La música com a manifest polític

Des de la guerra del Vietnam a la guerra contra el terror de ­George Bush, des del moviment dels drets civils a la lluita per la igualtat dels homosexuals, el món de la música ha posat la banda sonora als grans moviments de protesta de la història recent dels Estats Units, i s’ha ­situat en l’avantguarda dels canvis socials. Una actitud que no ha­ ­canviat, com es va poder veure en els centenars de Marxes de les Dones convocades per protestar contra la presidència de Donald Trump. Després que artistes com Elton John, Kiss o Céline Dion rebutgessin l’oferta per participar en els fastos del nou president, altres com Alicia Keys o Madonna van prestar la seva veu i la seva música a les reivindicacions de l’endemà. «No solament les dones estem en perill, sinó tota la gent marginada», va dir Madonna a Washington. 

Fins al 31 de juliol, una exposició a la capital nord-americana aborda l’íntima relació entre política i rock, gairebé tan vella com la seva pròpia història. «La majoria de la gent que conec no vol saber res de la guerra de Corea i tot això», va dir Elvis quan el van obligar a allistar-se en ple auge de la seva carrera. «Vull dir, haver d’anar pel món i que et matin només perquè alguns polítics vulguin demostrar que són molt durs». Al moviment dels drets civils li faltava poc per agafar forma i, quan ho va fer, va ser una vella cançó de gòspel recuperada per Pete Seeger la que es va convertir, amb permís de Martin Luther King, en el seu himne oficiós:  'We Shall Overcome'.

Nina Simone, Bob Dylan o Odetta van expressar com ningú la infàmia d’aquells dies i l’esperança del temps nou que s’obria. L’exposició instal·lada al ­Newseum, el museu dedicat a la història de la premsa, exhibeix instruments, lletres de cançons, roba o documents icònics. 

VIETNAM I WOODSTOCK

Notícies relacionades

Una habitació amb vistes a la història

Catalunya de cim en cim

Hi ha l’Epiphone amb què John Lennon va gravar 'Revolution', inspirada en les protestes contra la guerra del Vietnam, o la Fender Stratocaster amb què Jimmy Hendrix va tancar Woodstock  amb aquell psicòtic himne dels EUA. També es pot veure la roba que portava Springsteen a la portada de 'Born in the USA', de la qual es van apropiar Reagan i altres republicans sense entendre el significat de la lletra, o els uniformes dels Village People a 'Macho Man'  que va ajudar a treure la música disco del reducte gai. El manuscrit d’'American Idiot'  de Green Day, inspirada per la presidència Bush o una samarreta de Sid Vicious recorden l’aportació del punk. 

I també hi ha els intents de silenciar la música a cop de censura, com quan l’alcalde de Chicago va prohibir a les ràdios locals emetre l’'Street Fighting Man' dels Rolling Stones abans de la tumultuosa Convenció Demòcrata del 1968. Mai han funcionat bé. Almenys als EUA, la música ha demostrat ser més poderosa que els pretextos del govern de torn per imposar la seva ­mordassa.