Els nous bars de tota la vida: els cafès històrics de Barcelona es fan un lífting

Granja immortal 

Tot per la nata

Pregunta-ho als teus avis. Segur que alguna vegada van anar a la Granja Vendrell buscant la seva llegendària nata artesana. Nascuda a principis del segle XX, aquesta església art déco va abaixar la persiana el 2019 i la va rescatar la restauradora Arianna Grau, que va tenir l’encert de donar al local una segona vida idèntica a l’anterior. Els miralls, els marbres i els llums ‘vintage’ et transporten a una Barcelona de color sèpia. I quin plaer que proporciona als seus acòlits la increïble nata casolana, amb una recepta original que han respectat en el fons i la forma. És una de les moltes joies d’una magnífica carta d’esmorzar i dinar amb picades d’ullet italianes –un dels meus biquinis preferits de Barcelona–. I atenció amb la selecció de vins: per perdre la xaveta. Un local amb història i històries, com la de les lletres art déco de l’entrada, desaparegudes misteriosament i recuperades miraculosament. Dona per a un ‘true crime’. Girona, 59. 

---

‘Oh là là’ 

Nou clàssic

No va ser agradable veure com el Café de París (1972) es quedava a la taula d’operacions. Mai hauria dit que aquest emblemàtic restaurant de l’‘upper’ Diagonal ressuscitaria. I molt menys que ressuscitaria tan bé. S’ha reformat l’interior, que necessitava un lífting, i no s’ha perdut l’essència del motllo original, rastrejable en els relleus de l’entrada, l’exquisit equip de cambrers uniformats i els pòsters i cartells ‘vintage’, recuperats de la seva vida anterior. Fins i tot s’han mantingut plats icònics de la carta, com els immortals cigrons del Luis o l’entrecot de la casa. De fet, fins i tot les noves aportacions porten el segell de qualitat del vell Café de París: la milanesa (apoteòsica, sucosa, cruixent, amb el punt perfecte i un majestuós ou ferrat com si fos un perruquí) n’és l’exemple més suculent. Mestre Nicolau, 16.

---

La vella Barceloneta  

Vermut llegendari

Sobre les rajoles del vell Lokillo es reunien els pescadors de la Barceloneta per repartir-se els guanys del dia i beure alguna cosa. Quan l’amo va decidir penjar les botes, un grup de rescatadors va portar el local al quiròfan i el van tornar als habitants de la Barceloneta amb l’ànima intacta, a més de les òbvies remodelacions que exigia l’espai. Ara ja és un nou clàssic del barri i pocs es resisteixen al seu vermut tradicional i el seu esperit portuari. Marbre, rajola, frigorífics de fusta, les parets del Lokillo criden Barceloneta molt fort, però més ho fa la seva llegendària anxova, preparada com s’ha fet sempre en aquesta trinxera. Els bons costums aquí no es perden. Carrer del Mar, 75. 

---

Raval en sèpia 

Molt modernista

Algun dia, l’ajuntament haurà de reconèixer el treball de rescat que el Grup Confiteria està fent en la geografia hotelera de Barcelona. Això de rehabilitar locals històrics se li dona realment bé, i un dels seus èxits més destacables és la resurrecció del Muy Buenas, un establiment modernista obert el 1928, amb una rehabilitació que va suposar un autèntic repte. Gràcies a un dedicat treball de recuperació dels elements originals, el nou Muy Buenas va renéixer amb la mística d’un antic bar modernista que ha sobreviscut al pas del temps dins una bombolla d’ambre. Aquí hi ha una de les barres de marbre més maques del món, la cartelleria és de somni, les rajoles fan plorar i, per a súmmum, la cocteleria (¡licors catalans!) i la carta de cuina catalana estan a l’altura del xut de felicitat. Imprescindible. Carme, 63.

---

Dim sum amb Gaudí  

Orient modernista

Es menja molt bé al China Crown. Comencem per aquí, perquè parlem d’un dels millors restaurants xinesos de Barcelona. L’ànec imperial és de mascletà prolongada, el rei d’una carta amb clàssics de la cuina imperial xinesa, plats asiàtics que s’ajusten com un guant de vellut a l’edifici històric que alberga el restaurant, ni més ni menys que la Casa Calvet (1899), burgesa i preciosa construcció que Gaudí va projectar per a l’empresari tèxtil Pere Màrtir Calvet. Als seus baixos va operar durant anys el prestigiós restaurant Casa Calvet, empara de polítics i gent important, però res és per sempre, i el relleu el va agafar el China Crown, que va insuflar nova vida als baixos i es va guanyar una de les sales més maques del panorama hoteler barceloní. Les vidrieres antigues i els arcs de fusta modernistes us deixaran la boca tan oberta que us costarà mastegar el dim sum. Casp, 48.

