‘La jove esposa’: els secrets d’una família

El Teatre Tantarantana estrena una obra d’Alessandro Baricco

El nom de l’escriptor italià Alessandro Baricco va començar a despuntar al 1994 quan va escriure el monòleg teatral Novecento, que Jordi Bosch va representar al Poliorama amb el subtítol El pianista de l’oceà. Quatre anys després arribaria al cine amb una deliciosa versió (La leyenda del pianista en el oceano) firmada per Giuseppe Tornatore (el director de Cinema Paradiso) i protagonitzada per Tim Roth i Pruitt Taylor-Vince, que es va passejar amb èxit per tot el món. Amb menys sort va passar per les pantalles una altra versió d’una novel·la seva, Seda, amb Keira Knightley, però ara torna al primer pla al Teatre Tantarantana amb La jove esposa, dirigida per Iván Padilla amb la companyia L’El·lida.

L’escenari conté, al fons, cinc cadires envoltades per un marc que tant podria ser el d’un quadro com una pantalla cinematogràfica on els actors esperen el seu torn. Més endavant, una sèrie de rectangles que tindran diverses funcions, sobretot, perquè els personatges, que no tenen nom propi, s’asseguin. Tot això transcorre en un espai intemporal tot i que el vestuari no sigui massa contemporani. La primera a intervenir és la jove esposa (Bàrbara Roig), que es presenta a la família. Ella estarà sempre en escena compartint diàlegs a dos amb cadascun dels altres. Ha tornat a Itàlia després d’estar tres anys a la Pampa argentina per retrobar-se amb la seva parella, el fill, però aquest és a Anglaterra.

Coneixent l’estranya família

El primer a parlar amb ella és el majordom (Ramon Bonheví), que li explica les especials normes de la casa entre les quals hi ha que la infelicitat, així com els llibres, estan prohibits entre ells. La filla (Lara Díez Quintanilla, autora i directora de les recomanables Les oblidades, coprotagonitzada per Roig, i La nostra parcel·la) li explica que li costa dormir a la nit perquè tots els membres de la seva família han mort en la foscor i, per moments, ens sembla penetrar en una pel·lícula de terror gòtic.

La següent a aparèixer serà la mare (Francesca Vadell), que intentarà despertar la seva sensualitat, fer-la més seductora i desitjable per als homes i la convidarà a descobrir el seu sexe. A partir d’aquest moment descobrirem que, en aquesta estranya família, res és el que sembla. El primer indici el tenim en la conversa que manté al llac amb la filla, en què li explica l’origen de l’oncle (el director, Iván Padilla). El pare (Dani Ledesma) li llegeix una carta amb notícies de la seva família a l’Argentina i pretén portar-la a la ciutat on, al lloc més inesperat, coneixerà el gran secret del clan. Aquí ensopegarà amb un estudiant que li farà rememorar el seu passat. Sí, ella també s’ha callat alguna cosa.

L’espera i la decisió final

Notícies relacionades

La família decideix anar-se’n d’estiueig i ella pretén quedar-se sola a la mansió per si torna el fill però, en la seva conversa amb el majordom entendrem que ell també té una cosa per amagar. Finalment, l’oncle li explicarà el que ningú vol reconèixer, que l’obligarà a prendre una sorprenent decisió final. L’obra és una reflexió sobre l’amor, el desig, la passió pels llibres, els misteris mai revelats d’una família i, en el fons, una història d’amor. No la de la jove esposa amb el fill sinó la d’ella amb si mateixa. La noia és una al començament de la funció, temorosa, ingènua, malferida, i una altra a l’acabar-se, apoderada, propietària de les seves decisions, sabedora que només pot confiar en el seu instint.

Destaca l’equilibri interpretatiu del sòlid repartiment, la sòbria però eficaç posada en escena i la música de piano que acompanya els interludis entre les escenes (¿potser una picada d’ullet al pianista de l’oceà?) I tot això al servei, amb respecte i delicadesa, d’un text afilat, que despulla el que no s’explica, reivindica la figura femenina, la seva autoafirmació i destapa els abusos que han patit per part del patriarcat i s’hi rebel·la. Resulta molt fàcil identificar-se amb aquesta jove esposa a la qual, siguem homes o dones, tots ens assemblem una mica.