian, un dels veïns més veterans de l’immoble, que compleix avui 81 anys. L’home m’aclareix que el revestiment de la part inferior sí que és fake, una llicència de gust dubtós que es va prendre l’arquitecte, i que per a la construcció de l’immoble es van aprofitar els fonaments de la finca que el precedia, del 1890. De fet, els dos únics habitatges arran de terra que llavors ja estaven aixecats van quedar integrats, cada un amb el seu accés independent, en aquest curiós bloc.