On Catalunya

PER DISFRUTAR

Els parcs on voldran anar els teus fills

Segueix les recomanacions d'aquests pares i ho agrairà tota la família

fcasals36897885 parque170329191353

fcasals36897885 parque170329191353 / JOAN CORTADELLAS

8
Es llegeix en minuts
Eva Melús

–1–

PARC DE LES AIGÜES 

Rafael Vives

"És com una illa verda. ¡Se senten ocellets!"

Rafel Vives, al costat dels arbres que omplen el parc de les Aigües i l'aïllen del soroll del trànsit. FERRAN ANDREU

El simpàtic manetes de Ja t'ho faràs, va començar la seva carrera com a ballarí i després va derivar a la interpretació. Quan es va esgotar del frenètic ritme de La Fura dels Baus, va trobar una manera més tranquil·la de guanyar-se el pa en l'escenografia, i sembla haver tancat el cercle. Quan TV-3 li va demanar assessorament per a la vaga idea de fer «un programa tipus Pinterest» i ell els va explicar algunes idees faci-ho vostè mateix, algú va dir: «¡Però si aquest home ho fa genial!». És clar, és que és actor. Aquest dissabte es compleixen 80 entregues d'un programa que manté enganxada al sofà tota la família. Ja fa uns quants anys, Vives vivia just al costat del parc de les Aigües. «D'aquella època recordo sobretot els cavallets de l'entrada, que ja són centenaris. Deu ser que ja tinc 50 anys, però quan veig una cosa així em sembla que té molt mèrit», explica.

JARDÍ PARTICULAR

El parc, concebut a finals del segle XIX com a vivers i residència privada per al president de la companyia Aigües de Barcelona, conserva els antics arbres fruiters, ara enormes, i l'estructura plena de racons d'un jardí particular. «És com una illa de vegetació i arbres que esmorteeixen tot el so del trànsit. ¡Se senten ocellets! Com que no hi ha gaires accessos directes al carrer, sempre l'he tingut per un lloc segur per estar amb nens sense que s'escapin», fa broma amb un somriure torçat. El parc de les Aigües va ser el seu lloc de referència mentre els seus tres fills eren petits. «Tinc moltes imatges de córrer darrere d'ells perquè no es matessin amb la bici o, encara pitjor, matessin algú -riu-. I també me'n recordo dels aniversaris. El parc té tants racons que la gent pot celebrar festes infantils sense molestar-se gaire, i per la mateixa raó pots anar cada dia a un lloc diferent», assegura. «A més a més, hi ha diversos jocs de manipulació i col·laboració molt curiosos», apunta mentre assenyala un nen que fa baixar uns galleda petita per una espècie de tirolina perquè el seu company l'ompli.


–2–

LABERINT D'HORTA 

Juliet Pomés Leiz

"Si ets nen, t'ha d'encantar aquest lloc"

Juliet Pomés, al geomètric embull d'arbustos del parc del Laberint d'Horta. FERRAN SENDRA

Els seus fills eren petits quan la pintora i il·lustradora Juliet Pomés va crear una sèrie de deliciosos àlbums il·lustrats que tenien com a protagonista Simón, fill de pares separats. Una de les gràcies d’aquests contes, editats per Tusquets, era la de reproduir amb un ull fotogràfic l’entorn d’un nen de Barcelona, des dels mobles d’Ikea fins a les joguines de Harry ­Potter. També el parc del Laberint d’Horta, el jardí més antic de la ciutat i un geomètric embull vegetal, en el sentit més lúdic, que compensa el preu de l’entrada. «Sempre hi havia volgut portar els meus fills. Si ets nen, t’ha d’encantar un lloc com aquest. Hi vaig ­venir per primera vegada el 1971. A casa meva no érem gens religiosos, però va ser el dia de la meva comunió. El jardí s’acabava d’obrir al públic i suposo que els meus pares tenien ganes de veure’l», explica. 

LLOCS PER SOMIAR

Els seus pares són Leopold Pomés, publicista, un dels grans noms de la fotografia catalana i fundador de Dau al Set, i Karin Leiz, també fotògrafa, creativa, gastrònoma i, com a anècdota, primera ­noia Freixenet. Sens dubte, Juliet va mamar a casa la seva visió sobre els parcs. «Crec que no han de ser només gronxadors o coses empaquetades. Haurien de ser espais de descobriment i és bonic que els adults els acompanyem en el procés. Ara que l’oci dels nens passa per coses tan sofisticades i preestablertes, un laberint com el d’Horta, en què ells puguin buscar el seu propi camí, és una cosa a rei­vindicar», diu. «Aquí vaig entendre per primera vegada que darrere de tots els parcs hi ha un argument, una història i una raó de ser. A vegades descobreixes racons especials –continua–. Portar un nen a un parc és convidar-lo a somiar». 


–3–

PARK GÜELL 

Àngels Bassas

"La porta lateral és dels veïns"

Seguim Àngels ­Bassas des del provisional parc de Sanllehy –«un lloc on no s’entén que no s’hagi previst ni una sola ombra i on és impensable portar a jugar un nen de 3 anys», lamenta–, fins a la porta lateral del Park Güell. «La porta principal és la dels turistes i és de pagament, però la lateral encara és per als veïns. Aquesta part menys coneguda és més salvatge, encara que està molt cuidada. ¡És… preciós! Hi ha espais molt divertits per explorar amb els més petits i hi ha molts itineraris d’una hora o una hora i mitja per fer a peu amb els grans. Fins i tot es pot enllaçar amb la ruta dels búnquers», revela.

