Bertolt Brecht a la Barcelona del 2021

L’Escenari Joan Brossa estrena el musical ‘Antiòpera de les oblidades’

Fa tan sols un any vivíem desconcertats, tancats a casa i el nostre futur era molt incert. Malgrat això, el món de la cultura no es resignava a estar de braços plegats i continuava preparant nous projectes tot i que no tinguessin ni la més mínima garantia que poguessin arribar a poder presentar-se. Justament en aquells dies, EL PERIÓDICO es va acostar a una companyia que estava creant un nou musical, L’antiòpera de les oblidades, amb tots els artistes treballant a les seves llars i comunicant-se per vídeoconferència, que ens van detallar la seva experiència. Evidentment, no era la situació ideal però va servir per anar donant forma al muntatge. Una mica més de 365 dies després és tot un luxe poder anunciar que estan estrenant-la a l’Escenari Joan Brossa, on estaran fins al pròxim diumenge 18, així que cal afanyar-se per poder veure-la.

El punt de partida és la cèlebre L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, però el que proposen és una relectura adaptant-la a la Barcelona dels nostres dies amb ritmes urbans més actuals com el trap, el hip-hop o la música electrònica, una mica a l’estil de Hamilton, l’últim gran fenomen a Broadway. Malgrat que ha transcorregut gairebé un segle des del naixement de l’obra original, els temes continuen sent els mateixos: la crisi econòmica, la pèrdua de valors, la misèria dels baixos fons i el paisatge atapeït de banquers i polítics corruptes, ocupes o gent que demana almoina, per molt que s’hagi convertit en una era més tecnològica.

Retrat de la Barcelona oculta

Aquesta obra ha sigut escrita i dirigida per Marc Chornet (La dona pantera, Vaig ser Pròsper), mentre que de l’apartat musical s’han ocupat Neus Pàmies i Gerard Marsal, que ja van coincidir en L’infanticida, òpera electrònica a partir del monòleg escrit per Caterina Albert i la producció artística és de l’omnipresent Daniel Anglès. El repartiment està integrat per vuit joves actors però amb experiència en el gènere, molts dels quals ja apareixien en la irònica comèdia nadalenca Fins als... Nadals: Alexandre Ars, Àngels Cervelló, Ferran Enfedaque, Laura Font, Clara Giralt, Laia Leal, Sílvia Puertas i Javi Vélez.

L’escenari està ocupat per unes estructures metàl·liques entre caixes de begudes en un ambient bastant desgavellat en el qual sobresurt un micròfon de peu antic mentre sentim sorolls urbans de clàxons i vehicles. En el pròleg ens expliquen, entre bromes, que la història original data de 1728, The beggar’s opera (L’òpera del captaire), creada per John Gay i que va ser versionada exactament 200 anys després per Brecht i Weill. Dubten si va ser una còpia o un homenatge i ells pretenen fer el mateix portant-la a la Barcelona del Raval, del Born, de la Ribera, mostrant el que s’amaga sota l’alfombra, que no veuen els turistes i ho exemplifiquen amb la primera cançó, la descarnada La Ciutat, entre mòbils i una coreografia grupal.

Els negocis bruts

A continuació coneixerem El filàntrop, un individu que, al costat de la seva dona, es dedica a explotar el negoci de les almoines i els venedors ambulants de cerveses o de roses. La seva filla, Laia, s’ha enamorat del Javi (tots els personatges porten els noms dels actors que els interpreten), un altre supervivent gràcies als mercadejos el millor amic dels quals és, curiosament, un policia amb qui comparteix nits de festa, moment per passar per la discoteca amb tot el repartiment. Un altre destacable número, és Aprendre a dir que no, una emocionant reivindicació femenina amb Laia cantant a cappella mentre el grup li fa els cors.

Elles tenen el seu moment de lluïment poc després amb Laura Font al capdavant mentre es desprenen de part de la seva roba. Podria resultar sensual, però la lletra aconsegueix convertir-lo en més sensible i commovedor que eròtic. Hi ha cançons d’amor, d’amistat, de protesta, de denúncia i escenes enginyosament resoltes com una de creada amb la llum de les llanternes. En el tram final destaca el seu gir més actual amb un toc de sororitat feminista, brilla Javi Vélez amb Res serveix de res i inclou un epíleg amb sorpresa en el qual els actors surten dels seus personatges.

Per fi, junts

El millor de l’obra és l’extraordinari equilibri entre els actors, la seva compenetració, la seva complicitat, tots es complementen i es coordinen a la perfecció tant en les cançons com en els balls, que són com una intensa sessió de gimnàs. Desprenen una energia molt especial, probablement cansats de tants assajos telemàtics, i feliços de poder estar junts per fi. Tots els elements estan al seu servei, el maquillatge deliberadament grotesc o el vestuari juvenil contemporani (xandall a l'estil Rosalía inclòs). Una antiòpera desesperada, realista i crua que no oblidarem fàcilment.