Posant cara als herois anònims

Guatemala i Hondures són dos dels països més violents del món, on els governs han permès que les empreses passin per sobre de les persones, trepitgin els seus drets i els arrabassin les seves terres. Una situació insostenible que, lògicament, ha tingut resposta per part dels pobles. Un grapat de persones s’han convertit en herois anònims d’una lluita col·lectiva a la recerca de la justícia, per la qual cosa molts d’ells estan amenaçats de mort. Perquè els seus testimonis no caiguin en l’oblit, l’associació EntrePobles ha organitzat l’exposició Activistes per la vida en la qual el fotògraf cordovès Gervasio Sánchez ha retratat aquests éssers humils i ha recollit els seus testimonis, uns rostres que també es poden veure al llibre commemoratiu homònim. El Centre d’Arts Santa Mònica acull aquesta mostra fins al 14 de març.

En la introducció, el coordinador tècnic d’EntrePobles, Àlex Guillamon, ens explica el concepte de l’extractivisme, empreses transnacionals que extreuen recursos de les regions més riques en béns naturals i provoquen unes societats més desiguals i violentes amb la complicitat dels polítics autoritaris i l’eliminació de les lleis que regulen la protecció de la naturalesa, les llibertats ciutadanes i la vida lliure de violència per a les dones, o del control de la corrupció. Aquesta situació ha provocat que milers de famílies hagin emigrat. Es calcula que més de 3,5 milions han aconseguit arribar als Estats Units i 800.000 han sol·licitat asil a Europa. Però també hi ha centenars de comunitats indígenes i camperoles que es planten als seus territoris davant poderosos interessos i aconsegueixen en molts casos protegir-los.

La Guatemala racista i masclista

El viatge comença a Guatemala, regió destinada fonamentalment a l’exportació de matèries primeres en el marc d’una oligarquia colonial racista i masclista que ha considerat sempre el país com si fos de la seva propietat. En els últims anys s’han multiplicat les inversions estrangeres en sectors per a l’exportació com la mineria, les hidroelèctriques i els monocultius. Aquesta situació contrasta amb el gairebé inexistent marc legal de protecció dels drets de les comunitats camperoles i dels pobles indígenes, així com de la naturalesa mentre es persegueix i criminalitza els qui qüestionen el model. Segons la Unitat de Protecció a Defensores i Defensors de Drets Humans de Guatemala (Udefegua), només en els últims quatre anys, han constatat 1.641 agressions en contra de defensors dels drets humans. Els pobles indígenes encapçalen la llista amb un 61% dels casos; però també han sigut afectades les camperoles, els defensors de la veritat i la justícia, els drets de les dones, periodistes i la comunitat LGTBIQ+.

Violència sexual i corrupció

L’exposició mostra una vintena de retrats d’aquests lluitadors, i cadascun explica breument la història de cada persona o col·lectiu amb testimonis estremidors. Per exemple, el de Lorena Cabnal (Ciutat de Guatemala), que va organitzar una associació per lluitar contra la violència sexual que havia patit ella i altres dones i va acabar sent desterrada de la seva comunitat o el de Marcela Chacach (Los Pajoques), líder que es va oposar a la construcció d’una cimentera de capital suís que havia aconseguit corrompre l’alcalde local, fet que va provocar enfrontaments amb la policia, detencions i empresonaments.

