La publicitat contra el feixisme

El Palau Robert repassa la història del Comissariat de Propaganda a ‘Aixafem el feixisme!’

La victòria del feixisme en la guerra civil va provocar un canvi radical al país, del qual encara sembla que no ens hem recuperat, però no els va resultar gens fàcil, atesa la gran oposició que va suscitar el cop d’Estat militar i hi va haver qui va lluitar fins al final amb les armes de què disposava. A Catalunya es va crear per l’anomenat Comissariat de Propaganda de la Generalitat, que pretenia utilitzar diversos mètodes publicitaris per fer-hi front. El Palau Robert recorda aquests dies la seva breu història (del 1936 al 1939) i la seva importància amb l’exposició Aixafem el feixisme!, comissariada per Ester Boquera, que podrà veure’s fins al 5 d’abril.

A l’entrada ens expliquen breument la seva funció principal, que consistia que la veu del Govern no fos sepultada entre la propaganda franquista i la del govern republicà. Per això van plantejar diverses estratègies, que, en molts casos, es van avançar a l’època. En el primer apartat, propaganda i publicitat ens mostren un pirulí amb cartells de l’època amb lemes com «Les milícies us necessiten» o «Camperols, la terra és vostra», uns mapes de la zona roja i nacional al juliol i setembre del 26, així com un exemplar del llibre ‘La publicitat científica’ (1917), de Pere Prat Gaballí, considerada la primera teoria metodològica sobre aquest sector, o una curiosa foto que anunciava, de forma molt espectacular, els magatzems Jorba.

Jaume Miravitlles i ‘El més petit de tots’

Dues pantalles ens mostren la guerra de les idees per mitjà del xoc de frases o paraules dels dos bàndols. Més endavant coneixerem el responsable del departament, l’empordanès Jaume Miravitlles, que veurem en diverses imatges, així com alguns documents relacionats amb ell, com el cartell de l’Olimpíada Popular del 36 (de la qual va ser secretari general), que va haver de ser suspesa per l’esclat de la guerra; l’organigrama del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes; una rotativa, o la confecció d’un cartell. El més curiós és veure la carta que li va escriure Salvador Dalí, amic d’infància, en la qual li demanava que el nomenés comissari general de la imaginació popular i li reclamava que li muntés un despatx a la Pedrera. Miravitlles li va contestar que no el necessitaven perquè ja estava tot perfectament organitzat.

La següent sala s’ocupa de la seva etapa de creació i consolidació (de l’octubre del 36 a l’abril del 37). Unes fotos d’Antoni Campañà surten de la paret amb imatges de l’època: els soldats i les seves parelles, un establiment col·lectivitzat, un acte públic de Ràdio Barcelona o el refugi muntat a la subterrània Avinguda de la Llum. De fons sona la cançó d’‘Els tres tambors’ i descobrim el símbol d’aquesta lluita. Es tracta d’‘El més petit de tots’, una estàtua creada per Miquel Paredes d’un infant amb una granota de milicià que es va fer popular en l’època i que va aparèixer en cartells, revistes i postals. Al seu costat, a la vitrina trobarem altres documents curiosos, com l’‘Auca del noi català, antifeixista i humà’ o el poema ‘No passareu’, d’Apel·les Mestres.

Cine, actes i difusió internacional

Un element molt important va ser la creació de la productora cinematogràfica Laya Films, que va rodar més d’un centenar de curtmetratges, que són, avui dia, documents excepcionals de la vida durant la guerra civil. Es mostra el seu organigrama, un programa de mà i el film ‘Els tapers de la costa’. També es van preocupar per difondre les actuacions del Govern, divulgar la seva activitat legislativa en revistes com Nova Iberia o als fascicles setmanals Visions de guerra i reraguarda. Igualment es van celebrar diversos actes per recaptar fons, com exposicions, concerts o exhibicions folklòriques, i es van editar llibres o cartells per informar la població de com protegir-se contra els gasos, muntar un refugi a casa o el menjar en temps de guerra.

La seva actuació tenia també com a objectiu la resta de la zona republicana, i així podem veure el cartell del míting que va celebrar Companys el 1937 el Dia de Madrid mentre escoltem la seva veu dient: «Madrilenys, Catalunya us estima» o el poster del concert al Liceu dedicat a l’«heroic poble de Madrid». Perquè el conflicte arribés a l’estranger, els comunicats de premsa de la Generalitat estaven traduïts també al francès, anglès, alemany, suec i esperanto (la llengua internacional), i tant la Cobla Barcelona com una exposició sobre art català medieval van fer una gira per Europa. Pot veure’s el Llibre d’Or del Comissariat de Propaganda, en què van firmar més de 300 personalitats, les visites de la delegació soviètica o els parlamentaris britànics i, el més sorprenent, unes imatges de l’actor de moda en l’època, Errol Flynn, a qui Miravitlles va facilitar un cotxe i un xòfer perquè conegués el front de Madrid.

L’horror, la dona i els últims dies

El següent apartat és esgarrifós, i consistia a mostrar les atrocitats del bàndol nacional amb fotos de cadàvers (fins i tot de nens, publicades al ‘Daily Mirror’), la ciutat en ruïnes o l’àlbum ‘Madrid’, on es mostraven les conseqüències dels bombardejos. El front era un altre dels seus objectius, i veiem com demanaven que la gent no tirés els diaris per portar-los als soldats, els llibres per als combatents, un manual d’ocupació d’armes o la celebració d’una carrera ciclista entre el front d’Aragó i Barcelona, els fons de la qual es destinaven als milicians. El paper de la dona a la rereguarda també és destacat, amb la recollida de joguines per als infants, preparant les motxilles dels soldats o una col·lecció de segells que commemorava la lluita femenina.

El principi del final té lloc entre el maig del 37 i el març del 38. Sorgeixen les primeres crítiques cap a Miravitlles, però l’activitat no cessa, es crea la insígnia Catalunya, però la tasca no s’acaba i continua expandint-se la solidaritat cap a territoris com Euskadi, Galícia i Mallorca, i l’activitat cultural amb els llibres ‘No passaran!’ o ‘Poetes russos de la Revolució’ (de Josep Carner), contes com ‘El senyor Pèsol i altres plantades’, un poema sobre el xiprer de Gernika o un butlletí de notícies gallegues amb destinació al bàndol republicà i l’Amèrica Llatina. La militarització s’ocupa del període fins al març del 39 i ocupen aquest espai fotos de l’homenatge a les Brigades Internacionals, llibres sobre personatges il·lustres catalans, un cançoner popular o el programa de ràdio Xerrameques.

Un documental i un epitafi

Es projecta el documental Catalunya màrtir (1938), en què es mostren els efectes dels bombardejos a Barcelona, Granollers i Lleida, amb el poble refugiat al metro de Fontana, fugint a les muntanyes o les escoles i hospitals enderrocats. L’últim tram està dedicat a la retirada del Comissariat, el seu últim acte a la Cambra Agrícola de l’Empordà (a Figueres), que va consistir en un mural per acomiadar els refugiats que fugien a França, els articles de Miravitlles des de Perpinyà o l’exposició de Brussel·les sobre els barris de Barcelona després del pas de les bombes. El cap de propaganda de Franco, Dionisio Ridruejo, es va apropiar del despatx del comissari i no va tenir més remei que reconèixer la seva tasca: «A simple vista es veia que els mitjans de propaganda republicans havien sigut molt superiors als nostres, i la seva assistència intel·lectual, molt més extensa, valuosa i organitzada». Si fins i tot l’enemic admetia la seva derrota en aquest terreny és que alguna cosa devien fer bé...