La Barcelona de cine d’Eduardo Mendoza

El 4 de febrer, però de fa 45 anys, s’estrenava en els nostres cines La veritat sobre el cas Savolta (disponible a FlixOlé), adaptació lliure de la novel·la que, cinc anys enrere, havia donat l’èxit i el prestigi en temps gairebé rècord a Eduardo Mendoza; i que havia de dir-se Els soldats de Catalunya, títol rebutjat per la censura franquista i recuperat en l’edició commemorativa del 40è aniversari de la seva publicació.

La reivindicable pel·lícula d’Antonio Drove es desenvolupa a Barcelona a principis del segle XX, de la mà del pistolerisme, quan els empresaris van començar a apaivagar sindicats i organitzacions obreres de la manera més expeditiva. José Luis López Vázquez interpreta Domingo ‘Pajarito’ de Soto, un periodista pobre però amb la fortuna d’estar casat amb Stefania Sandrelli, que investiga la mort a pals d’un treballador de Manufactures Savolta, fàbrica d’armes que oculta transaccions il·legals amb Alemanya en meitat de la Gran Guerra. A l’empresa s’ha afegit recentment l’esmunyedís aventurer francès Lepprince (Charles Denner), imminent gendre de l’incaut empresari Savolta (Omero Antonutti).

No seria l’última pel·lícula inspirada en l’obra de Mendoza, però continua sent encara, quatre dècades i mitja després, la millor amb diferència. El poc prolífic (per desgràcia) Drove va construir un thriller tan estimulant com amarg, tenyit de foscor real i figurada, carregat de dolor i de terror. Escenaris com el Gòtic (en concret, Pietat amb Bisbe, porta del Palau de la Generalitat a la vista) i el monestir de Pedralbes es converteixen en paisatges de malson per a ‘Pajarito’. En l’injust desenllaç, Lepprince observa el Laberint d’Horta mentre convida a un futur perfecte Miranda (Ovidi Montllor), el veritable protagonista i testimoni de la història, treballador de Savolta que podem catalogar com un arribista indolent.

L’última fins ara

Aquest mateix parc va reaparèixer més endavant a La ciutat dels prodigis dirigida pel molt literari Mario Camus el 1999. De nou, el pistolerisme com a teló de fons i un arribista enamorat, Onofre Bouvila (Olivier Martinez), al centre de la ficció. Al film es treia gran profit també a l’estació de França, però altres llocs emblemàtics es van localitzar fora de la Barcelona titular: el port de Barcelona era, en realitat, el de Tarragona, i el teatre Fortuny de Reus va fer d’un Liceu per llavors encara per reinaugurar després de l’incendi de gener del 1994.

Notícies relacionades

Les vaixelles virals que no es trenquen

La Magòria, una joia d’estació ignorada

Abans havia arribat La cripta (1981; es pot trobar a FlixOlé), de Cayetano del Real, una revisió bastant lliure d’El misterio de la cripta embrujada amb José Sacristán com l’intern de psiquiàtric a qui encarreguen investigar la desaparició d’una nena d’un internat. Oportunitat per recordar el Sant Gervasi de per llavors, però sobretot la Barcelona més lumpen, no exempta del seu propi glamur.

El 2004, fa ja més de dues dècades (¿per què ningú s’haurà atrevit amb La aventura del tocador de señoras?) va arribar una última adaptació fins ara L’any del diluvi dirigida per Jaime Chávarri a partir d’un guió coescrit pel mateix Mendoza. La història gira al voltant de la relació entre la superiora d’un orde religiós, interpretada per Fanny Ardant, i un ric terratinent, Darío Grandinetti. La seva relació és inicialment de negocis, però aviat es converteix en una atracció tempestuosa. El seu retrat de l’Espanya de postguerra incloïa escenes ambientades entre les cases de pedra i carrers costeruts de Mura, el molt pictòric poble del Bages.