El Putxet, el barri trencacames més fascinant

N’hi ha prou de situar-se en qualsevol carrer que s’enfili fins a la part més alta del barri per titubejar sobre si val la pena l’esforç. Són 100 metres de desnivell, però ja que hi som, hi pugem, que enfortirem els bessons mentre ens endinsem a l’espès paisatge de coníferes i de rareses arbustives que és avui el parc del Turó del Putxet, pulmó verd d’aquest veïnat trencacames. Confina amb el Bosc Bertrán, un paradís privat infranquejable. Altres tresors, en canvi, sí que són expugnables i et convido a conèixer-los de camí al mirador d’aquesta petita muntanya per fer fins i tot agradable aquesta pallissa.

UN MUSEU A CASA

La Fundació Rocamora

Una de les finques damnificades per la construcció del cinturó de ronda va ser la increïble Casa Tosquella, però n’hi va haver d’altres, sense anar més lluny la seva veïna, propietat de Manuel Rocamora: li van arrencar part del pati. "I això que amb l’alcalde Porcioles mantenia una amistat", m’explica Bel Vallès, cofundadora de Cases Singulars. Aquest despropòsit s’ha vist d’alguna manera compensat amb la tasca que porta a terme la Fundació Cultural Privada Rocamora (Ballester, 12), creada per garantir la conservació i divulgació del patrimoni que l’edifici atresora.

Va ser per imitació dels seus progenitors –una família burgesa que es va enriquir fabricant sabons i bugies a Amèrica– que Manuel Rocamora Vidal (1892-1976) es va aficionar a col·leccionar tota mena de coses. Va començar reunint ceràmiques d’Alcora, va seguir amb els vestits de la seva mare, i ja no va parar: reclams publicitaris, un mòbil de la taverna Quatre Gats fet per Picasso, un prototip en bronze del monument a Colom, binoculars del Liceu, ventalls, uns vuitanta autòmats, nines, sabates, pintures, jocs de cartes... i ¡mascarons de proa!

El seu interès pels globus aerostàtics és al seu torn molt present, tant en recipients i rellotges com a la biblioteca, especialitzada en aeronàutica. Les visites de Cases Singulars finalitzen al jardí romàntic. O més ben dit, en el que en queda. Em va semblar entendre que Porcioles no va ser l’únic culpable. La venda d’una parcel·la hauria permès als hereus sufragar unes obres en aquest palauet isabelí, els terres del qual havien sigut envaïts pels tèrmits.

VIDES DE CONTE

Vila Matilde, els jardins de Portolà i la casa de nines

La falda nord-est del turó del Putxet era, fa 150 anys, un pendent que està ben ple de vinyes. Va ser Rosa de Portolà, viuda del terratinent Casimir de Gomis, qui cap al final de la seva vida va fer urbanitzar aquest sector de la muntanya, cosa que va donar peu a la construcció de torres d’estiueig amb els seus respectius jardins. Entre d’altres, la d’Àngela Ferreres (Portolà, 13), encara que amb prou feines es distingeix, ocult darrere d’un mur, la tanca de bruc i els arbres, el seu coronament en forma de con.

Sembla que durant la Segona República va viure aquí la Bella Dorita. No fa falta pujar tant amunt per arribar fins a Vila Matilde (Portolà, 6), una altra meravella modernista que va acollir el Col·legi Major Montserrat –actualment allotja el centre d’educació especial L’Alba–. La seva part posterior gaudeix d’un bonic pati romàntic en pendent obert a la ciutadania.

La gran casa de Delfí Guinovart i Núria Coma (Ferran Puig, 82) va córrer pitjor sort, i es va enderrocar a finals dels 60 per poder aixecar-hi grisos blocs de vivendes. Per fortuna, se’n va salvar una impressionant caseta de nines feta a escala infantil (Costa, 81), que reprodueix fidelment en miniatura cada una de les diferents estances: la sala d’estar, el dormitori, un bany complet i una cuina amb dues aigüeres.

