Els restaurants de Barcelona que no fallen mai

De vegades, el millor és jugar a cop segur. Barcelona és plena de trampes gastronòmiques i, abans d’arriscar-se a trepitjar una mina, el més recomanable és dirigir-se a territori conegut i contrastat. Són aquests restaurants en què pots trepitjar fort perquè no et deceben mai, menjadors tan fiables que posaries una mà a la foguera per ells. Tots tenim un refugi d’aquesta mena: les cuines que no et fallarien ni el dia abans de l’Apocalipsi. La constància, el compromís amb la qualitat i l’hospitalitat els defineixen. Són infal·libles i, a diferència del que passa amb Hisenda, no te n’aniràs mai amb la sensació que t’han arrissat.

Rei del Clot

Fiabilitat total

Tinc un problema d’addicció molt seriós a El Brases (València, 589), una casa d’àpats que enarbora la bandera del Clot amb orgull i defensa la cuina de barri amb armes de degustació massiva: molta brasa i olles que no paren de fer bombolles en slow motion. En aquest restaurant gairebé no hi ha fregits. El propietari, el gran Toni, no sap què és l’ego, confia cegament en el poder de la brasa i el guisat, i no abaixa mai, mai, la guàrdia. L’adoro. Perquè tots els plats que he tastat en aquest búnquer són per aplaudir amb els peus.

L’amanida de pop em té boig. La costella amb reducció de bourbon és un clatellot de sabor tan potent que necessites un parell de minuts per recuperar-te’n. El caneló de papada, vedella foie i bolets és per dedicar-li diversos monuments. En pocs llocs de Barcelona he menjat uns cargols amb allioli tan extraordinaris. Quina entranya tan tendra i sucosa. Fins i tot una cosa tan gastada com el pop brasejat és per plorar. El Brases no et falla mai: ho porto tatuat al pit.

Plats voladors

Vaig néixer al Mediterrani

El cuiner Giacomo Hassan és una assegurança de vida. Des que va obrir fins ara he visitat el celler Bonay (Gran Via, 700) molt sovint i sempre n’he sortit més content del que hi he entrat. La seva cuina mediterrània d’autor és tan reconfortant que ve de gust tornar-hi. França, Itàlia i Espanya es troben als platillos d’una carta amb meravelles per descobrir, com el carpaccio de celery amb llimona i parmesà (el demano sempre), el Tatin de carxofa o el bistec tàrtar salvatge de la casa.

I no deixeu escapar els plats amb pasta. Les tallarines amb ragoût de xai són pecaminoses, però a mi em tornen boig els espaguetis amb all i amb escopinyes: de primera. A més a més, els amants del vi són en territori amic: el celler de Bonay és un dels més interessants de la Dreta de l’Eixample. Txin-txin i aquestes coses.

Només per a adults

Rostit i planxat

Ara que l’hostaleria barcelonina sembla una copisteria (tot són fotocòpies), fa falta apostar per negocis amb caràcter que van al seu aire i es prenen molt seriosament això de donar menjar. No hi ha res a la ciutat que s’assembli a l’experiència Ultramarinos Marín (Balmes, 187). És un bar restaurant de barri, una trinxera bulliciosa i frenètica; ara, per molt terrenal que sembli, el menjar és d’una altra galàxia.

Podria estendre’m amb els embotits i adobats artesanals, els escabetxos salvatges o l’allioli còsmic, però en aquesta casa d’àpats tot el que passa per la planxa o per la brasa és d’una suculència i qualitat inaudites. Carns galàctiques, curades artesanalment, sotmeses amb precisió quirúrgica a la calor. Peixos frescos perfectament cuinats, saborosos, d’aquests que t’obliguen a rellepar les espines sense vergonya. Una simple patata rostida, pèsols, llardons o anxoves es converteixen en refinades joies culinàries que enlluernen. Cocotxes, seques, pedrers, costelles de xai... En aquesta escuderia no ho farien malament encara que volguessin. I ni tan sols al matí s’acomoden: els seus esmorzars de forquilla surten a la pantalla amb dos rombes.

‘Mañaneos gochos’

Clàssic de Gràcia

Un respecte per a Cal Boter. Aquí, paraules com brunch o plant-based sonen a klingon. Quin gran refugi que proporciona aquest llamp de clàssic de Gràcia que no et traeix mai. Cal Boter (Tordera, 62) és una celebració en família de la gastronomia tradicional catalana. Disposa de tots els sospitosos habituals de la nostra cuina casolana, tots ben fets, amb un producte d’una qualitat excel·lent. I té un menú del dia a 15,50 euros en el qual tant et pots trobar una sopa de ceba com una botifarra amb mongetes de l’alçada d’un campanar.

Però Cal Boter és abans que res sinònim d’esmorzars de forquilla. Són els fucking amos quan canta el gall. Esmorzar català en mode radical per a gent que li agrada disfrutar i a preus raonables: guisats, triperia, truites, embotits, ous. Tot el que el senyor de la casa necessiti per començar el dia enfilat en un torpede.

Sushi caramel

Japonès infal·lible

No sé quantes vegades dec haver menjat el sushi del Mako (Consell de Cent, 255). El que sí que puc assegurar és que no m’ha defraudat mai. La regularitat d’aquesta taverna japonesa és encomiable: no ha abaixat mai el llistó de qualitat dels seus productes, especialment del sushi, el protagonista d’una carta en què no falten unes crestes japoneses de carn delicioses o un bao de cranc de closca tova que m’encanta.

No es desviem del tema, però: el sushi. Totes les variants porten el segell de qualitat Mako. Bon producte, bon arròs i dedicació al detall. El nivell és alt i els preus també, tot i que no exagerats. El resultat són taules de sushi de grans prestacions i peces de sashimi que són mantega. El nigiri de gamba vermella o el d’anguila són d’upa. I en el catàleg de rolls, el hossomaki de tonyina picant no m’ha fallat mai.

Pasta la vista

Un Pesto delirant

Els meus pares diuen que té la millor lasanya de Barcelona. L’Italino Perso (Homer, 18) és un italià minúscul amb un encant especial. La carta també és petita, però va sobrada de carisma. Entrants bàsics com la focaccia, l’albergínia a la parmesana o la burrata amb tomàquets són boníssims, però la màgia de veritat és a les pastes.

El pesto amb pistatxo és un deliri de bo que és. La carbonara és una passada, evidentment. No he viscut ni una sola mala tarda i és l’italià que he visitat més vegades en els últims anys. I sí, els meus pares tenen raó: la lasanya és una maleïda delícia.

Carta complidora

Mar i Montoya

Notícies relacionades

Bars que ja eren ‘cozy’ abans que la paraula fos moda

La Pobla de Lillet reviu la llegenda del moliner

¿Has de convidar a dinar els teus pares i no tens ni idea d’on els pots portar? Solucionat. Al Varela (plaça de Molina, 4) sempre tindran una taula a punt per a vosaltres. I una carta transversal, al gust de comensals de diferents generacions. Més casual que el seu germà La Xarxa –que és just al costat– i amb una terrassa exemplar a la mateixa plaça de Molina, el Varela compleix amb escreix sempre.

Et pot sorprendre amb unes potents aletes amb kimtxi o un gens menyspreable taco de llagostí amb maionesa de pebre vermell i bec de gall. Però també juga a cop segur quan et posa a la taula clàssics com les croquetes de fricandó (bones) o l’arròs de muntanya amb botifarra i trompetes de la mort (impecable). I vigila amb la truita amb escuma de patata: més addictiva que cridar "¡Montoya, por favor!".