Vells tresors a la nova Via Laietana

El dia en què arribin a la seva fi les obres que la tenen segrestada, se suposa que la Via Laietana, carrer des de sempre incòmode per al vianant, es guanyarà per fi el dret a ser admirada com es mereix. No et deslliuraràs del torticoli –moltes meravelles només s’aprecien doblegant el coll cap a dalt–, però serà un alleujament descobrir que a la petita Chicago de Barcelona també es gaudeix menjant... i fins i tot comprant, si ets devot del bhakti ioga o les videoconsoles.

Un vaixell a terra ferma

Edifici de Trasmediterránea

Quan el 1916 es va crear la companyia Trasmediterránea –fruit de la fusió de quatre importants navilieres–, la flamant Via Laietana ja havia aconseguit completar les tres fases de què constava aquest projecte titànic que es va carregar un bon tros de la Barcelona antiga. Tenir una seu en aquesta senyora avinguda significava jugar en la lliga de les grans corporacions, i a Trasmediterránea li convenia, a més, no ser lluny dels seus vaixells. Per tot això va aconseguir la pole position gairebé encarada al mar. També va ser deliberat erigir al vèrtex una torre que simbolitza un far, així com decorar la façana amb bustos de mariners i una àncora, al costat de les sigles de l’empresa naval.

L’interior, ocupat actualment pel Departament de Recerca i Universitats, i abans per jutjats de causes civils, ens ofereix una altra sorpresa a l’entrada mateixa: l’escalinata del vestíbul, que recorda la dels transatlàntics. Igualment ens els evoca la monumental claraboia de la planta noble, amb vitralls de l’empresa Artes del Vidrio y Molduras SA, que agrupava alguns dels tallers més actius. Si pugem un pis més, comprovarem que la impressionant claraboia té forma de submarí. Sens dubte, el Capità Nemo s’hauria sentit aquí com a casa. (Via Laietana, 2).

El llegat de Cambó

El Grand Hotel Central

A la seva tornada d’un viatge als EUA, Francesc Cambó no va dubtar a encarregar a Adolf Florensa la construcció de la seva residència a la Via Laietana. El líder de la Lliga Regionalista havia quedat enamorat de la nova arquitectura que va sorgir després del devastador incendi que el 1871 va destruir la ciutat de Chicago: no només el va fascinar l’alçària dels edificis; també els ascensors elèctrics que anaven incorporats, i els roof garden, jardins elevats que tocaven les estrelles. Per voluntat de Cambó, la seva nova llar seria un calc d’aquells gratacels d’estil racionalista, i ell i la seva família habitarien a l’àtic.

La finca destacava per ser la més alta d’aquesta imponent artèria i la primera amb un doble terrat poblat d’arbres, dissenyat per Rubió i Tudurí, refet pel paisatgista Joan Mirambell i concebut per resistir els sotracs del vent marí. El polític el va poder gaudir poc, ja que era a l’estranger a l’esclatar la Guerra Civil i ja no va tornar. La filla i els nets sí que van treure profit d’aquests prop de 1.000 m² repartits en dos nivells des del cim dels quals se senten remotament les botzines i el fragor a peu de carrer.

Els dos espais són ara propietat del grup inversor que va comprar i va reformar l’hotel ja existent, així com el pis que encara pertanyia als Guardans, sense que per ara se sàpiga si s’obriran al públic. En canvi, els clients sí que es poden delectar amb la preciosa biblioteca personal de l’il·lustre mecenes, i del terrat amb piscina de la planta vuit, amb vista a la mitjancera decorada amb vaixells esgrafiats que Cambó va encomanar a Oleguer Junyent quan a l’erigir-se l’immoble del número 26 aquest li va impedir veure el mar. Qui vulgui pot pujar a prendre un còctel, però la festa no serà completa si no s’acompanya abans o després d’un relaxat àpat a base de tapes i platillos al restaurant del xef Oliver Peña, genuïnament anomenat... Can Bo. (Via Laietana, 30).

Un comerç diví

Sai Maya

Pràcticament no hi ha ja establiments antics a la Via Laietana. Tancada fa un parell d’anys la papereria Hija de J. Batlle Horta, només en sobreviuen dos més: una botiga d’articles religiosos i la que ens ocupa, Sai Maya, pintoresca com poques.

La va obrir el 1983 Sunil Lakhwani junt amb el seu progenitor, que portava un negoci tèxtil a Casablanca. "La meva mare va patir un càncer de pit i va venir a Barcelona a operar-se. Ella es va recuperar, però al pare li va agradar tant la ciutat que va dir: ‘Al diable amb el Marroc, ens quedem’". Va arrendar aquest local, on un tal Peña venia material d’oficina, i el va transformar en el que encara és ara: un comerç d’electrònica i videojocs, si bé els Casio i les PlayStation comparteixen protagonisme amb una assortida col·lecció de deïtats hindús: ganeshas, lakshmis, sarasvatis, parvatis, durgas i kalis. "Això va venir després, però agrada als turistes i a barcelonins que fan ioga". També l’encens per treure el mal d’ull o els grans de rudraksha per reduir l’ansietat.

El Rakesh, el germà del Sunil, s’encarrega de les vendes en línia, que són el que en realitat permet continuar funcionant a aquest basar indi tan dispar que atrau pels seus aparadors a vessar de rellotges de polsera dels vuitanta, auriculars, comandaments a distància, calculadores i estatuetes. "Dues o tres vegades a l’any el meu pare s’entossudia a renovar-los per complet, i tardàvem setmanes, era un suplici". Per sort, el Sunil comptava amb moltes figuretes i anells om que li donaven pau i mantenien a ratlla els seus nervis. (Via Laietana, 32).

Traspàs a la vista

Churrería Laietana

Avui, a la majoria de xurreries, trobes xurros de tot tipus: de maduixa, amb dolç de llet o crema de pistatxo, i fins i tot farcits de frankfurt. No és el cas. Ni tan sols els fa ja de xocolata, per falta de temps i d’espai (no li cap ni una nevera). Però és igual: els xurros (i les porres) de José Ruz (67 anys) són tendres, cruixents, perfectes.

Notícies relacionades

El cementiri que dona la vida a Carles Viarnès

L’única sala de cine de Solsona torna a obrir

Va aprendre del seu pare, un miner d’un llogarret granadí que a l’emigrar a Barcelona va muntar la seva primera xurreria, una barraca a la Marina amb Aragó a l’interior de la qual dormia tota la família. Després l’home es va traslladar al carrer de Princesa, i allí van acudir els amos de la Churrería Laietana, que es jubilaven, per preguntar-li si el seu fill volia rellevar-los. El José va donar el sí el 1985, i al cap de poc era amb ell darrere de la barra Ana María Jiménez –la seva dona–, servint xocolates desfetes i cafès amb què acompanyar els preuats xurros.

"És molt fàcil fer xurros, només cal anar una mica amb compte amb l’oli". I tot i que es passa el dia allí ficat, no els odia: "M’encanten, i quan anem de viatge en vaig provant de tot arreu". A l’estiu el matrimoni tanca. "Estigues-te tranquil, aquell que vingui li hauré ensenyat jo l’ofici", m’assegura el José alhora que fa que em fixi en els clients, tots dones coreanes: "Mentre continuïn venint, hi haurà xurros per a estona". (Via Laietana, 46).