Contínues accions vandàliques van obligar a tapiar-ne la porta i les finestres, per la qual cosa només és possible veure l’entramat ceràmic exterior, tant de la teulada de trencadís com de tres de les parets que queden a la vista, revestides amb rajoles trossejades o formant dibuixos, i així mateix adornades amb màscares de terracota.

UN ALTRE CINE DE BATALLA PERDUDA

L’Edifici Jaume I

El Putxet també va tenir el seu cine de barri, el Jaume I, inaugurat el 1967. El seu promotor, Juan Reverter, havia adquirit temps enrere el Lido, el primer de la ciutat a incorporar pantalles panoràmiques de 18 metres. No obstant, aquí l’operació urbanística constava de diverses peces: la sala de projeccions; a sobre, un bloc de vivendes de sis plantes; i unes galeries comercials amb accés tant per l’avinguda de la República Argentina com pel passeig de Sant Gervasi. Per a això va contractar l’arquitecte Josep González Lloveras, que havia construir un altre cine, el Waldorf.

L’aventura del Jaume I com a local de reestrenes –"dotat amb els més recents avenços de la tècnica"– va començar amb el doblet en Tecnicolor Flirt, agente secreto i Regalo para soltero; i tot i que el 1977 va passar a exhibir films en première (va debutar amb ‘Pinotxo’), la ràpida arribada dels videoclubs en va accelerar la decadència. En el seu últim període, programava pel·lícules S, i la seva etapa va acabar el 1981 amb Los embarazados, no precisament una obra mestra.

Més de quatre dècades després, aquell cine i les botigues annexes són un supermercat Consum i un pàrquing privat (República Argentina, 267-269). Però hi ha traces que encara remeten al sobirà que va conquerir València: un rètol en català amb el seu nom, dos bustos en alt relleu (un a cada entrada) i diversos aplics a la façana que semblen trets d’un castell. No fa tant, al vestíbul de la finca hi havia fins i tot un tapís amb una estampa d’estil medieval –"la presidenta no el volia i el va treure", em confessa una veïna–, i la barana de la imponent escala estava xapada en color daurat.

MENÚS EXPLOSIUS

Granja Dolça Estona

En aquesta zona acabalada de Barcelona, veuràs molta gent adinerada dinant en una terrassa i disfrutant dels plaers de la sobretaula amb el cafè, la copa i el puro. Per sort per al granadí Ángel Ramírez, al Putxet també hi ha paletes, pintors, oficinistes o porters, que busquen diàriament on mirar d’alimentar-se, sense que els costi un ronyó.

Notícies relacionades

El millor paisatge del món és a Xerta, segons l’escriptora i periodista Laia Viñas

Les disfresses ‘best-seller’ de Carnaval 2025

A la Granja Dolça Estona (carrer d’Hurtado, 33) aconseguiran el seu propòsit, a més de menjar casolà. A finals del segle passat, l’amo de La Conca d’Allà –un antic bar ubcado al carrer de Craywinckel en el qual Ramírez havia sigut cambrer– es va quedar també aquest local molt pròxim, i el va arrendar sense canviar-ne el nom perquè l’administressin tres socis, entre ells l’Ángel. "Ens estrenàvem un dia de Sant Joan de 1997 però va passar allò del chupinazo". Aquest potent petard de fricció va resultar defectuós i va causar greus lesions a nombroses víctimes, l’Ángel entre elles. A ell li van amputar dues falanges distals. "Vaig pensar que no tornaria a treballar", relata. No només va poder reincorporar-se a la feina, sinó que ha acabat assumint en solitari el comandament del negoci.

L’ajuda la seva dona, la cordovesa Manuela Rodríguez; i té un cuiner, Ramon Piqué, que fa les millors tripes de Barcelona ("això m’asseguren alguns"), ja per a l’esmorzar. A part de menús, preparen per encàrrec espatlles de cabrit, i per Nadal, no ho dubtis: emporta’t a casa el seu garrí.