La Magòria, una joia d’estació ignorada

Pocs barris d’origen obrer poden presumir a la ciutat de tenir dins dels seus límits una obra arquitectònica d’un dels Big Five: Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier... i, en el cas que ens incumbeix, l’enemic públic dels tres primers Josep Domènech i Estapà. Un d’aquests llocs és la Bordeta. L’antiga estació de la Magòria de la línia Barcelona-Martorell es va erigir el 1912 just al costat de per on passava la riera que dona nom a aquesta joia estapista amb influxos modernistes, mal que pesi al seu autor. Abandonat 30 anys, el conjunt va renéixer el 2006, però continua sent un gran desconegut.

Hem també d’agrair aquesta meravella als llobregatencs que, en ple fervor fabril i demogràfic de la comarca, van demanar a crits una millor connexió ferroviària de cara a facilitar els desplaçaments de treballadors i, al seu torn, poder fer arribar amb rapidesa els seus productes a la capital. Malgrat que els viatgers aviat van disposar d’una altra terminal més cèntrica –a la pròxima plaça d’Espanya–, Ferrocarrils Catalans va seguir utilitzant fins al 1974 l’estació de la Magòria per al transport de mercaderies. D’aquelles dates s’intueix encara avui, per la part posterior, el que va ser l’andana, i enganxada a l’edifici se’n conserva la marquesina. També corre per allà un carro industrial recuperat durant les obres de rehabilitació.

Un equipament actiu

De portes endins, el Casal Cívic i Comunitari Magòria ofereix una programació de tallers i activitats trimestrals oberta a tota la ciutadania. Principalment, amb ànim de cohesionar el veïnat, dotant els usuaris d’instruments per al seu creixement personal i el seu arrelament al territori. Alguns dels espais se cedeixen a entitats perquè desenvolupin els seus propis projectes socials i d’índole cultural. L’Associació Amics de la Història i les Tradicions d’Hostafrancs disposa aquí del seu arxiu, i la mateixa sala polivalent s’utilitza com a buc d’assaig insonoritzat per a un grup de batucada i una banda de rock formada per jubilats. "Els tambors i les guitarres elèctriques –em fa veure Paola Mulero, responsable del centre– mai superen en decibels el soroll del trànsit de la Gran Via".

Notícies relacionades

La Barcelona de cine d’Eduardo Mendoza

Les vaixelles virals que no es trenquen

Hi ha una planta intermèdia abans d’accedir a la Sala Tallers, espai que havia sigut la vivenda del cap d’estació i, posteriorment, de dues famílies de la Benemèrita, la presència de la qual dissuadia els ocupes. Els guàrdies civils, per treure’s un sobresou, llogaven als veïns places d’aparcament a l’esplanada de darrere, convertida en l’actualitat en un bosc comunitari –amb el seu hort, el seu hotel d’insectes i fins i tot un cau–, mentre l’Ajuntament no acaba d’executar el pla urbanístic que afecta aquesta parcel·la.

Deixar pujar el públic fins a la torre del rellotge no es contempla per no complir-se els requisits d’accessibilitat. En realitat, l’interessant és observar-la des de l’exterior i a certa distància per entreveure amb claredat la seva bonica cúpula piramidal de teules àrabs policromades.