Aparicio Pérez (Coatepeque) és membre del Comitè d’Unitat Camperola (CUC) i denuncia que els responsables d’una empresa de plantacions de palma africana i plataner van desviar els cursos fluvials, assecant els brolladors provocant contaminació ambiental i que, a les zones més baixes, d’abril a juny no tinguin aigua potable. En l’època de pluges, les crescudes produeixen inundacions i els rebutjos químics infecten els cultius dels camperols. Va ser capturat junt amb uns altres quaranta treballadors quan protestaven contra una matança i té indicis que el volen assassinar. Per la seva banda, César Augusto (Suchitepéquez) és un indígena quitxé que revela que unes empreses similars va aconseguir el control de totes les terres i, si els ofereixen comprar-les, els camperols no poden pagar-les perquè els preus dels productes agrícoles locals són molt baixos al mercat. Lluiten contra les fumigacions aèries perquè afecten els mangos i els cocos i han multiplicat les malalties respiratòries, contra la tala d’arbres a gran escala i les cremes dels camps de canya que provoquen contaminació ambiental així com defensen l’aigua i la millora de salaris.

L’extractivisme i el feminicidi a Hondures

Per la seva banda, Hondures és el tercer país més desigual del món, amb un model econòmic neoliberal centrat en l’extractivisme, la privatització de béns naturals i els serveis públics amb el recolzament de les forces armades i policials. En els últims deu anys es van aprovar una sèrie de lleis a mida perquè les empreses transnacionals poguessin expandir-se i ocupar territoris de pobles camperols i indígenes. El 2017 es van registrar 389 feminicidis i des del 2010 han mort més de 120 activistes ambientals segons els informes de l’ONG britànica Global Witness, persones corrents que es van oposar a les preses, les mines, la tala o l’agricultura a les seves terres i van ser empresonades o van morir assassinades. Una trentena de retrats els representen.

Del jesuïta als indígenes

Ismael Moreno Coto, el Padre Melo, (Yoro) dirigeix des de fa gairebé dues dècades Radio Progreso i l’Equip de Reflexió, Investigació i Comunicació (ERIC), pertanyent a la Congregació dels jesuïtes. Des d’aquestes plataformes denuncien i documenten les violacions dels drets humans. Lluiten per una gran coalició política que posi fi a la corrupció, la impunitat i el continuisme polític de l’última dècada. Va rebre amenaces per haver protegit una dona que va denunciar una violació múltiple per part de la policia i està en el punt de mira de poderosos empresaris i narcotraficants vinculats al partit governant implicats en greus actes de corrupció. Miriam Miranda (Colón) és coordinadora general de l’Organització Fraternal Negra d’Hondures (Ofraneh) i assegura que el seu país és el pati del darrere dels Estats Units per generar guerres de baixa intensitat, cops tous i processos antirevolucionaris. També exposa que la llei del turisme permet als inversors promoure els seus projectes turístics en àrees de biodiversitat protegides i tractar la població autònoma com pròxims sense drets mentre que l’Estat es nega que els nens i joves rebin educació permanent en la seva llengua materna. Ha patit diversos atacs, incloent-hi intents d’assassinat.

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

Rosalina Domínguez (Río Blanco) és tresorera del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (Copinh) i es va oposar a la construcció d’una presa i una hidroelèctrica que van provocar les amenaces i la fustigació contra els indígenes. La seva única pretensió és protegir la seva vall i el riu i viure de cultivar la terra. Teresa Reyes (Vallecito) és assistent tècnica i membre de l’Ofraneh i es queixa que l’Estat s’ha dedicat a promocionar els megaprojectes turístics i va començar a vendre terres sense consultar i va registrar terrenys comunals a nom de tercers. El seu objectiu és lluitar per mantenir l’harmonia i la pau a la seva comunitat i cuidar el planeta.

Declaracions esgarrifoses

Al final de l’exposició trobem els esgarrifosos testimonis de dones que han sigut violades. Millor no entrar en detalls macabres, però val la pena destacar que tot el que expliquen demostra la seva indefensió i provoca la indignació. En un vídeo podem escoltar-les amb la seva pròpia veu. Per acabar, en una vitrina trobarem l’esmentat llibre i veurem algunes de les seves imatges. Una exposició per remoure consciències, per descobrir que els autèntics superherois no porten capes ni van emmascarats, sinó que són gent normal i corrent, humil, però molt digna. Uns activistes amb molta vida.