Els joves donen la seva visió de 50 anys d’història

‘Ballar (és l’únic) que ens salvarà’ repassa entre balls la vida d’una dona

Sovint s’etiqueta a la joventut com un sector de la població adormit, poc preocupat per la realitat social, ignorant sobre la història recent (¡aquestes humiliants enquestes televisives pel carrer!) i més donat a l’enrenou que a la reivindicació. No obstant, sol oblidar-se que la majoria d’ells són gent compromesa que té molt a dir i molt a experimentar i la nostra obligació consisteix a escoltar-les, perquè seran els adults del futur. En aquest sentit, convé descobrir una obra com Ballar (és l’únic que) ens quedarà, creada per un noi d’uns 30 anys, Marc Artigau, i codirigida junt amb Aleix Fauró, al servei de nou joves actors d’uns vint anys, que es pot veure des d’avui dijous i fins diumenge al Teatre Eòlia, inclosa en el cicle Mostra d’intèrprets emergents.

El ball, com indica el títol, serà un dels elements recurrents del grup que es manté a l’escenari al complet durant gairebé tota l’obra al ritme de cançons conegudes com ara Hooked on a feeling (i el seu Ooga-chaka Ooga-Ooga-Ooga), a l’italià Será porque te amo, la versió de Ringo Starr de You’re sixteen you’re beautiful i la interpretació en directe d’un clàssic extravagant d’Almodóvar i McNamara. Sempre, amb les seves respectives coreografies, obra de Marta Tomasa (Els 39 esglaons), executades amb energia per tot l’elenc.

Cinquanta anys d’història

La peça narra la història recent del país (i, en part, del món) al llarg de poc més de 50 anys. El pròleg ja és inesperat, una invitació als espectadors a apagar el mòbil (¿normal, no?), però és que més que un consell és una amenaça (si algú oblida desconnectar-lo pot ser fatal, més que mai) i, en una simpàtica pirueta narrativa, comencen pel final. D’entrada, ja ens han sorprès.

La trama se centra en la vida d’una dona, Roma, des del seu naixement la mare de la qual (un noi barbut, aquí els personatges canvien de sexe amb facilitat) es nega a tallar el cordó umbilical que les uneix, una evident metàfora de la dependència i submissió que pretén i que marcarà la noia per a tota la vida. El seu naixement tindrà lloc el 1969 coincidint amb l’arribada de l’home a la Lluna. Ens explicaran també l’anècdota d’un dels astronautes amb un indi que denuncia la seva missió més colonitzadora que científica. Serà el primer dels esdeveniments històrics que s’aniran repassant en la funció.

Del franquisme al 23-F

La següent parada en el temps (i la més provocadora) revisa els últims anys del franquisme, la monarquia i la transició en to jocós i sense pèls a la llengua, acudit sobre Carrero Blanco inclòs, i adreçant-se al dictador com a «sa excremència». Al llarg del text s’aniran incorporant poemes o escrits d’altres autors que serviran per consolidar les seves afirmacions. De tornada a la vida de Roma coneixerem les seves ganes d’alliberar-se del control de la seva mare, el seu primer amor, la seva primera relació seriosa i un cor, a la manera clàssica grega, tindrà també el seu protagonisme.

És un joc teatral que també dona la seva visió del 23-F o ironitza sobre els efectes de la Covid i que no deixa canya dreta. Una de les escenes més esgarrifoses d’aquest viatge pel temps s’atura en l’11-S del 2001 i analitza (amb dades, no fa falta opinar) les conseqüències que va tenir a nivell mundial, ja que l’atemptat va causar moltíssims més morts posteriors amb les guerres en què es van involucrar els EUA que víctimes va provocar la destrucció de les Torres Bessones.

La filla ara és mare

De tornada a la trama principal, Roma ha tingut un fill, Ròmul, i ha d’aprendre a ser mare, tot i que pretén explorar un camí diferent del que va utilitzar la seva. El noi, molt indecís, opta per estudiar teatre, cosa que serveix perquè es facin una reflexió sobre aquest art en el qual aquests nou joves actors pretenen moure’s. I no és complaent, sinó gairebé pessimista.

Paral·lelament, la moda de les consoles provoca l’aparició del Mario mateix deSuper Mario Bros i els seus bolets que, tot i que els nens ho desconeguin, poden tenir efectes al·lucinògens. La seva presència deriva en una escena parapsicològica gairebé onírica abans del desenllaç ja anunciat que ara comprenem.

Una hora i mitja en la qual un grapat de nois ens han donat la seva pròpia perspectiva tan sincera com realista de mig segle de les nostres vides explicant-les com ells la veuen, ballant gairebé sense parar, revertint els tòpics per donar-los la volta i fer-los seus, saltant-se les normes establertes. El futur és seu. Un espectacle trepidant que experimenta, que arrisca i té notables punts d’interès. Al cap i a la fi, quan aquesta gran crisi finalitzi, la cultura serà (una de les poques coses) que ens haurà salvat d’aquest període insípid de les nostres vides.