La BCN fantasmal de Vicente Aranda

Fa 60 anys que es va produir Fata Morgana (disponible a FlixOlé), però, per la seva persistent modernitat, es podria que aquesta pel·lícula no és de 1965, sinó de 2085. Amb ella debutava notablement en solitari el gran cineasta barceloní Vicente Aranda, poc després autor d’altres personals acostaments al gènere fantastique (Las crueles, La novia ensangrentada), però consagrat entre la crítica i el públic amb les seves memorables aproximacions a la passió i a la ceguesa que produeix (Amantes, Intruso, Celos, per citar-ne les millors).

Títol definitori de la desafiadora Escola de Barcelona, Fata Morgana es resisteix a qualsevol classificació genèrica; ens atrevirem a parlar d’ella com un estrany thriller experimental de fons fantacientífic, equidistant del giallo italià i de la nouvelle vague francesa, alhora lleuger i intel·lectual. Col·laborava en el guió Gonzalo Suárez, conegut amant del teatre de l’absurd.

Projectada el 1966 en la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes, un any després va arribar a les sales espanyoles i va deixar fora de combat l’espectador desprevingut. Tot girava entorn de Gim (la revelació Teresa Gimpera), una model assetjada pels pocs homes que encara pul·lulen per una Barcelona de carrers deserts, escenari distòpic on sembla que alguna cosa ha de passar; una cosa indeterminada, una cosa que ja va passar a Londres. Una estranya camioneta (sense aparent conductor, però amb sentiments) es passeja pels carrers emetent avisos apocalíptics a la població. Entre els reticents a sortir de Barcelona, Gim a part, hi ha un professor psicòtic (Antonio Ferrandis) amb plans sinistres per a la diva i el detectiu (Marcos Martí) entossudit a evitar que el professor els compleixi.

Aranda ens condueix per una Barcelona sense símbols turístics ni marques d’un temps concret, més allà d’algun (escàs) cartell publicitari. En cap moment es parla de "Barcelona", només d’"aquesta ciutat" i fins i tot d’"aquesta immunda ciutat": l’abstracció pot ser dolorosa. L’assetjament de Gim es desenvolupa, sobretot, a Sant Gervasi, pels voltants del Turó Park. Veiem com l’heroïna surt a la terrassa de l’edifici dissenyat per Ricardo Bofill a la plaça Sant Gregori Taumaturg, i com més endavant fa un tomb pel parc de la Ciutadella i el seu mític zoo. Per la seva banda, el detectiu té el seu moment estel·lar en la carrera que emprèn pel Camp Nou a la recerca d’un personatge de mans i cara embenades que sembla que sap molt sobre el cas que preocupa el nostre heroi.

Notícies relacionades

Arriba a Barcelona el Hot Wheels City Experience: kàrtings i simuladors

Mamá Baila, tardeig de llibertat femenina

Altres projectes

El Turó Park va tornar a fer acte d’aparició a Las crueles (1969). I Aranda va aprofitar la seva natal Barcelona en molts altres projectes. Va localitzar Fanny Pelopaja (1984) en part al barri xino. Va tornar la ciutat a la postguerra i a la revolució anarquista amb Si te dicen que caí (1989) i Libertarias (1996), respectivament. I va portar a viure els protagonistes d’El amante bilingüe (1993) al mític edifici Walden 7 de Sant Just Desvern, obra del Taller d’Arquitectura del seu amic Bofill, coguionista de la que va ser realment la seva primera pel·lícula, a mitges amb Román Gubern: Brillante porvenir, un títol clarivident.