Visita a la llar (quasi secreta) on va viure i pintar Josep Amat

Acudir a la Fundació Amat (Manacor, 10) ha sigut com passar una tarda a casa dels oncles, però sense pastes de te... ni oncles. Al seu lloc, ens rep Joan Amat i la seva dona, Ester Prats, un matrimoni molt afable i amb infinitat de vivències a la motxilla. "És millor trucar-hi abans, que fa un temps va venir un grup sense avisar, i portàvem posat el pijama i la bata" (info@fundacioamat.org).

El pintor impressionista Josep Amat –pare del Joan– va morir el gener de 1991, deixant una trajectòria pictòrica extensíssima i apreciada. Sense comptar els molts quadros que va autodestruir ("el meu pare era molt meticulós"), i els molts altres que van acabar desapareixent ("pensa que pagava en espècie al dentista"). Ell mateix va haver de desemborsar 632.500 pessetes en una subhasta per poder recuperar Notre-Dame de París, una de les nombroses pintures que va fer durant la seva estada a la capital francesa. "Comprava un bitllet d’anada i no tornava fins que se li acabaven les teles".

El seu marxant era Joan-Anton Maragall, que va ser propietari de la Sala Parés. "Després de la guerra, no hi havia manera de vendre un quadre. Però Maragall no va deixar de pagar-li. Inclusivament quan la meva mare va tenir l’accident". Una caiguda tonta, que la va deixar impossibilitada, i que lògicament va afectar la feina del seu marit, que va ser incapaç de pintar alguna cosa al llarg d’un any sencer. Va ser precisament aquell 1962 quan els Amat es van traslladar a viure a un xalet del carrer de Manacor, al Putxet; un lloc tranquil i amb llum que els amfitrions no tenen inconvenient a ensenyar als que ho sol·liciten. També la cuina, amb rajoles dibuixades a mà per l’artista; el jardí, amb diversos pous cecs; i la col·lecció de capses de música i rellotges antics del Joan, que sense ajuda va aconseguir que funcionessin de nou.

Notícies relacionades

El millor paisatge del món és a Xerta, segons l’escriptora i periodista Laia Viñas

Les disfresses ‘best-seller’ de Carnaval 2025

El gran valor

El gran valor de la finca, no obstant, penja de les parets o es recolza en un cavallet. Obres de Nonell, Mompou, Mallol Suazo, Josep Puigdengolas, Grau Sala o Olga Sacharoff –veïna seva–, així com les de Josep Amat i el seu germà Gabriel que els seus descendents conserven. Entre d’altres, un retrat de la dona de Pin –així s’anomenava el mestre– que va regalar als seus sogres. "Els va dir: ‘M’emporto la vostra filla, però no es preocupin, que la veuran igualment cada dia’".