Tornen els grans clàssics al Verdi

Que sí, que els Reis Mags t’han portat una tele de 65 polzades amb 4K i que es veu de meravella. I amb la teva barra de so se sent per tot el pis. Però no pots evitar que el ring del telèfon et faci prémer el ‘pause’ en més d’una ocasió, que els nens comencin a fer salts pel sofà i que et truquin des de baix perquè t’ha arribat l’última comanda d’Amazon. Per tot això, és molt millor anar al cine, on no hi ha interrupcions, els llums estan apagats i et pots concentrar millor per disfrutar d’una pel·lícula en una pantalla més gran que la de casa. Per això, als Cinemes Verdi cada dijous ofereixen un regal cinèfil, els Dijous d’Imprescindibles a preu de reduït en què recuperen grans clàssics en versió original subtitulada.

De David Cronenberg a Patricia Highsmith

Per començar, avui projecten Scanners, una de les grans obres del geni del fantàstic, el canadenc David Cronenberg, que va ser estrenada fa ni més ni menys que 40 anys. Aquesta intel·ligent pel·lícula està ambientada en un futur pròxim quan descobreixen que algunes persones, a les quals anomenen scanners, tenen un poderós do telepàtic que els permet actuar sobre la voluntat aliena, controlar les ments dels altres i provocar un terrible patiment a les seves víctimes. Però un doctor pretén acabar amb el grup. Les imatges dels caps esclatant és d’aquelles que se’t queden per sempre a la retina. Aquest any es compleix el centenari del naixement de l’escriptora Patricia Highsmith i, per celebrar-ho, res millor que revisar El amigo americano (1977, 21 gener), esplèndida adaptació d’El juego de Ripley, a càrrec de l’alemany Wim Wenders. Un marxant d’art (Dennis Hopper) descobreix que un fabricant de marcs per a quadros (Bruno Ganz) pateix una greu malaltia. Pretén aprofitar-se de la seva situació i li ofereix una important quantitat de diners per a la seva dona i el seu fill a canvi que cometi diversos assassinats. Un film d’intriga que planteja una interessant reflexió moral.

Cent anys de Chaplin

Aquest any està d’actualitat Charles Chaplin, ja que se celebra el centenari de l’estrena d’algunes de les seves obres mestres amb la seva consegüent reedició en còpies restaurades. El cicle programa tres dels seus llargmetratges. Un rey en Nueva York (1957, 28 de gener) és una de les seves pel·lícules més oblidades i la penúltima de la seva filmografia. És una irregular sàtira política sobre el monarca d’un petit país que ha viscut una revolució i decideix emigrar a Nova York, on es converteix en una celebritat. Convé revisar-la per comprovar si no se li va fer justícia en el seu moment. Molt més rodona és Luces de la ciudad (1931, 4 de febrer), un emocionant film mut sobre un humil rodamon que ajuda una florista cega a recuperar la vista. La música de La violetera, de José Padilla, contribueix a dotar de sentiment la banda sonora. Si no et cou el llagrimall és que no ets viu. Aquest homenatge finalitza l’11 de febrer amb El circo (1928), una de les seves pel·lícules més divertides i plena de gags. El rodamon és contractat per error per a un número circense en què es converteix en estrella per la seva pocatraça. Allà s’enamorarà de la filla del director, tot i que ella prefereix el funàmbul.

Dos films que van obrir camí

Es compleixen 20 anys de l’estrena de Tigre i drac (200, 18 de febrer), un film que convé recordar perquè, ara que està de moda Paràsits, va ser el que va obrir la porta al cine oriental a nivell internacional després d’obtenir quatre Oscars. El director de Brokeback Mountain va tornar al seu Taiwan natal per teixir aquesta esplèndida pel·lícula que combina aventures, poesia visual, romanticisme, arts marcials i espectaculars salts tipus Matrix que desafien la gravetat. Un guerrer que custodia una espasa màgica li demana a una amiga de qui està enamorat que la porti al seu destinatari. Però és sostreta pels seus enemics i hauran de fer tot el possible per recuperar-la. El cicle continuarà festejant el triomf al Festival de Berlín, ja fa quatre dècades de Deprisa, deprisa (25 de febrer), de Carlos Saura. Un drama honest i realista amb què el realitzador va intentar dignificar el cine de quinquis, molt en voga aquells anys. Segueix els passos de tres nois i una noia, nòvia d’un d’ells, que cometen diversos atracaments en botigues i bancs de Madrid i utilitzen les drogues com a via d’escapament per fer front al buit de les seves vides.

Pel·lícules franceses i una denúncia del masclisme

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

El cine francès arribarà el març per celebrar el centenari del naixement de l’actriu Simone Signoret. Comença amb una de les seves primeres aparicions, molt breu, a Los habitantes de la noche (1942, dia 4), de Marcel Carné amb Arletty, el director i l’actriu del clàssic Los niños del paraíso. L’acció transcorre al segle XV, quan el diable envia al món dos emissaris a un castell on un baró celebra que la seva filla s’ha compromès. Però un d’ells s’enamora de la noia i el dimoni es veu obligat a baixar a la terra disfressat de viatger. L’altre títol és París, bajos fondos (1952, 11 de març), de Jacques Becker, un drama romàntic en què, ara sí, és la protagonista, una bonica prostituta que, a principis del segle XX es converteix en l’amant d’un gàngster, però s’enamora d’un humil fuster, cosa que provocarà la gelosia del mafiós.

El trimestre es tancarà amb una petita joia d’aquestes que val la pena descobrir, Mustang (2015, 18 de març), un drama ambientat en un poble turc, on cinc germanes adolescents òrfenes viuen tutelades per la seva àvia i el seu oncle. La seva situació canvia radicalment quan decideixen tancar-les a casa després de considerar que han tingut una conducta «indecent» al jugar a la platja amb uns nois. Elles són joves, ingènues i alegres, només tenen ganes de divertir-se i, en canvi, les obliguen a unes normes estrictes, les preparen per ser esposes i les vesteixen amb unes túniques poc afavoridores. És una denúncia sobre la situació de la dona a Turquia i la doble moral masculina que transcorre en els nostres dies però que podria perfectament ser atemporal. A la pel·lícula es destaca també el pes opressiu de la religió i la importància de la virginitat en la dona i demostra que, com sol succeir en aquests casos, les actituds repressives aconsegueixen l’efecte totalment invers al que pretenen. Deu títols que ja formen part de la història del setè art i que, per disfrutar-los al màxim, és imprescindible veure’ls al cine.