---

Passat dolç 

Museu-cocteleria

Va obrir com a pastisseria el 1912. Han plogut molt des d’aleshores, però l’interior continua sent una fotografia de la Barcelona de principis del segle XX. La Confiteria és un museu modernista, un laberint de fusta, miralls i llums impregnats d’història. I una magnífica fàbrica de còctels d’autor i pica-pica gurmet, un dels tocs de qualitat que el Grup Confiteria va aportar quan va aconseguir les regnes del local i el van tornar a presentar en societat com alguna cosa més que un simple bar bonic on prendre una birra. Sant Pau, 128.

---

Platets de felicitat 

Visca la vida

El tendal no enganya: fundat 1899. Aquesta icona modernista de Sant Antoni va tenir la sort de creuar-se al camí del restaurador Tomàs Abellán. Quan semblava que les campanes tocaven per l’Alegria, el Tomàs i el seu equip van decidir reformar profundament l’interior de l’establiment sense que els canvis es notessin. I ho van aconseguir, el nou Alegria és l’Alegria de sempre, amb el plus de qualitat d’una cuina agradable amb ‘hits’ incontestables, com una truita de patates sucosa i divina, una russa perfecta o el mític biquini trufat, obra del pare del Tomàs, el xef i empresari Carles Abellán. Apunta: una impressionant oferta de vins naturals i un punt extra pels bonics arcs de fusta i fanalets de l’entrada. Comte Borrell, 133.

---

Born ancestral 

Còctels i marbre

Com ells diuen: el nou bar de tota la vida. El clàssic bar amb història de Barcelona. El sabor genuí que ens agrada, el de les taules de marbre, els marcs de fusta gastada, les rajoles arlequinades... El Mudanzas va ser un dels locals del Born més apreciats pels troneres i, gràcies al Grup Confiteria, ha sobreviscut a la gentrificació per convertir-se en una de les millors cocteleries del barri sense fer gaire soroll. Amants de les coses velles, molta calma: aquesta antiga casa de mudances –d’aquí el nom– té el ‘look’ bohemi intacte i encara presumeix d’una de les millors barres de marbre de la ciutat. Vidrieria, 15.

---

Pastisseria eterna 

Sucre del Born

Quan me’n vaig assabentar del tancament del Brunells, vaig considerar fer teràpia. Fundada el 1852, aquesta pastisseria em va haver de suportar durant uns quants anys cada maleït matí. Els seus potents croissants a la barcelonina es van convertir en el meu esmorzar habitual. Afortunadament, un grup de socis van decidir donar una segona oportunitat a aquest espai històric, reformant-lo amb elegància, mantenint la meravellosa entrada i apostant per la mateixa brioixeria/pastisseria: pròxima, barcelonina, com s’ha fet sempre a la casa, però amb un ‘twist’ segle XXI. Sares, magdalenes, coques, bracets i fins i tot el mític croissant de llard d’antany es troben amb peces més creatives, com els seus irresistibles croissants d’autor. Llarga i dolça vida al Brunells. Princesa, 22.

---

Història vivíssima 

Notícies relacionades

Els millors restaurants de Barcelona on compartir plats i vins naturals

Còctels a preus ajustats: gasta amb moderació als barris més ‘cool’ de Barcelona

Juràssic bar

El Cafè del Centre és tan vell que en una de les parets hi ha restes d’un braquiosaure. Funciona des de 1873 i el que li queda. Al seu fascinant interior, el rellotge es congela, com a les piràmides. Estem és un enclavament de poder barceloní, gairebé 150 anys de vida, per això ha sigut l’escenari d’incomptables rodatges i la segona llar de centenars de celebritats de la ciutat. Ara, després d’una reforma mesurada, exquisida i respectuosíssima, el Cafè del Centre emprèn una nova vida a l’empara del Grup Confiteria. I brilla més bé que mai, sense deixar de ser el de sempre. Com si li haguessin tret el sutge a un tros d’ànima de Barcelona. Girona, 69.