Velljoves: restaurants nous de Barcelona que aposten per l’antic

1. ¡Xup, xup, visca!

Menú imbatible

Només esmorzars i dinars, que també els treballadors d’hostaleria tenen una vida allà fora. Només menú del dia, que així no ens avorrim i ens entenem tots millor. De dilluns a divendres, 14,50 €. Els dissabtes, 19 €.

M’encanta La Bullanga (Diputació, 437). Li parla al client amb una franquesa brutal. ¿Els seus arguments? Plats populars i clàssics de la cuina tradicional catalana sense regatejos innecessaris a l’estil Vinicius. A La Bullanga es cuina bé i amb tacte: magnífic arròs mariner per començar, espectacular capipotaamb samfaina per continuar, impecable mel i mató per rematar. Racions generoses. Servei ràpid. Taules plenes de gent disfrutant. I la sensació que no t’han saquejat el compte. Bingo.  

---

2. Bocates ‘top’

Honestedat entre pans

El veus des de fora i té l’encant d’un bar de cigalons i partida de dòmino. Aquí no hi ha llenties, no hi ha paella dels dijous, no hi ha escurabutxaques. Ni falta que els en fa. El Bar Roma (València, 104) s’ha especialitzat en l’entrepà, un format que han actualitzat amb sensatesa, i han amanit amb una breu col·lecció de tapes –croquetes i amanida de campionat– que els aguanten el bolso com ningú a les seves dives entre pans. L’entrepà de milanesa és un clàssic de la casa, però no deixis escapar el d’albergínia a la parmesana o el planxat de papada. També han reinventat el biquini, un sandvitx que salta de l’esmorzar al sopar i arriba a la taula entre aplaudiments enllaunats. Tots els camins porten al Roma. 

---

3. Capipota mare

Parada i fonda

Malgrat la seva joventut, s’ha convertit per dret propi en un clàssic de Gràcia. A Fonda Pepa (Tordera, 58) es respira una atmosfera ionitzada per l’ardor de la joventut i tamisada per la fermesa de les coses tradicionals. En aquest estira-i-arronsa entre passat i present, olles i olles s’agiten en una casa que respecta la cuina de fonda i es permet llicències ben ajustades, sense xerrics. ¡Per les barbes de Barry White, quines croquetes de rostit! I després et posen un capipota que és com un orgasme de col·lagen. I que no hi faltin uns bons pedrers o aquest arrosset mar i muntanya que veig a la carta. La Pepa: la calma que precedeix la migdiada. 

---

4. Nou al Born

Platets sense trampa

El cartell dels 70 de l’entrada és una declaració de principis: som joves, però ens va el clàssic. I ho fan com Sinatra: a la seva manera. El bar Pimentel (Carders, 11) et rep a les vísceres del Born amb una carta que aposta per la tradició de la taperia de barri i intenta seduir una clientela jove amb audaces actualitzacions de vells coneguts.

A l’inventari: aperitius, tapes i platets amb poc marge d’error. ‘Gildas’, petxina variada amb tomàquet confitat, croqueta de gamba amb reducció del cap, salmorejo amb tàrtar de tonyina (o viceversa), calamar a la planxa amb salsa de kimchi, mandonguilles amb sípia, botifarra amb mongetes... I a les postres hi ha mel i mató, però en format cheesecake i amb una nevada de nou ratllada al llom. Nostrat i ‘trendy’ alhora: Pimentel en estat pur.  

---

5. Poder andalús

Tapes ibèriques

Jo a Boston i tu a Cadis. La joveníssima Bodega Solera (Còrsega, 339) vol que viatgis a una taverna andalusa. I ho aconsegueix. Necessitaràs diversos rastrejos per absorbir tots els reclams visuals d’aquest espai entregat a les tapes espanyoles de culte. En la desfilada de pecats, poder murcià en forma d’amanida marinera, poder català en forma de fricandó, poder menorquí en forma d’ensaïmada planxada...

La llista és llarga i recorre una àmplia part del receptari taverner nacional. M’assegura Kim Díaz, un dels impulsors del projecte, que ben aviat hi introduiran novetats sucoses. Per cert, perd-te en les seves 680 referències de vins, majoritàriament naturals: només algú amb un glaçó en lloc de cor seria capaç d’amenitzar la visita a la Solera amb aigua.  

---

6. Aixetes màgiques

Vermut a raig

El nou Pis Pas Bar (Torrent de l’Olla, 7) ocupa el mateix espai que Lo Pinyol, un dels cellers més estimats (i plorats) de Gràcia. I ha començat bé, perquè ha sabut mantenir viu l’esperit de la seva predecessora. S’hi imposen la fusta i el marbre. Barrils de vi enormes observen la bohèmia com si fossin gàrgoles. Al saló principal, els reis de la festa són unes aixetes en les quals et pots omplir el got amb el teu verí favorit. Hi ha vermut, sangria, moscatell i fins i tot negroni. La taula d’embotits, l’amanida i els bocates de la casa no surten de cap aixeta, però són igual de bons.  

---

7. Estirp tavernera

Aquesta nit surt

Hijos de Javier (Amigó, 30) és fantasia, una sàtira de la ‘pijeria’ de l’‘upper’ DiagonalJulio Iglesias ‘friendly’, un desfasament que frega el kitsch i reivindica el celler espanyol de tota la vida a través de l’humor. El local és una filigrana, una taverna castissa procedent d’una realitat paral·lela plena de Javiers que et prepara per disfrutar d’una desfilada d’aperitius, embotits, tapes i platets collonuts: la llengua és delirant, el capipota et rebenta els cervells, els ous farcits t’entren com un núvol, les gambetes salades, el botifarró patater i les ‘gildas’ de bacallà s’esfumen. Els fills de Javier posen en valor una receptari espanyol popular i directe, de producte, amb guisats per ballar i escabetxos de veritat... Ells són uns catxondos, però la seva proposta culinària és molt seriosa.

---

8. Tapes al barri

Segona casa

Notícies relacionades

Els millors restaurants de Barcelona on compartir plats i vins naturals

Còctels a preus ajustats: gasta amb moderació als barris més ‘cool’ de Barcelona

Aquesta és la història del rescat d’un bar de barri que es remunta als anys 80. La Cañada (Bòbila, 5) viu una segona vida des de fa molt poc, i res sembla haver canviat, tot i que sí que ho ha fet. La barra d’acer i les rajoles atrotinades parlen d’una Barcelona en perill d’extinció.

A la pissarra que presideix el bareto, festival d’aperitius i plats freds: ‘gildas’, amanida marinera, seitons en vinagre, musclos amb xips, tonyina fumada, embotits, anxoves, els sospitosos habituals, en suma, d’una taperia ‘made in Spain’. Hi detecto també alguns guisats, altament recomanats pels parroquians: les mandonguilles no fan presoners, m’expliquen. Al fil musical hi sona Kraftwerk. A la meva taula, una canya d’Alhambra perfectament tirada i un plat de formatge anyenc amb pa amb tomàquet. Tot bé a La Cañada, un bar nou que vol ser com el bar al qual et portava el teu avi, un homenatge a les barres de barri que han donat empara a tantes ànimes esgarriades. Aquí passen coses. Gràcies per tornar.