OLOR DE TERRA

Bassas es mou amb àgils gambades pels puges baixes del Guinardó i saluda algun veí. Potser aquests pendents són el secret de l’efervescència i l’energia d’una dona que ara mateix encara la pròxima estrena de Diumenge a l’Espai Brossa, mentre disfruta de l’èxit de la seva novel·la Dona't (Edicions 62) i està pendent d’una nova adaptació teatral de Patatu, els seus contes per a nens, la temporada que ve. «Soc un animal de teatre, però m’agrada fer de tot», explica. Des de Figueres, Bassas es va instal·lar a Gràcia, però la va canviar pel Guinardó per regalar-li al seu fill Martí un entorn més tranquil. «Jo m’he criat entre cabres i camps. M’encanta Barcelona, però necessito l’olor de terra», explica. Durant el cap de setmana, en el reducte local del Park Güell, es pot veure molta gent en xandall, ambient prevermut i nens. «En aquest pendent –assenyala l’actriu, apuntant a una baixada en revolt flanquejada per arbustos–, els nens petits aprenen a anar en bicicleta. ¡L’he fet un munt de vegades cap amunt… amb la bici a sobre!», revela Bassas. —

–4–

PARC DE LA CIUTADELLA

Salva Rey, Mr. Furia

"Bellesa sobre les restes de l'horror"

Darrere els personals llibres discos per a nens de la sèrie Rolf & Flor hi acostuma a haver un pare o una mare que ja era fan dels seus creadors, The Pinker Tones, duo mític de la música electrònica compost per Mister Furia, Salva Rey, i Professor Manso, Àlex Llobet. En l’últim, però –Rolf & Flor en Londres–, va ser una petita fan la que va convèncer la seva mare, Sílvia Pérez Cruz, perquè posés la seva veu a El viaje de Muna, el relat d’una nena refugiada siriana. The Pinker Tones ha convertit en pauta la idea de transformar un fet tràgic en una esperança. «La nostra obra sempre busca la llum, fins i tot quan parlem de temes difícils d’explicar als més petits. La cançó de Muna no és trista. Parla d’un fet trist. Precisament, el parc de la Ciutadella seria com un recordatori físic d’aquesta idea: construir bellesa sobre les restes de l’horror», explica Mister Furia. «Les passejades per aquí, i el parc en si, m’han servit per explicar moltes coses a la meva filla Ona. A ella li encanta la idea que el Parlament estigui al costat del zoo. El dia que ens en vam adonar ens vam fer un fart de riure junts…», revela divertit.

¡AMB TIROLINA! 

Per als que viuen a la Vila Olímpica, com la Furia Family, el zoo és l’entrada natural del «parc estrella» dels veïns. «Moltes famílies del barri tenim un abonament anual per al zoo, i això ens permet, per 87,90 €, accedir al seu parc sense fer tota la volta. A part, el zoo, més enllà dels animals, té una zona de jocs molt xula…¡Amb tirolina!», explica. El parc és una de les maneres que Mister Furia ha trobat per explicarli a la seva filla que tot pot anar a millor: «Vaig intentar transmetre-li a l’Ona la idea que està construït sobre les restes d’un castell que tenia 150 canons apuntant a la ciutat i que els veïns de la Ribera es van llançar al carrer amb pics i pales quan va arribar el permís de demolició des de Madrid». Va ser el 1869.

–5–

GUINARDÓ

Berta Errando

"Naturalesa al màxim"

L'actriu Berta Errando, al costat del Nen de la Rutlla, al parc del Guinardó, el seu preferit. FERRAN NADEU

Sortim de la parada d’Hospital de Sant Pau desorien­tats. Des d’allà s’ha de caminar uns 10 minuts cap a algun lloc per arribar al parc del Guinardó, però les seves gairebé 16 hectà­rees no deuen passar desa­percebudes. ¡Error! Després de tres ganyotes per resposta, seguim la intuï­ció i encarem la muntanya. Al costat de l’estàtua del Nen de la Rutlla, l’entrada natural al parc pel sud, ens espera l’actriu Berta Errando, l’Àlex del Club Super3, però també fundadora de la companyia de teatre Melanina i dramaturga premiada, entre altres coses. «Molta gent que viu a dos passos ni s’hi acosta. La pujada et fa fer enrere, però té premi», ens diu. 

Notícies relacionades

El parc del Guinardó és, sobretot, «naturalesa al màxim». El 1894 un promotor va comprar els terrenys de muntanya que envoltaven el mas del Guinardó. Una dècada després, l’ajuntament pagaria 20 vegades més per transformar-lo en un parc amb tres grans zones dividides al seu torn en terrasses que aprofiten el pendent. «Hi ha la part urbana, la històrica i un bosc espectacular on la gent va a passejar o a pedalejar. Són molts parcs en un, tots molt cuidats. Les estructures segueixen un criteri de disseny per edats, però al final els nens fan el que volen. A l’estiu busquen les ombres dels arbres per jugar. A l’hivern, el sol de les terrasses de dalt. Les vistes de la ciutat són espectaculars», resumeix. 

A DALT I A BAIX

Abans de viure al barri, Errando només coneixia els miradors de la part alta i els búnquers de la guerra civil, als quals s’accedeix per la part més alta del parc. «És una ruta molt de turisme jove. La part de sota del parc, en canvi, està plena de nens». 

Temes:

Fills