Molta remolatxa, per Òscar Broc

Si fa 10 anys algú m’hagués dit que es posaria de moda, segurament hauria pensat que les drogues són molt dolentes. La remolatxa, per Déu. Si el mateix nom ja convida a prendre-se-la a conya. ¿Com és possible que un tubercle tan poc afavorit s’hagi convertit en la punta de llança de la revolució ‘healthy’? Els camins de les tendències gastronòmiques, com els de Déu, són inescrutables. Jo què sé. 

Guanyadora contra pronòstic

Notícies relacionades

Els millors restaurants de Barcelona on compartir plats i vins naturals

Còctels a preus ajustats: gasta amb moderació als barris més ‘cool’ de Barcelona

Només sé que la remolatxa ho té tot per perdre. El seu aspecte tendeix a ser depriment. Tenyeix tot el que hi ha al plat amb aquest to vermellós que tant recorda a les cortines de vellut de les pel·lícules de David Lynch. Presenta una textura reptadora, desagradable fins i tot. I el seu característic gust terrós s’estén per tot el plat com l’aroma d’un pet en un ascensor. Que un artefacte tan defectuós sigui a tot arreu no deixa de sorprendre’m. Els meus respectes. 

Tot això ve perquè l’altre dia vaig anar a una cocteleria que em va servir un Negroni de remolatxa. El beuratge anava acompanyat d’una torrada amb salmó i maionesa ¡de remolatxa! Estava tot boníssim, però no vaig poder evitar pensar com de lluny que ha arribat aquesta hortalissa abans vilipendiada i/o relegada a dietes veganes. D’aquí que et posin una remolatxa plena de terra al costat del cafè amb llet hi ha només un pas.