Sí a la pinya, per Òscar Broc

La pizza amb pinya ha deixat de ser objecte de debat seriós i s’ha convertit en un gag recurrent per il·lustrar el que a Espanya coneixem com a marranades. Fa anys, més dels que m’agradaria comptar, la pizza hawaiana era una fórmula amb cert èxit, especialment entre el públic adolescent. No m’avergonyeix confessar que me’n vaig menjar unes quantes durant la meva joventut, quan Telepizza o Sapri eren els meus proveïdors de calories. 

Amiga groga

Notícies relacionades

Una de les millors cafeteries del món està al Poblenou

La mariscada més barata d'Espanya se serveix a palades a Barcelona

Pizza hawaiana. Pinya i pernil dolç. El pas del temps ha estat massa cruel amb ella. L’ha enfonsat en un abisme de burles i humiliacions al qual em resisteixo treure el cap. ¿Demanaria una pizza amb pinya ara? Segurament no. Però si me n’hagués de cruspir una, no li faria fàstics, sempre que el producte tingués un mínim de qualitat.

Tal com jo ho veig, la pinya no és l’enemic. Que els ho diguin als mexicans, que la posen als seus arxiconeguts tacos al pastor. De fet, repassant les cartes de moltes pizzeries, incloses algunes de les més prestigioses de la ciutat, comprovo que la pizza hawaiana continua venent-se, per tant hi ha molta gent que continua consumint-la aliena al ‘haterisme’. Així doncs, que no li faltem al respecte a la pinya, per Déu. Si una veu tan autoritzada com Bob Esponja ha decidit viure en una, per alguna cosa deu ser, ¿no?